Un autèntic calvari

Ja sé que no sóc precisament massa original, la veritat, però veure —per setmana santa— alguna d’aquelles típiques pel·lis de romans que acostumen a passar per la tele és, per a mi, un deure gairebé sagrat.

Com en d’altres ocasions hagués pogut estar “Ben-Hur”, “La túnica sagrada” o “La historia más grande jamás contada”. O, fins i tot, “La vida de Brian”. Però aquesta vegada, enlloc d’empassar-me el primer que hagués pogut trobar-me a la tele, vaig voler triar jo. I després de pensar-m’ho tranquil·lament em vaig decidir per revisar una pel·li diferent. Una pel·li dura, incòmode, polèmica... “La pasión de Cristo”, de Mel Gibson.

I encara que, certament, no em va colpir tant com el dia de la seva estrena, segueixo pensant que la passió de Gibson és una de les millors pel·lis de la primera dècada del s. XXI. Bàsicament perquè, tot i la seva hiperbòlica cruesa, el bo i millor de “La pasión de Cristo” resideix en que la pel.li de Gibson es limita a descriure les últimes hores de la vida de Jesús (les del seu calvari) sense cap mena de pretensió dogmàtica o adoctrinadora. Un detall, per cert, molt a tenir en compte en aquest tipus de pel·lis. Potser per això mateix em fa gràcia l’allau de crítiques que li van caure a en Gibson amb motiu de la seva estrena. Ultracatòlic? Antisemita? Sensacionalista? Anem a pams.

Si en Gibson és ultracatòlic o no, a mi me la porta fluixa. En la seva passió no detecto, almenys, cap tipus d’intent de menjada d’olla i sí, en tot cas, un possible excés de sang i fetge que potser pot remoure estómacs delicats, és clar, però mai de la vida creences o conviccions. I pel que fa al seu suposat antisemitisme, tres quarts del mateix. Discutir a aquestes alçades qui foren els responsables d’entregar Jesús a les autoritats romanes ja cansa. I tenint en compte que tant en Caifàs i la seva colla com els seus deixebles eren jueus suposo que no cal parlar-ne més, no?

A partir d’aquí, si bé podríem estar marejant la perdiu hores i hores parlant de la supèrflua truculència de les seves imatges o de l’escassa incidència del seu missatge espiritual, jo prefereixo quedar-me amb l’efectivitat de la seva repercussió mediàtica. Amb la seva sagnant poètica. Amb un ritme narratiu ni massa lent ni massa ràpid. Amb una posada en escena brillant. Amb uns personatges secundaris que saben fer d’això, de secundaris. Amb l’ofici d’un director que —sense arribar al geni de Kubrick, Scorsese o Tarantino— en sap un rato de rodar. I sobretot, per suposat, amb un Jim Caviezel senzillament sublim. Només per això, ja val la pena veure-la.