The Desert Attraction

No pretenc que coincidiu amb mi. Ni tan sols que m’entengueu. Em conformo, senzillament, amb que sapigueu que sóc un enamorat del desert. De les vastes superfícies ermes, seques, àrides, polsoses, desolades. De les altes temperatures. D’aquell sol de justícia que ho crema tot i que cau a plom, sense pietat. Sí, ho confesso: m’agrada sentir com canten les cigales i notar com la suor em llisca esquena avall mentre la gola se m’asseca i la pols se m’enganxa a la pell com una paparra. Possiblement per aquesta, i d’altres raons, tornaré aquest estiu al desert de Tabernas, a Almeria. Perquè sóc així de masoca i, fonamentalment, perquè m’encanta gaudir de l’aspre, implacable i estremidor paisatge de les “badlands”. Un laberint de rambles, barrancs, roques i matolls que sempre m’ha colpit profondament i que nodreix de forma més que satisfactòria, alhora, una altra de les meves dèries predilectes: la cinefília. Perquè sí, amics, el desert de Tabernas és terra de cinema. I més concretament, d’eurowestern. O del que, pejorativament, es va definir en un moment donat com a spaghetti-western. Un subgènere que ja des de ben petit em va captivar poderosament i que, de retruc, em va fer elevar als altars a dos dels meus monstres cinematogràfics de capçalera: els italians Sergio Leone i Ennio Morricone.

Amb l’objectiu de satisfer ambdues passions, doncs, faré els possibles per atansar-me aquest proper mes d’agost a les rambles de Tabernas. En principi la intenció seria tornar a endinsar-me al desert per la rambla del Cautivo en direcció nord (com ja varem fer l’any passat) i parar el màxim d’atenció a les diferents localitzacions cinematogràfiques que, per lògica, ens anirem trobant pel camí. Un itinerari que, sobre el paper, ens durà a identificar significatives escenes de “Rey de Reyes” (1961), “Lawrence de Arabia” (1962), “La muerte tenía un precio” (1965) o “Indiana Jones y la última cruzada” (1989). També és molt possible, però, que em dediqui a explorar l’altra banda de l’autovia, on s’hi poden localitzar memorables escenes de “Lawrence de Arabia” (1962), “El bueno, el feo y el malo” (1966), “Marco Antonio y Cleopatra” (1972), “Conan, el bárbaro” (1982) o “Indiana Jones y la última cruzada” (1989). Si puc rastrejar ambdues zones serà fantàstic. I si no pot ser, què hi farem... hauré de tornar-hi més endavant, no? ;-).

Que la sort t'acompanyi, capità!

Podria haver estat Cruyff, Krankl o fins i tot Maradona. Però si em pregunteu qui fou, realment, el meu ídol culé d’infantesa us diré —sense cap mena de dubte— que aquest fou en Migueli, el jugador que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana (664) i que sempre em va fascinar per la seva entrega, orgull i caràcter.

Probablement per això mateix en Carles Puyol ha estat un dels meus jugadors preferits aquests darrers anys. Perquè sempre l’he vist com un Migueli sense bigoti i amb accent lleidatà. Un claríssim paral·lelisme que, d’altrabanda, m’indueix a preguntar-me si la retirada del de La Pobla comportarà —com en el cas del de Ceuta— un ineludible i forçós canvi de cicle.

Personalment, crec que sí. Que, definitivament, s’ha esgotat un cicle. Un cicle màgic que va iniciar en Pep Guardiola amb catorze títols de dinou possibles i que tanca avui en Tata Martino amb una temporada per oblidar que clama una renovació de l’equip tant àmplia com immediata.

Però tornem amb en Puyol. Puyi, pels amics. Un jugador que, tot i haver-ho guanyat tot amb el Barça i la selecció espanyola, va tardar cinc temporades en guanyar el seu primer títol. Sí, sí, no ho oblidéssim pas: cinc temporades. Un llarg període de temps durant el qual va saber el que era no menjar-se un torrat i durant el qual va acumular la fam de títols necessària per viure, posteriorment, la millor època de la història del FCB.

Així doncs, gràcies, Puyol. Pel teu compromís, per la teva intensitat, per la teva ètica, pel teu lideratge. Gràcies per tot el que ens has donat als afeccionats blaugranes i per haver conformat amb els Valdés, Xavi, Iniesta, Messi i companyia un equip de llegenda. Tu, almenys, has pogut guanyar tots aquells títols que en Migueli i jo, de petit, no varem poder guanyar. Que la sort t’acompanyi, capità!   

Oh Happy Day! (II)

Confirmada ja la segona edició d’OHD només puc dir que probablement la seguiré amb una estranya barreja de nostàlgia i alleujament. Nostàlgia per l’experiència viscuda, per moltes de les persones que vaig conèixer, per la muntanya russa de nervis i emocions  esperant als camerinos, pujant a l’escenari o escoltant el veredicte del jurat. Però també alleujament. Molt alleujament. Perquè si bé participar en el programa ha disparat indubtablement la projecció artística dels nou cors seleccionats en la primera edició (sobretot la dels quatre semifinalistes, és clar), també s’ha de reconèixer que la tremenda sacsejada que acostuma a comportar un esdeveniment així provoca, impepinablement alhora, actituds i reaccions (per dir-ho d’una forma suau) del tot imprevisibles. Sobretot en aquells grups que no hagin sabut gestionar correctament l’impacte mediàtic que suposa un programa d’aquestes característiques. Així doncs, els meus millors desitjos a l’equip que seleccionarà els cors participants. Espero que tots siguin molt bons i que ens ofereixin un espectacle com cal tots els dissabtes al vespre. Veureu des de casa, amb total i absoluta imparcialitat, serà —sens dubte— un gran plaer.

Llibertat d'expressió sí, però... fins a quin punt?

Successos tan actuals com la presumpta cleca que va rebre el Pere Navarro o l’assassinat a trets de la Isabel Carrasco, han reobert recentment el vell debat sobre la llibertat d’expressió a les xarxes socials. I és que, tot i que les xarxes esdevenen avui dia un territori gairebé indòmit a l’hora de que tothom pugui dir la seva sense cap tipus d’impunitat, la veritat és que llegir en qualsevol d’aquests medis segons quines bretolades —al marge de no aportar res de positiu— pot arribar a provocar, fins i tot, vergonya, indignació i molta tristor.

Així doncs... on situem l’estreta línia entre la llibertat d’expressió i la falta de respecte? Personalment jo la situaria en els insults, en les expressions vexatòries, en el llenguatge vulgar i groller. Si som capaços d’evitar aquesta manera de dir les coses serà perquè, probablement, hem estat capaços de reflexionar totes aquestes coses una miqueta més. I us asseguro que no parlar —o escriure, en aquest cas— en calent, amb la jugular inflada i els ulls injectats en sang resulta, sens dubte, molt més aconsellable i terapèutic. Tan sols es necessita una mica de pràctica. De seguida veureu —si us comprometeu a fer-ho— que, enlloc d’expressions tant típiques o habituals com “fill de puta”, “que et donin pel cul” o “no em toquis els collons” apareixen, com per art de màgia, sinònims, metonímies, sinècdoques, prosopopeies, metàfores, hipèrboles, símils, jocs de paraules, ironies i sarcasmes a dojo... Recursos literaris, tots ells, que ens evitaran haver de parlar com si portéssim vint anys de condemna en una presó mexicana i que ens proporcionaran, en canvi, un estil literari enginyós, elegant i absolutament irresistible.

Conyes a banda, si tots poséssim tan sols una miqueta de criteri i sentit comú a l’hora d’escriure a les xarxes socials probablement serien quatre i no quatre milions els que dirien bajanades. Perquè sí, tothom és molt valent davant d’un teclat, però... quants serien capaços de mantenir un enfrontament verbal cara a cara davant d’un Kiko Matamoros, d’un Tomás Roncero o d’una Belén Esteban? Pocs, no? Entre d’altres coses perquè, com diu una d’aquelles frases que volten pel facebook i que alguns atribueixen a Kant, “mai discuteixis amb un imbècil, doncs et portarà al seu nivell i allà et guanyarà per experiència”. Doncs ja està, deixem de treure pit i marcar paquet com adolescents amb les hormones esvalotades i posem una mica de seny, si us plau. Els blogs i les xarxes socials són una magnífica eina per fer ben explícita la nostra opinió, per descomptat, però ser més vulgars o cridaners del compte no ens farà pas tenir més raó.

Ei, i que consti que a mi el Navarro i la Carrasco me la porten fluixa, eh! Ai, ehem... perdó!

Música i cinema

Agradant-me com m’agrada la música i el cinema, no crec que ningú es sorprengui si admeto sense cap mena de reticència que una de les meves grans debilitats com espectador són els soundtracks cinematogràfics. O el que és el mateix: les bandes sonores. Entenent com a banda sonora, òbviament, la música que embolcalla qualsevol pel·li i que potencia i enriqueix, al mateix temps, qualsevol de les seves escenes o seqüències.

A partir d’aquí, permeteu-me que comparteixi amb tots vosaltres alguns dels meus soundtracks preferits. Com podreu observar, n’hi ha de tota mena. Alguns —composats, o no, per la pel·li en qüestió— funcionen perfectament com a temes musicals autònoms i absolutament independents del treball cinematogràfic. I d’altres, en canvi, esdevenen peces total i absolutament vinculades a las imatges que acompanyen.

Sigui com sigui, el que sí aconsegueixen tots aquests soundtracks és que el maridatge amb les escenes o seqüències escollides per l’ocasió sigui absolutament immillorable. Comproveu-ho! 

2001: A SPACE ODISSEY (1968), d'Stanley Kubrick

Also sprach Zarathustra

Richard Strauss

A CLOCKWORK ORANGE (1970), d'Stanley Kubrick

Funeral of Queen Mary

Henry Purcell/Wendy Carlos

AMADEUS (1984), Milos Forman

Lacrimosa

W.A. Mozart

APOCALYPSE NOW (1979), de Francis Ford Coppola

The end

The Doors

BARRY LYNDON (1985), d'Stanley Kubrick

Words

The Christians

BLADE RUNNER (1982), de Ridley Scott

Love theme

Vangelis

BLUE VELVET (1986), de David Lynch

In dreams

Roy Orbison

BRAVEHEART (1995), Mel Gibson

Main theme

James Horner

C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968), de Sergio Leone

The man with a harmonica

Ennio Morricone

CINEMA PARADISO (1988), de Giuseppe Tornatore

Main theme

Ennio Morricone

DOCTOR ZHIVAGO (1965), de David Lean

Main theme

Maurice Jarre

EXCALIBUR (1981), de John Boorman

Carmina Burana

Carl Orff

EXODUS (1960), d'Otto Preminger

Main theme

Ernest Gold

EXOTICA (1994), Atom Egoyan

Everybody knows

Leonard Cohen

FULL METAL JACKET (1987), Stanley Kubrick

These boots are made for walking

Nancy Sinatra

GALLIPOLLI (1981), de Peter Weir

Adagio in G Minor

Tomasso Albinoni

GLADIATOR (2000), de Ridley Scott

Now we are free

Lisa Gerrard / Hans Zimmer

HIGH NOON (1950), de Fred Zinnemann

Do not forsake oh my darling

Dimitri Tiomkin

IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966), de Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

IN THE MOOD FOR LOVE (2000), de Wong Kar Wai

Yumeji's theme

Shigeru Umbayeshi

JACKIE BROWN (1997), de Quentin Tarantino

Across 110th street

Bobby Womack

JAWS (1975), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

JOHNNY GUITAR (1954), de Nicholas Ray

Johnny Guitar

Victor Young / Peggy Lee

KILL BILL I (2003), de Quentin Tarantino

Don't let me be misunderstood

Santa Esmeralda

LAWRENCE OF ARABIA (1962), de David Lean

Main theme

Maurice Jarre

MANHATTAN (1979), de Woody Allen

Rhapsody in blue

George Gershwing/Benny Goodman

MIDNIGHT COWBOY (1969), de John Schlesinger

Everybody's talkimg

Harry Nilsson

ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984), de Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

OUT OF AFRICA (1985), de Sydney Pollack

Main theme

John Barry

PAINT YOUR WAGON (1969), de Joshua Logan

I was born under a wandering star

Lee Marvin

PER QUALCHE DOLLARO IN PIÙ (1965), Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964), Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

PLATOON (1986), d'Oliver Stone

Adagio for strings

Samuel Barber

PSYCHO (1961), d'Alfred Hitchcock

Main theme

Bernard Herrmann

PULP FICTION (1994), de Quentin Tarantino

Son of a preacher man

Dusty Springfield

RAIDERS OF THE LOST ARK (1981), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

RISKY BUSINESS (1983), de Paul Brickman

Old time rock'n'roll

Bob Seger

ROCKY (1976), de John G. Avildsen

Gonna fly now

Bill Conti

SCHINDLER'S LIST (1993), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

STAR WARS (1977), de George Lucas

Main theme

John Williams

THE DEER HUNTER (1978), de Michael Cimino

Cavatina

Stanley Myers

THE EXORCIST (1973), de William Friedkin

Tubular Bells

Mike Oldfield

THE GODFATHER (1972), de Francis Ford Coppola

Main theme

Nino Rota

THE MISSION (1986), de Roland Joffé

Main theme

Ennio Morricone

THE PIANO (1993), de Jane Campion

Main theme

Michael Nyman

THE WAY WE WERE (1973), de Sydney Pollack

The way we were

Barbara Streisand

THEMA & LOUISE (1991), de Ridley Scott

End Credits

Hans Zimmer

TOTAL RECALL (1990), Paul Verhoeven

First dream

Jerry Goldsmith

ULTIMO TANGO A PARIGI (1972), de Bernardo Bertolucci

Main theme

Gato Barbieri

WEST SIDE STORY (1960), de Robert Wise i Jerome Robbins

Maria

Leonard Bernstein

Ens hem begut l'enteniment?

La polèmica generada per unes imatges de la pel·li “Under the skin” on l’Scarlett Johansson llueix un espectacular nu integral m’han fet pensar, seriosament, si ens hem begut l’enteniment.

Naturalment, ja no es tracta de que a ningú sorprengui que tota una estrella de Hollywood aparegui nua en una pel·li. Això, teòricament, ja ho tenim superat. El que no sembla que tinguem tan clar és on hem de situar els paràmetres que estableixen un estereotip de bellesa saludable, normal, coherent. I no ho devem tenir gens clar perquè quan els que marquen les tendències s’esgarrifen a la xarxa amb un cos tan atractiu com el de la senyoreta Johansson és que alguna cosa no va bé.

Que no ha passat pels filtres del photoshop? Sí. Que llueix certes corbes on d’altres preferirien lleus i imperceptibles ondulacions? Sí. Que els seus pits ja no presumeixen de silicona com abans? Sí. D’acord. I què, em pregunto jo. Deixa de ser tan bella i atractiva com sempre per tot plegat? Ens hem begut l’enteniment?

Doncs sí, probablement ens hem begut l’enteniment. Si no tots, molts de nosaltres. Perquè mentre penso en aquesta absurda polèmica se’m passen pel cap —alhora— autèntiques bestieses. Bestieses com les d’aquelles noies o dones que es fan treure una costella per lluir una cintura més esvelta, per les que s’amputen el dit petit del peu per lluir uns talons més alts o per les que s’obsessionen per aprimar-se cada vegada més fins a poder lluir un bon thigh gap: un espai més o menys considerable entre les cuixes i el pubis. Increïble, però cert. Tan increïble com l’obsessió d’algunes joves ucrainianes com la Valeria Lukyanova, l’Anastasya Shpagina o l’Olga Oleynik per assemblar-se el màxim a la cèlebre nina Barbie.

Definitivament, ens hem begut l’enteniment...

Estem perduts?

En alguns moments pot semblar una pel·li futurista o, fins i tot, de ciencia-ficció. Però “Her” és, en canvi, una pel·li molt actual. I ho és perquè la problemàtica que planteja o vaticina (la nostra especial relació amb la tecnologia) ja la tenim pràcticament al damunt.

Òbviament, tot dependrà del nostre grau de maduresa i humanitat. Però el que esta claríssim és que —si no hi posem mà— la nostra greu dependència envers la tecnologia i molt especialment internet, whatsapp i les xarxes socials pot carregar-se en un futur no gaire llunyà tots aquells valors i principis que ens caracteritzen —o ens haurien de caracteritzar— com a éssers humans. I és que, ens agradi o no, vivim en una societat hedonista que prioritza la comoditat, el plaer i la immediatesa i, naturalment, la tecnologia és l’encarregada de subministrar-nos les eines adients per satisfer abastament aquestes “necessitats”. “Necessitats”, tot s’ha de dir, que abans es satisfeien d’altra manera.

Així doncs... vivim millor ara gràcies a la tecnologia? Doncs... sí i no. M’explico. La tecnologia, emprada amb seny i mesura, hauria de servir per augmentar la nostra qualitat de vida. Però, repeteixo, amb seny i mesura. Si no és així, cagada pastoret perquè el més probable és que ens acabi dominant i, de pas, inhibint i alienant. Conclusió: Mai fins ara havíem estat tant ben comunicats ni havíem gaudit de tantes eines per fer-ho. Però, compte: els mòbils, els mails, les videoconferències, les fotos i comentaris del facebook o del twitter, les converses via xats i whatsapp i tot els que se us pugui acudir ens poden ajudar —ben emprats i emprades— a mantenir cert contacte i comunicació amb persones o col·lectius amb les que no podríem fer-ho d’altra manera. Però mai, repeteixo, mai, podran substituir el contacte directe. La conversa davant un cafè o una cerveseta. Els esmorzars, dinars o sopars amb la família o els amics. Les abraçades. El petons. Les carícies. L’acte sexual, fins i tot... El dia que preferim qualsevol succedani tecnològic a tot això, estarem perduts.

L'experiència OHD

Podria esperar més temps, és clar, però també penso —francament— que quatre mesos i escaig ja m’atorguen, a dia d’avui, la suficient perspectiva com per poder fer un petit balanç personal del meu pas per l’Oh Happy Day, el programa-concurs de TV3 en el qual vaig participar com a membre de la coral Tons & Sons.

Evidentment, la meva valoració podria variar i molt en funció del punt de vista des del qual decidís enfocar la qüestió. Però com que sempre he preferit quedar-me amb les coses bones i oblidar o deixar de banda les dolentes, procuraré —si més no— que les meves conclusions definitives al respecte tinguin un to moderat, respectuós i, sobretot, positiu.

Així doncs, cada vegada que rememoro el meu pas per l’Oh Happy Day sense cap altre propòsit que el de reviure una experiència televisiva fins aleshores mai viscuda no puc tenir altra cosa al meu pensament, sens dubte, que molt d’agraïment i, sobretot, bons i entranyables records al respecte. Començant per l’impagable coaching d’en Joan Pau Chaves, la Dàmaris Galán i l’Oriol Cusó a la producció musical, continuant per la professionalitat de l’Esther Luengo i la Susanna Muntasell en el muntatge de les coreografies i acabant per la solvència de totes aquelles persones amb qui tractàvem cada divendres a TV3: la Maria i la Mercè de vestuari, les maquilladores, els tècnics de so, els càmeres, el regidor, la gent de producció, la gent de direcció i, òbviament, l’Eduard Farelo i els quatre membres del jurat.

Per sobre de tot, però, jo em quedaria amb el bon rotllo i la complicitat amb els companys i companyes dels altres cors. Fonamentalment, amb els DeuDeVeu, el cor guanyador del concurs. I em quedaria amb ells, sobretot, perquè tot i no tenir gairebé res a veure amb Tons & Sons, els DeuDeVeu sempre varen procurar transmetre’ns afecte, calidesa, companyonia, respecte, humilitat... Qualitats que diuen molt de l’enorme capital humà d’aquest grup. Un capital humà, per cert, tant o més gran que la seva pròpia vàlua artística.

Pel que fa a portes endins suposo que no fa cap falta admetre que —a banda de la gran satisfacció per la inesperada cinquena posició final— el concurs també va provocar, inevitablement, seriosos efectes col·laterals. Però no tan sols a Tons & Sons, és clar. Jo diria que a tots i cadascun dels nou cors que van participar en el concurs. Tot i així, que ningú pensi que escric tot això amb el propòsit de remenar res que pugui fer pudor. Ni ho penso fer, ni ganes. Només dic que si ja no sóc a Tons & Sons és perquè la pressió i l’exigència del concurs van provocar situacions i actituds que em van fer reflexionar i que em van empènyer, de retruc, a deixar la meva “zona de confort” a la coral i arriscar-me a començar de zero amb un nou projecte musical tant engrescador com del tot imprevisible. Un nou projecte del qual, si tot va bé, molt aviat en sentireu a parlar.

A partir d’aquí, però, que tots tinguem sort. Que tinguem sort i —sobretot— que siguem feliços. Tant els que encara resten a Tons & Sons (entre els quals hi tinc a la meva mare, a la meva cunyada i a un grapat de bons amics) com els que —després del terratrèmol Oh Happy Day— varem decidir marxar. Tots, absolutament tots, mereixem gaudir de la música allà on vulguem o puguem fer-ho. I si a sobre som “amateurs”, encara més.

Un autèntic calvari

Ja sé que no sóc precisament massa original, la veritat, però veure —per setmana santa— alguna d’aquelles típiques pel·lis de romans que acostumen a passar per la tele és, per a mi, un deure gairebé sagrat.

Com en d’altres ocasions hagués pogut estar “Ben-Hur”, “La túnica sagrada” o “La historia más grande jamás contada”. O, fins i tot, “La vida de Brian”. Però aquesta vegada, enlloc d’empassar-me el primer que hagués pogut trobar-me a la tele, vaig voler triar jo. I després de pensar-m’ho tranquil·lament em vaig decidir per revisar una pel·li diferent. Una pel·li dura, incòmode, polèmica... “La pasión de Cristo”, de Mel Gibson.

I encara que, certament, no em va colpir tant com el dia de la seva estrena, segueixo pensant que la passió de Gibson és una de les millors pel·lis de la primera dècada del s. XXI. Bàsicament perquè, tot i la seva hiperbòlica cruesa, el bo i millor de “La pasión de Cristo” resideix en que la pel.li de Gibson es limita a descriure les últimes hores de la vida de Jesús (les del seu calvari) sense cap mena de pretensió dogmàtica o adoctrinadora. Un detall, per cert, molt a tenir en compte en aquest tipus de pel·lis. Potser per això mateix em fa gràcia l’allau de crítiques que li van caure a en Gibson amb motiu de la seva estrena. Ultracatòlic? Antisemita? Sensacionalista? Anem a pams.

Si en Gibson és ultracatòlic o no, a mi me la porta fluixa. En la seva passió no detecto, almenys, cap tipus d’intent de menjada d’olla i sí, en tot cas, un possible excés de sang i fetge que potser pot remoure estómacs delicats, és clar, però mai de la vida creences o conviccions. I pel que fa al seu suposat antisemitisme, tres quarts del mateix. Discutir a aquestes alçades qui foren els responsables d’entregar Jesús a les autoritats romanes ja cansa. I tenint en compte que tant en Caifàs i la seva colla com els seus deixebles eren jueus suposo que no cal parlar-ne més, no?

A partir d’aquí, si bé podríem estar marejant la perdiu hores i hores parlant de la supèrflua truculència de les seves imatges o de l’escassa incidència del seu missatge espiritual, jo prefereixo quedar-me amb l’efectivitat de la seva repercussió mediàtica. Amb la seva sagnant poètica. Amb un ritme narratiu ni massa lent ni massa ràpid. Amb una posada en escena brillant. Amb uns personatges secundaris que saben fer d’això, de secundaris. Amb l’ofici d’un director que —sense arribar al geni de Kubrick, Scorsese o Tarantino— en sap un rato de rodar. I sobretot, per suposat, amb un Jim Caviezel senzillament sublim. Només per això, ja val la pena veure-la. 

Frankfurt am Main

Vint-i-cinc anys, amics. O el que és el mateix: un quart de segle. Aquest és el període de temps que ha passat des de que, el desembre de 1988, vaig emprendre el primer viatge pel meu compte. Un primer viatge que em va dur a París i que va col·locar la pedra inaugural d’una pràctica —veure món— que he procurat mantenir sempre que els diners i la disponibilitat m’ho han permès. A voltes més a prop i a voltes més lluny. Però sempre amb aquell esperit de curiositat, de descoberta, d’aprenentatge. Un esperit que em fa valorar i molt l’experiència vital de viatjar i que m’ha dut a gaudir, en aquests darrers vint-i-cinc anys, de tot un seguit de moments màgics que mai oblidaré.

Avui , però, no us vull parlar del passat. O, al menys, del passat més llunyà. Avui toca parlar del present o, si més no, del passat més immediat. Concretament, del meu últim viatge a Frankfurt am Main.

I és que, com gairebé sempre, amb aquest viatge m’he endut un munt de sorpreses. D’entrada, perquè pensava —erròniament— que l’antiga capital del Sacre Imperi Romanogermànic i l’actual cor financer del país més ric d’Europa seria, sens dubte, una ciutat superindustrialitzada, desmesurada i absolutament impersonal... I sí, veritablement Frankfurt és una gran ciutat. Amb molta immigració, amb el recinte firal més gran d’Europa i amb uns gratacels que et poden fer creure que ets a Manhattan. Però Frankfurt també és, a la vegada, una ciutat dissenyada per a les persones. Amb les seves zones peatonals, amb la seva anella verda i amb els seus carrils de bici per a tot arreu. Una ciutat tranquil·la on dona gust passejar a la vora del riu Main i on, gairebé a qualsevol lloc, pots prendre plàcidament la varietat de cervesa o apfelwein que et vingui de gust sense que el soroll del transit et destorbi gens ni mica.

Així doncs, us recomano cent per cent que la visiteu. Per l’acurada reconstrucció del seu centre històric, pels seus museus, per la seva zona comercial, pel seu riu, pel seu skyline, per les seves dues operes o per les seves cerveseries o sidreries. I també, per suposat, perquè a Frankfurt va néixer Goethe, perquè a la seva judengasse s’hi va instal·lar la primera dinastia bancària dels Rothschild i perquè, òbviament, d’aquí procedeix la salsitxa de carn de porc més famosa del món.

Ai facebook meu!

Evidentment, cadascú pot gestionar el seu propi perfil de facebook com li doni la gana o com la pròpia xarxa li permeti. Només faltaria. Tot i així, a mi —particularment— encara hi ha coses que em sorprenen i d’altres que, fins i tot, em molesten. A partir d’aquí, si us plau, que ningú s’ofengui ni se senti al·ludit perquè tot el que diré ara mateix no va per ningú en concret. De fet, es tracta —tan sols— de reflexions o conclusions molt òbvies i de caire total i absolutament generalitzat. De reflexions o conclusions a les que qualsevol persona amb dos dits de front podria arribar-hi i que, no obstant, m’agradaria deixar ben paleses perquè tinc comprovat que, a vegades, tots tenim certa tendència a perdre el nord, els papers i, fins i tot, el sentit comú.

En primer lloc, hauríem de tenir molt clar que els amics del facebook no són amics. Els amics del facebook són contactes entre els quals, de tant en tant, pots trobar-hi algun company, algun conegut o —fins i tot— algun amic de veritat. Òbviament, tothom és molt lliure de lluir el nombre d’amics que vulgui o pugui en el seu perfil personal però, compte: els que només en tenen 20 o 30 perquè volen preservar d’aquesta manera la seva intimitat en una xarxa que ha triomfat per la irrefutable condició tafanera de l’ésser humà és que, senzillament, s’han equivocat d’espai. I els que han aconseguit amuntegar-ne 4000 perquè creuen —sense ser-ho— que són una mena de figura pública o similar, pitjor. Entre d’altres coses perquè, si no ho ets, posis el que posis i pengis el que pengis només et faran cas els quatre de sempre.

Partint d’aquesta premissa, però, resulta interessant comprovar —mitjançant el nombre i l’autoria dels “likes” amb els que els nostres “amics” premien tot allò que anem penjant— com va fluctuant, alhora, el nostre particular índex de “popularitat” en aquesta xarxa. I així, circumstàncies de tota mena provocaran que el nombre i l’autoria d’aquests esmentats “likes” variïn de forma més o menys substancial. Tenen aquestes fluctuacions, però, alguna mena de validesa, significat o importància? Home, jo —la veritat— no li atorgaria massa rellevància a res que procedeixi d’una xarxa social de caire més aviat lúdic on existeixen moltes variables a tenir en compte, però resulta inqüestionable, d’altrabanda, que cadascú pugui extreure les seves pròpies conclusions al respecte. Així doncs, jo diria —per començar— que existeixen dos tipus de “likes”: els sincers i els estratègics. Dins del primer grup trobaríem els “likes” d’amics, familiars, companys i coneguts que —estiguin més o menys d’acord amb el que diem— ens fan costat per estimació, fidelitat, amistat o —senzillament— per complicitat. En principi, aquests “likes” són els més estables i constants que els estratègics però, evidentment, també existeixen certs condicionants que poden fer variar el seu nombre. El principal seria una certa i inevitable reciprocitat (o el que és el mateix: si tu correspons de “bon rotllo” als meus comentaris o em recompenses amb els teus “likes”, jo també ho faré; si no, me’n cansaré i deixaré de fer-ho) però, òbviament, també pot donar-se el cas que, en un moment determinat, es produeixi alguna desavinença o malentès que trenqui amb aquesta correspondència de forma temporal o definitiva o bé que aquells “amics” que tan suport en donaven en el passat acabin per destinar el seu temps lliure a d’altres activitats, de ben segur, més enriquidores. Els més interessants (i sovint interessats), però, són els “likes” estratègics. Els que no són del tot sincers. Els que no són incondicionals. Els que tenen, en definitiva, una raó de ser molt concreta més enllà de la més pura i genuïna afinitat. A vegades, per seguir la tendència general (si els meus “amics” ho fan jo no seré menys) però altres vegades, també, per fer la “pilota”, per ferir o tocar la pera a un tercer, per hipocresia, per fer-se l’interessant, per no quedar malament, per “despistar”, per preparar el terreny, per demanar més tard un favor, per ser políticament correcte, per no haver de dir alguna cosa de forma directa, etc, etc. Capítol apart mereixen, d’altrabanda, aquells “likes” que es converteixen, de sobte, en “no likes”.O el que és el mateix: la indiferència, el silenci, l’oblit. El pitjor dels menyspreus. I és que, com bé diu la dita castellana: “No hay peor desprecio que no hacer aprecio”. Sens dubte, una veritat com un temple.

Dit això, m’agradaria —tanmateix— aprofitar la ocasió per fer un incís sobre tot allò que detesto (relativament, és clar) d’aquesta xarxa. Detesto, en primer lloc, que dia sí i dia també em convideu a jugar a jocs que no m’interessen el més mínim. Vull pensar que es tracta d’alguna mena d’automatisme de la xarxa en el que la persona que em convida no hi té res a veure perquè, si no és així, alguns de vosaltres (i no diré noms) sou realment moooolt pesats. Un altra de les coses que odio molt del facebook són les imatges de nens malats o que pateixen greus malformacions i les d’animals maltractats. Anem a pams: no és que sigui insensible a totes aquestes desgràcies però no crec, sincerament, que publicar aquestes imatges resolgui res en absolut. Jo no sé a vosaltres però a mi, la veritat, és que tot aquest “morbo” em regira bastant l’estómac. I ja per últim —si us plau— una mica de “vergonya” i sentit comú a l’hora d’explicar segons quines intimitats. Ja sé que cadascú és molt lliure d’explicar el que vulgui a la xarxa però, ostres, és que a vegades veig i llegeixo coses que ratllen la “pornografia emocional” i, ho sento, però amb això —senzillament— no puc. A partir d’aquí, i com diuen en castellà, “cada loco con su tema”. Saber el que mengeu, la música que us agrada, els quilòmetres que heu fet corrent o a on heu anat de vacances o de festa no és de vital importància, per descomptat, però, què coi... resulta divertit! ;-)

A moment like this. "Campanades de Boda". La Cubana. Un casori descollonant... i revelador

Finals de febrer de 2012. Teatre La Sala, Rubí. Mai he estat un home de teatre, ho confesso. Com tampoc he estat mai un home d’òpera, de concerts de música clàssica o de dansa. Però això no vol dir, ni molt menys, que no m’agradin aquesta classe d’espectacles. El que passa és que, per circumstàncies que ni jo mateix arribo a discernir, mai m’he sentit prou motivat com per anar-hi de tant en tant. I és una llàstima, la veritat, perquè si ara em pregunteu quin fou l’últim cop que vaig plorar de riure fins no poder més us hauria de dir que fou, precisament, en un teatre. Sí, sí, en un teatre. Concretament, veient l’assaig-preestrena de “Campanades de boda”, de La Cubana. Una obra de teatre descollonant. Però no només descollonant. Perquè si és ben cert que “Campanades de boda” és una obra per fer-se un fart de riure, també és del tot cert que te un guió magistral, que els diàlegs són la mar d’enginyosos, que el muntatge és espectacular, que els actors estan esplèndids i que la paròdia resultant és, definitivament, brutal.

Per tot això i més, tornaré al teatre. I tant que hi tornaré. Al menys, un cop l’any. Si convé, per riure. I si convé, per plorar. Però sempre, en qualsevol cas, per mirar de gaudir, amb totes les meves facultats, d’una manifestació artística que fins ara he tingut massa oblidada i que, a partir d’aquest moment, procuraré alimentar i promoure tant com em sigui possible. Ho prometo.

Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món

D’aquí a tres mesos faré quaranta-sis anys i mai, des de que tinc ús de consciència, m’havia sentit tan perseguit, injuriat, humiliat, menyspreat i amenaçat pel sol fet de sentir-me català. De fet, fins fa uns anyets, aquella rància i folklòrica Espanya de toros, tricornis i castanyoles em resultava gairebé simpàtica. Tan simpàtica com les pel•lícules d’en Paco Martínez Soria, la música de Fórmula V o els pallassos de la tele. Els meus pares eren gent treballadora, sense cap tipus de consciència política afí o radicalment contrària al règim que els va tocar viure, i us puc ben assegurar que mai em van inculcar cap tipus d’odi o rancúnia envers aquella grisa Espanya de pandereta que treia pit dels pantans que havia construït Franco, dels 12+1 d’Angel Nieto o del La, la, la de la Massiel.

El que avui em demana el meu cos, el meu cap i la meva ànima —però— és una Catalunya lliure. Una Catalunya independent. Una Catalunya que no tingui políticament res a veure amb l’estat espanyol. Així de clar i així de senzill. No vull tenir res a veure amb una reialesa patètica, amb una classe política repugnant i amb un himne i una bandera que em fan caguera. N’estic fins als pebrots que vulguin anorrear la nostra llengua i que ens robin sistemàticament. Necessito, ja, que la meva nacionalitat es correspongui amb les meves arrels i els meus sentiments. Sobretot, tenint en compte, que el meu país posseeix tots aquells elements indispensables per poder ser considerat un estat: història, tradició, cultura, llengua pròpia i, sobretot, recursos més que suficients per viure dignament. 

El meu independentisme, tot i així, ha estat un independentisme que s’ha cuinat a foc lent. Amb els anys. Llegint, conversant i constatant —al carrer, a l’escola, a la universitat o als mitjans de comunicació— quina era la realitat i la situació política i social que m’envoltava. Tanmateix, no he estat mai un activista. I, possiblement, si el govern de l’estat espanyol hagués estat més intel•ligent i generós amb Catalunya, la meva consciència política no hagués ultrapassat mai les fronteres d’un nacionalisme light o, com a molt, d’un independentisme utòpic. 

Consti, a més, que tinc família andalusa. Com d’altres catalans la tenen a Galícia, Aragó, Extremadura o València. I entenc i respecto que ells se sentin andalusos i espanyols. Només faltaria! Però, a banda d’aquests vincles familiars i afectius i de la meva gran atracció pel sud d’Espanya, jo només vull ser català. Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món. Tan difícil és d’entendre?

La cerveseta

Ei amics! Què tal? Us presento “La cerveseta”, el meu nou blog. Un espai en el que, de tant en tant i en un ambient relaxat i distès, escriuré tot allò que em vingui de gust sense cap altra pretensió que la de gaudir fent el que tant m’agrada fer: ajuntar paraules. Què resulta que em llegiu i us agrada el que escric? Fantàstic! Què no? Cap problema. De fet, normalment escric per a mi mateix. Per posar en ordre les meves idees, per expressar els meus sentiments o, senzillament, per buidar el pap. Com podreu comprovar, a més, acostumo a escriure sobre temes que m’agraden (cinema, música, relats curts, art, societat, viatges, esports, natura, gastronomia...) i molt poc o gens sobre temes que no domino o que no m’interessen massa. Potser per això mateix m’agrada escriure des de la subjectivitat. Perquè porto més de quaranta anys convivint amb mi mateix i penso francament que, poc a poc, cada dia que passa començo a conèixer-me una mica més. ;-)