Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món

D’aquí a tres mesos faré quaranta-sis anys i mai, des de que tinc ús de consciència, m’havia sentit tan perseguit, injuriat, humiliat, menyspreat i amenaçat pel sol fet de sentir-me català. De fet, fins fa uns anyets, aquella rància i folklòrica Espanya de toros, tricornis i castanyoles em resultava gairebé simpàtica. Tan simpàtica com les pel•lícules d’en Paco Martínez Soria, la música de Fórmula V o els pallassos de la tele. Els meus pares eren gent treballadora, sense cap tipus de consciència política afí o radicalment contrària al règim que els va tocar viure, i us puc ben assegurar que mai em van inculcar cap tipus d’odi o rancúnia envers aquella grisa Espanya de pandereta que treia pit dels pantans que havia construït Franco, dels 12+1 d’Angel Nieto o del La, la, la de la Massiel.

El que avui em demana el meu cos, el meu cap i la meva ànima —però— és una Catalunya lliure. Una Catalunya independent. Una Catalunya que no tingui políticament res a veure amb l’estat espanyol. Així de clar i així de senzill. No vull tenir res a veure amb una reialesa patètica, amb una classe política repugnant i amb un himne i una bandera que em fan caguera. N’estic fins als pebrots que vulguin anorrear la nostra llengua i que ens robin sistemàticament. Necessito, ja, que la meva nacionalitat es correspongui amb les meves arrels i els meus sentiments. Sobretot, tenint en compte, que el meu país posseeix tots aquells elements indispensables per poder ser considerat un estat: història, tradició, cultura, llengua pròpia i, sobretot, recursos més que suficients per viure dignament. 

El meu independentisme, tot i així, ha estat un independentisme que s’ha cuinat a foc lent. Amb els anys. Llegint, conversant i constatant —al carrer, a l’escola, a la universitat o als mitjans de comunicació— quina era la realitat i la situació política i social que m’envoltava. Tanmateix, no he estat mai un activista. I, possiblement, si el govern de l’estat espanyol hagués estat més intel•ligent i generós amb Catalunya, la meva consciència política no hagués ultrapassat mai les fronteres d’un nacionalisme light o, com a molt, d’un independentisme utòpic. 

Consti, a més, que tinc família andalusa. Com d’altres catalans la tenen a Galícia, Aragó, Extremadura o València. I entenc i respecto que ells se sentin andalusos i espanyols. Només faltaria! Però, a banda d’aquests vincles familiars i afectius i de la meva gran atracció pel sud d’Espanya, jo només vull ser català. Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món. Tan difícil és d’entendre?