Ai facebook meu!

Evidentment, cadascú pot gestionar el seu propi perfil de facebook com li doni la gana o com la pròpia xarxa li permeti. Només faltaria. Tot i així, a mi —particularment— encara hi ha coses que em sorprenen i d’altres que, fins i tot, em molesten. A partir d’aquí, si us plau, que ningú s’ofengui ni se senti al·ludit perquè tot el que diré ara mateix no va per ningú en concret. De fet, es tracta —tan sols— de reflexions o conclusions molt òbvies i de caire total i absolutament generalitzat. De reflexions o conclusions a les que qualsevol persona amb dos dits de front podria arribar-hi i que, no obstant, m’agradaria deixar ben paleses perquè tinc comprovat que, a vegades, tots tenim certa tendència a perdre el nord, els papers i, fins i tot, el sentit comú.

En primer lloc, hauríem de tenir molt clar que els amics del facebook no són amics. Els amics del facebook són contactes entre els quals, de tant en tant, pots trobar-hi algun company, algun conegut o —fins i tot— algun amic de veritat. Òbviament, tothom és molt lliure de lluir el nombre d’amics que vulgui o pugui en el seu perfil personal però, compte: els que només en tenen 20 o 30 perquè volen preservar d’aquesta manera la seva intimitat en una xarxa que ha triomfat per la irrefutable condició tafanera de l’ésser humà és que, senzillament, s’han equivocat d’espai. I els que han aconseguit amuntegar-ne 4000 perquè creuen —sense ser-ho— que són una mena de figura pública o similar, pitjor. Entre d’altres coses perquè, si no ho ets, posis el que posis i pengis el que pengis només et faran cas els quatre de sempre.

Partint d’aquesta premissa, però, resulta interessant comprovar —mitjançant el nombre i l’autoria dels “likes” amb els que els nostres “amics” premien tot allò que anem penjant— com va fluctuant, alhora, el nostre particular índex de “popularitat” en aquesta xarxa. I així, circumstàncies de tota mena provocaran que el nombre i l’autoria d’aquests esmentats “likes” variïn de forma més o menys substancial. Tenen aquestes fluctuacions, però, alguna mena de validesa, significat o importància? Home, jo —la veritat— no li atorgaria massa rellevància a res que procedeixi d’una xarxa social de caire més aviat lúdic on existeixen moltes variables a tenir en compte, però resulta inqüestionable, d’altrabanda, que cadascú pugui extreure les seves pròpies conclusions al respecte. Així doncs, jo diria —per començar— que existeixen dos tipus de “likes”: els sincers i els estratègics. Dins del primer grup trobaríem els “likes” d’amics, familiars, companys i coneguts que —estiguin més o menys d’acord amb el que diem— ens fan costat per estimació, fidelitat, amistat o —senzillament— per complicitat. En principi, aquests “likes” són els més estables i constants que els estratègics però, evidentment, també existeixen certs condicionants que poden fer variar el seu nombre. El principal seria una certa i inevitable reciprocitat (o el que és el mateix: si tu correspons de “bon rotllo” als meus comentaris o em recompenses amb els teus “likes”, jo també ho faré; si no, me’n cansaré i deixaré de fer-ho) però, òbviament, també pot donar-se el cas que, en un moment determinat, es produeixi alguna desavinença o malentès que trenqui amb aquesta correspondència de forma temporal o definitiva o bé que aquells “amics” que tan suport en donaven en el passat acabin per destinar el seu temps lliure a d’altres activitats, de ben segur, més enriquidores. Els més interessants (i sovint interessats), però, són els “likes” estratègics. Els que no són del tot sincers. Els que no són incondicionals. Els que tenen, en definitiva, una raó de ser molt concreta més enllà de la més pura i genuïna afinitat. A vegades, per seguir la tendència general (si els meus “amics” ho fan jo no seré menys) però altres vegades, també, per fer la “pilota”, per ferir o tocar la pera a un tercer, per hipocresia, per fer-se l’interessant, per no quedar malament, per “despistar”, per preparar el terreny, per demanar més tard un favor, per ser políticament correcte, per no haver de dir alguna cosa de forma directa, etc, etc. Capítol apart mereixen, d’altrabanda, aquells “likes” que es converteixen, de sobte, en “no likes”.O el que és el mateix: la indiferència, el silenci, l’oblit. El pitjor dels menyspreus. I és que, com bé diu la dita castellana: “No hay peor desprecio que no hacer aprecio”. Sens dubte, una veritat com un temple.

Dit això, m’agradaria —tanmateix— aprofitar la ocasió per fer un incís sobre tot allò que detesto (relativament, és clar) d’aquesta xarxa. Detesto, en primer lloc, que dia sí i dia també em convideu a jugar a jocs que no m’interessen el més mínim. Vull pensar que es tracta d’alguna mena d’automatisme de la xarxa en el que la persona que em convida no hi té res a veure perquè, si no és així, alguns de vosaltres (i no diré noms) sou realment moooolt pesats. Un altra de les coses que odio molt del facebook són les imatges de nens malats o que pateixen greus malformacions i les d’animals maltractats. Anem a pams: no és que sigui insensible a totes aquestes desgràcies però no crec, sincerament, que publicar aquestes imatges resolgui res en absolut. Jo no sé a vosaltres però a mi, la veritat, és que tot aquest “morbo” em regira bastant l’estómac. I ja per últim —si us plau— una mica de “vergonya” i sentit comú a l’hora d’explicar segons quines intimitats. Ja sé que cadascú és molt lliure d’explicar el que vulgui a la xarxa però, ostres, és que a vegades veig i llegeixo coses que ratllen la “pornografia emocional” i, ho sento, però amb això —senzillament— no puc. A partir d’aquí, i com diuen en castellà, “cada loco con su tema”. Saber el que mengeu, la música que us agrada, els quilòmetres que heu fet corrent o a on heu anat de vacances o de festa no és de vital importància, per descomptat, però, què coi... resulta divertit! ;-)