Amb motiu de les meves
primeres 3000 pel·lícules visionades i votades a FilmAffinity (suposo que n’hauré vist algunes més, però 3000 són
les que ara per ara tinc valorades en aquesta plataforma) m’he decidit —finalment—
a posar per escrit el que podria definir com el meu “currículum cinèfil”
particular. Un currículum que abarca des de que tinc ús de consciència fins
l’actualitat i que, com podreu constatar, té més a veure amb fets purament
anecdòtics que no pas amb fets o esdeveniments de caràcter acadèmic o cultural.
De ben jovenet ja ho apuntava tot
en un petit bloc de notes: noms de pel·lícules, actors, actrius, directors… Una manera com una altra de mirar de preservar
a la memòria (ja llavors fràgil i fugissera) tants títols i tants noms. Sense
ordre ni concert se m’acudeixen, ara mateix, pel·lis com “El planeta de los simios”, “La
diligencia”, “El vuelo del Fénix”, “Drácula”, “Psicosis”, “El temible
burlón”, “King Kong” o
“Viaje alucinante”; actors com Kirk
Douglas, Clint Eastwood, John Wayne, Burt Lancaster, Charlton
Heston, Gary Cooper, Humphrey Bogart o Christopher Lee; actrius com Katherine
Hepburn, Bette Davis, Rachel Welch, Ava Gardner, Marilyn Monroe, Grace Kelly, Maureen O’Sullivan o Lauren
Bacall i directors com Alfred
Hitchcock, John Ford, Billy Wilder, John Huston, William Wyler,
Robert Aldrich, Steven Spielberg o John
Carpenter. Això sí, admeto que la meva font principal de coneixement durant
aquells tots anys fou la televisió. Espais com “La Clave” els divendres
o “Sesión
de tarde” i “Sábado Cine” els dissabtes varen esdevenir, sens dubte, la
meva filmoteca particular. De cinema de pantalla gran, la veritat, en veia ben
poc. Molt menys del que m’hagués agradat. Sortosament, cap als setze-disset
anys, anar de tant en tant al cinema es va convertir —per fi— en quelcom
habitual.
Pel que fa a lectures, una de
les primeres publicacions cinematogràfiques que vaig començar a col·leccionar
va ser “Las estrellas. Historia del cine en sus mitos” (1980).
Naturalment, aquesta publicació abordava el món del cinema des d’una perspectiva
molt concreta: la dels seus actors i actrius més icònics. Tot i així, les fotos
eren espectaculars i els texts, força entretinguts. I encara que des d’un punt
de vista artístic o cultural no aportava massa, en el meu cas concret em va empènyer
a interessar-me en la filmografia d’aquells mites del cel·luloide tant i tant
populars. Algun temps més tard, però, també vaig col·leccionar alguns fascicles
de “Historia
Universal del Cine” (1985) i alguns números de revistes especialitzades
com el “Dirigido por...” o el “Fotogramas”.
Durant la meva adolescència i
joventut, doncs, em vaig decantar bàsicament pel cinema de gènere nord-americà.
Per Hollywood, vaja. Pràcticament ho
devorava tot: western, cinema negre,
ciència-ficció, aventures, cinema bèl·lic, cinema bíblic, policíac, terror,
fantàstic, drama... Potser el que menys, comèdia i musical. Però també,
també... També me’n cruspia d’aquestes pel·lis. El que gairebé no tastava era
el cinema europeu. I menys el japonès o el sud-americà. No és que només
m’alimentés de blockbuster, per
descomptat, però el cert és que el cinema francès, italià, suec... el trobava
francament avorridot.
No va ser fins que vaig
iniciar els meus estudis universitaris, per tant, quan vaig començar a
interessar-me per altres cinematografies. Durant un curs lectiu vaig formar
part (amb el Toni Solé i la Cristina Giménez, dos companys de classe) del Cine Club Fritz Lang de la Universitat Autònoma de Bellaterra i precisament allà vaig entendre que mai seria un
bon cinèfil (o si més no, més complert) si no m’estrenava d’una vegada per
totes amb cineastes com Visconti, Truffaut, Bergman, Tarkovski o Kurosawa. Si no recordo malament, dins
dels cicles que organitzava el cine club
es van projectar —entre d’altres— pel·lis com “Salò o los 120 días de Sodoma”
d’en Pasolini, “Fanny y Alexander” d’en Bergman, “El imperio de los sentidos”
d’en Oshima o “Mujeres al borde de un ataque de
nervios” d’en Almodóvar. La meva
proposta fou “La gran comilona”, d’en Ferreri.
Com podeu observar, ni una d’americana.
A la UAB,
també, vaig tenir ocasió de matricular-me en un parell d’assignatures de
cinema. Crec recordar que tant l’una com l’altre eren optatives de la meva
especialitat en Art Contemporani. La
primera fou Història del cinema i la segona, Lectura de films, ambdues
impartides pel catedràtic d’Història
de l’Art Fèlix Fanés. Un profe ordenat
i seriós del que vaig aprendre molt (les seves classes eren força didàctiques i
profitoses) i que, a banda de tractar a les seves assignatures aspectes
purament historiogràfics, li agradava incidir molt també en qüestions de
llenguatge cinematogràfic. Un tema que sempre m’ha apassionat.
Durant molt de temps, però, el
cinema fou un divertimento més a la
meva vida. Al mateix nivell que escoltar música, viatjar, llegir, fer esport o
anar a la disco. Ni més, ni menys. En
aquella època (anys 90 i principis dels 2000) vaig consumir pel·lis de tota
mena sense massa ordre ni concert. I si bé el cinema nord-americà va continuar
sent la base fonamental del que anava visionant, vaig procurar anar-ho
alternant amb produccions independents, europees, sud-americanes i fins i tot
asiàtiques. Al mateix temps, també vaig començar a gravar de la televisió pel·lícules
que m’interessaven. De fet encara guardo un bon grapat d’aquells vells VHS. I encara que no tinc aparell de
vídeo per veure’ls, em sap greu llençar-los. Digueu-me nostàlgic. Ho sóc.
Precisament per això aprofito la ocasió per adjuntar-vos a continuació un text
que vaig escriure fa uns anys (quan postejava en un fòrum cinèfil sorgit de FilmAffinity i que més endavant
esmentaré) que recull —amb altres paraules— els meus records cinèfils més
remots:
Aquel viejo cuaderno... Que
entrañables recuerdos! Lo custodié con esmero hasta hace bien poco pero algún
día, por arte de birlibirloque, se
esfumó y con él, mis testimonios cinéfilos más remotos dejaron de constituir un
valioso relicario para convertirse en una reminiscencia deliberadamente
apócrifa.
Recuerdo
perfectamente como la primera cuartilla, abriendo el cuaderno desde la portada,
mostraba una tupida lista manuscrita que llevaba por título ACTORES/actrices.
El término ‘actrices’ aparecía escrito en tinta azul, en minúsculas, y su
tamaño era considerablemente menor a la poderosa grafía de ACTORES, palabra
rotulada en riguroso negro modelo bic cristal. La envergadura y ubicación de la
palabra ACTORES revelaba que la inclusión del término ‘actrices’ se había
efectuado a posteriori. La columna de nombres, anotados con una cuidada y
minúscula caligrafía, se inclinaba gradualmente hacia la izquierda a medida que
iba descendiendo, como si de la célebre torre toscana se tratara.
Uno, Charlton Heston. Dos, John Wayne. Tres, Gary Cooper.
Cuatro, Burt Lancaster. Cinco, Kirk Douglas. Hasta ahí podría jurar y perjurar
sin temor a equivocarme que los nombres indicados y su posición en ese
entrañable ranking era el mismo que estoy rememorando en estos momentos. Del
sexto al décimo puesto estarían probablemente Marlon Brando, James Stewart,
Henry Fonda, Humphrey Bogart y Clint Eastwood pero me sería completamente
imposible determinar con exactitud el orden de su llegada a esa preciada lista.
Las chicas entraron algo más tarde. Supongo que mi propio despertar sexual me
empujó a aparcar esa insobornable idolatría hacia Heston, Douglas o Bogart para
prestar algo más de atención a bellezas como Ava Gardner, Rita Hayworth, Kim
Novak, Lana Turner, Lauren Bacall o Claudia Cardinale y para apreciar con mayor
interés el descomunal talento de Bette Davis, Katharine Hepburn, Ingrid Bergman
o Marlene Dietrich. Mi elenco de intérpretes llegó a congregar más de
trescientos miembros, entre hombres y mujeres, pero cuando ese vademécum dejó de acoger con asiduidad
estrellas de cierto renombre o calidad, su estrella fue agonizando
lánguidamente hasta fenecer por causas naturales.
Paralelamente a esa
paciente recolección de nombres propios, mi delirio cinéfilo me conminaba a ir
anotando en ese mismo cuaderno, empezando desde la contraportada, los títulos
de aquellas pelis que iban impactando con mayor contundencia mi tierna
sensibilidad adolescente. Fundamentalmente, pelis de aventuras, fantásticas,
superproducciones y westerns. Me estoy refiriendo a títulos míticos como
“Ben-Hur”, “Rio Bravo”, “Psicosis”, “La Reina de Africa”, “Solo ante el peligro”, “El
planeta de los simios”, “Drácula”, “Casablanca”, “El halcón y la flecha”,
“Lawrence de Arabia”, “Raíces profundas”, “Espartaco” o “Por un puñado de
dólares”. Entre estos films también fueron entremezclándose joyas, tal vez no
tan cacareadas como las anteriores pero idénticamente entrañables como “Viaje
alucinante”, “El emperador del norte”, “La leyenda del indomable”, “El
increíble hombre menguante”, “El rostro impenetrable” o “El vuelo del fénix”.
No tengo reparos en
admitir que nunca fui un niño prodigio en materia de gusto cinéfilo. Al margen
de todas esas pelis más o menos acomodadas al público infantil, mi primera
fascinación cinematográfica fue el cine de terror. Empecé con “Drácula”,
“Frankenstein”, “El hombre lobo” y similares, pero mi embrujo por el género me
pedía cada vez más. Empapelé mi habitación con los caretos de Christopher Lee,
Peter Cushing, Vincent Price, Bela Lugosi o Boris Karloff haciendo caso omiso a
las súplicas de mi sufrida mamá, que lo pasaba fatal intentando hacer algo de
orden rodeada de tan espeluznantes rostros, y empecé a prestar especial
atención a directores y productoras especializadas. Pero el paso de calidad
decisivo se lo debo a Chicho Ibáñez Serrador y su programa “Mis terrores
favoritos”. De la mano del inefable Chicho llegué a clásicos como “La noche de
los muertos vivientes”, “Psicosis”, “Suspense”, “Los pájaros” o “La semilla del
diablo”, sin olvidar, claro está, pequeñas joyas del cine patrio como “La noche
de Walpurgis”, “No profanar el sueño de los muertos” o “La residencia”. La
senda había quedado definitivamente abierta y no tardarían demasiado en caer en
mi mochila “El exorcista”, “La matanza de Texas” o “Carrie”.
Mi perspectiva del
cine como obra de autor era prácticamente inexistente por aquellos entonces,
con lo que la labor del director quedaba, a mi entender, en un segundo plano.
Así y todo, la obvia asociación entre las películas que me gustaban y sus
máximos artífices me empujó a fijarme poco a poco en éstos últimos. Los
primeros nombres de los que tengo constancia fueron Alfred Hitchcock, Terence
Fisher, Billy Wilder, John Huston, John Ford, William Wyler y Howard Hawks.
Cineastas conocedores de su oficio y plenamente conscientes de que su trabajo
debía estar siempre al alcance del gran público. No es de extrañar, pues, que
directores como Kurosawa, Bergman, Truffaut, Kubrick o Visconti hubieran de
esperar su turno unos cuantos añitos más.
Con semejantes
mimbres resulta del todo obvio entender porque en el cole, a la hora del
recreo, el balón y yo fuimos enemigos irreconciliables. Mientras la mayoría de
mis compañeros corrían como pollos sin cabeza tras el esférico de plástico, un
reducido grupito sorteábamos nuestros respectivos roles antes de escenificar la
peli de rigor. Solíamos dividirnos en dos bandos, el bueno y el malo, cada uno
con sus preceptivos líderes. Obviamente, el azar es caprichoso y no todos
podíamos interpretar ese día a Juda Ben-Hur, el rey Arturo, Van Helsing,
Búffalo Bill o Ned Land. En cualquier caso, nuestra recreación de la peli no
siempre resultaba absolutamente fiel al original, con lo que, muchas veces,
Jerónimo, Messala, Drácula, Barbarroja o Darth Vader acababan ganando la
batalla.
Otra de mis
actividades infantiles favoritas relacionadas con el cine era ejercer de cuentapelículas. Nunca he sido un gran
orador y os puedo asegurar que mi memoria deja mucho que desear pero, ignoro
por qué extraña razón, mi cándido público disfrutaba enormemente con mis
relatos peliculeros. Supongo que todo ello se debía a que dicha actividad solía
desplegarla en vacaciones de verano, ante un fidelísimo auditorio compuesto por
cuatro o cinco niños algo más tiernos que este humilde y circunstancial
cronista. Solía contar las líneas argumentales esenciales de forma simple y
precipitada, mientras que me esforzaba denodadamente en reproducir con todo
lujo de detalles secuencias de fuerte intensidad dramática. He de confesar que
me encantaba aliñar esos relatos con algún que otro ingrediente de cosecha
propia pero solo lo hacía para adornar un poquito guiones que podían llegar a
resultar demasiado plúmbeos. En cualquier caso, esas sobreactuaciones
narrativas tan solo intentaban suplir con mayor o menor acierto el incomparable
efecto que puede llegar a imprimir el celuloide en la mente de un niño.
Con la paga semanal
llegaron también las primeras revistas y fascículos. Recuerdo con cariño cuando
logré culminar el primer tomo de “Las estrellas” y lo hice encuadernar como
mandan los cánones. Calidad, calidad, no tenía mucha. Al menos en términos de
pedagogía cinematográfica. Sin embargo, las fotografías eran espectaculares y
la minuciosidad con la que se relataban los dimes
y diretes de las estrellas de
Hollywood no se quedaba atrás. De todas formas, mi primera aproximación seria
al séptimo arte la encaminé de la mano de revistas como “Dirigido por” y
“Fotogramas”. Lamentablemente, mi periodo universitario no contribuyó
precisamente a incrementar mi interés por el cine. Intenté mantener viva esa
llama ingresando en el cine-club de la facultad, pero paulatinamente otros
estímulos de índole más primario fueron relegando mi fascinación cinéfila a un
segundo plano. Los amigos, las fiestas, las chicas y la necesidad de buscar
alguna ocupación remunerada para satisfacer mis menesteres juveniles me fue
alejando de esa imperecedera curiosidad fílmica hasta limitarme a
salvaguardarla a base de cine comercial y de estatuillas. Nada de cine
alternativo, ni independiente, ni exótico y, lo que es peor, nada de cine
clásico. Del que hay que empaparse hasta la saciedad. Una pena.
Afortunadamente, ese
viejo llamamiento atávico renació. Y de su fuerte brazo llegué a FilmAffinity,
eje desde el cual pude relanzar mis devocionarias inclinaciones artísticas.
Conseguí volver al mundo del cine asumiendo mis carencias e intentando
reconstruir cierto criterio. Escogí lo que quería y debía ver y hasta me atreví
a sostener mis propios argumentos. Pero tal vez lo que más me influenció para
reanudar ese viejo amor fue la caleidoscópica mirada de FilmAffinity. La
heterogénea, enriquecedora y polémica mirada de su gente. La mirada de cientos
de hombres y mujeres con una fascinación común: el cine.
Mi viejo cuaderno de
bitácora desapareció irremisiblemente pero ahora ya sé que su cepa original
permaneció solidamente arraigada a la mente, al corazón y al alma del que esto
suscribe. Para siempre.
Així doncs, el meu període cinèfil
més intens i enriquidor no va arribar fins el dia que vaig entrar per primer
cop a un web anomenat FilmAffinity. Corria l’any 2007,
feia poquet que tenia internet a casa i les meves recerques cinematogràfiques
acostumaven a adreçar-me sempre a aquesta pàgina. Al principi només la feia
servir com a eina de consulta i prou. Poc després, però, em vaig registrar com
a usuari (amb el nick de Taylor en clar homenatge al
protagonista de “El planeta de los simios”), vaig començar a votar totes les pel·lis
que recordava haver vist i em vaig animar a escriure les primeres “crítiques”. Durant
5 anys (del 2007 al 2012) vaig veure moltes pel·lis, vaig escriure prop de 700
crítiques (la gran majoria molt discretes i personals) i, sobretot, vaig
conèixer molts companys cinèfils dels quals vaig aprendre moltíssim. El text
que ve a continuació i que vaig escriure quan formava part de La Cofradía del
Mail Conjunto, un fòrum filmaffiniter
del qual en tinc molt bon record, explica amb tot luxe de detalls algunes
curiositats d’aquella època. Òbviament, de cara a qui no ha viscut tot això en
primera persona pot esdevenir quelcom una mica embolicat. Tot i així, us el
adjunto. Com comprovareu, està en castellà i no l’he traduït. Bàsicament perquè
el castellà era la llengua que fèiem servir a la Cofradía
i perquè vull deixar ben clar que aquest apartat és, senzillament, un petit annex:
Haciendo honor a mi talante verdulero, se me ha ocurrido contaros mi
historia filmaffinitera. Desde mis
primeros pasos en la página hasta la actualidad. O sea que (como dice Chaguete)
abrochaos los cinturones que vienen
curvas.
Conocí FA a través de google,
por pura casualidad. Cada vez que me daba por buscar información de alguna peli
el dichoso buscador se empeñaba en dirigirme una y otra vez a la web de marras
y supongo que, al final, fui acostumbrándome a ella y decidí seguirle el juego.
Me registré, empecé a votar pelis y a leer críticas compulsivamente. Como un
poseso. En poco tiempo los nombres de Maldito Bastardo, Listocomics, Grandine,
Kingo, Txarly, Bloomsday, Servadac y cía. empezaron a hacerse familiares para mí.
Cada uno tenía su estilo literario y su propia perspectiva del cine, pero todos
ellos poseían un magnetismo que les hacía diferentes a los demás.
Paralelamente, empecé a escribir mis primeras críticas. Eran cortas, concisas y
modositas. Nada que ver con lo que se estilaba entonces: postdatas, alusiones,
concursos, selecciones, congresos y –por qué no decirlo- algún que otro tomaydaca más o menos virulento. Sin
embargo, ese contagioso compadreo fue haciendo mella en mi cándido espíritu filmaffinitero y quise entrar en ese
círculo. Decidí llamar la atención y escribí “Dedicado a...”, una larga perorata en la que contaba más o menos
lo que os estoy contando y, de propina, proporcionaba una buena sesión de baño
y masaje a los peces gordos de la página. Simultáneamente decidí ponerme en
contacto con tres de los filmaffiniteros
más populares que habían puesto su correo a disposición pública: Txarly,
Grandine y Kingo.
Los tres contestaron cortésmente, pero mientras Txarly y Grandine
parecían más receptivos, Kingo se mantuvo más frío y distante. Todos ellos, sin
embargo, se agregaron alguna de mis críticas a favoritas, con lo que mi goteo
de síes (y noes) aumentó considerablemente. Poco tiempo después publiqué otra metacrítica (actualmente autocensurada)
en la que comentaba el sistema de votos y otras cosas. En esa crítica incluí mi
mail y lanzaba un arriesgado órdago: si no lograba 20 síes en un mes prometía
retirarme definitivamente... Como Taylor, claro. Visto en perspectiva, aquella
crítica era una gilipollez tremenda. Una especie de pueril pataleta que leída
ahora me parece absolutamente vergonzante. Aún así, no me arrepiento de haberla
escrito en absoluto. Fundamentalmente porque gracias a ella usuarios como
pater, Bloomsday, GVD, tantra y Pas se dirigieron hacia mi humilde persona para
expresarme su más sincero apoyo. Con pater la relación epistolar se limitó a
dos o tres mails, pero con los demás el intercambio epistolar fue más numeroso
y fluido. Sobre todo con Guille y Manolo, mis primeros colegas-colegas.
Precisamente Manolo fue quien me habló un buen día de un tal Kick’Em Ars. Obviamente,
me puse en contacto con él y rápidamente hicimos buenas migas. Rara era la
semana que no nos cruzáramos tres o cuatro correos. Las continuas alusiones
entre Manolo, Quique y yo mismo propiciaron que un buen día decidiéramos
comunicarnos mediante mails conjuntos. Fue una época superentrañable. Y aunque
quizás marujeábamos más que otra cosa, nuestra amistad virtual se fortaleció
progresivamente. Los mails conjuntos funcionaban a la perfección y decidimos
‘fichar’ a algún filmaffinitero más
para enriquecer nuestro pequeño foro. Servadac y Tomine fueron nuestros
fichajes-estrella. Con Telmo yo no había tenido ninguna relación, pero con
Héctor sí. Aún recuerdo el día que el cadavre
francés me mandó un mail para felicitarme por mi labor crítica. Flipé por un
tubo, os lo aseguro. Igual que cuando Manolo se puso en contacto conmigo por
primera vez.
Constituido el quinteto de marras, decidimos bautizarlo: The
Ladykillers (en honor a “El quinteto de la muerte”, la peli de MacKendrick).
Apelativo que, como podéis constatar, todavía conservo en la Cofradía. El germen
de la Cofradía
ya era un hecho. Pero faltaba una parcela muy importante. Una parcela menos cultureta, por descontado, pero
absolutamente fundamental.
La facción más desenfadada de la Cofradía se gestó a través de otro grupito de filmaffiniteros con los que mantenía un
contacto más o menos sostenido: GVD, Chago, antipseudo, travisloock, tantra y
Sersolo. Con Guille e Isra ya había tenido contacto desde hacía tiempo, y con
Santi y César comuniqué a través de los mails que tenían colgados en las listas
de FA. Pasqui, en cambio, fue una sabia recomendación de Manolo y a Sergio le
conocí, obviamente, a través de su hermano. A petición mía consintieron en
constituir otro pequeño foro parecido a Ladykillers; creo que lo bautizamos
como miniforo. La experiencia fue un
éxito y la fusión entre ambos foros no se hizo esperar. La Cofradía del Mail
Conjunto había nacido. Quique fue el encargado de materializarlo.
Si no recuerdo mal, los primeros ‘forasteros’ que ingresaron en la Cofradía fueron
Vivoleyendo, helen, Gilbert y Macarrones. Con Raquel ya habíamos hablado vía
mail, pero con el resto, no. Posteriormente creo recordar que ingresaron Rose
Cairos, Quim Casals, Dragondave, El Chacal y vircen.
Mi historia filmaffinitera,
sin embargo, no siempre ha sido un camino de rosas. En su momento protagonicé
dos agrios enfrentamientos con miembros del ‘sector duro’ de FA: Grandine y
Kingo. Con el primero (a instancias suyas) conseguí limar asperezas; con el
segundo resultó imposible. Las causas de nuestras desavenencias fueron dos
críticas que no sentaron demasiado bien a la, por aquellos entonces, guardia de corps de Txarly. Esos dos
encontronazos y el tenso careo que mantuve con vircen cuando entró en la Cofradía han sido mis
únicos malos rollitos en la web. Obviamente, como sabéis, he recibido algún que
otro mensaje de usuarios de la página cagándose en mis muelas, pero siempre han
sido individuos con –digamos- escasa relevancia filmaffinitera. Exaltados que nunca habían mediado ni media palabra
con un servidor y que se desahogaron mediante mi buzón.
Mi relación con otros usuarios de la web, sin embargo, no acaba aquí.
No me gustaría olvidarme de gente con la que he tenido un vínculo más discontinuo
o puntual pero igualmente satisfactorio: LennyNero, Sines Crúpulos, talktonight
o Talibán, por ejemplo. Ahora mismo, no obstante, mi intercambio epistolar
fuera de la Cofradía
se reduce a Miquel, Gilbert, JuanCádiz, nanci_nanci, Normelvis Bates,
RandolphCarter y Neathara. Y aunque con Lupo y Entrañable inicié mi afinidad a
través del buzón (antes de retornar a la Cofradía), hoy por hoy tengo el privilegio de
poder localizarlos siempre que quiera aquí, en nuestro foro.
Paral·lelament a la meva activitat
a FilmAffinity i a La
Cofradía també vaig organitzar —per pur divertimento— unes quantes enquestes
cinèfiles entre diferents filmaffiniters.
El seu nombre oscil·lava entre 15 i 18 i, si no vaig errat, els participants
més habituals foren (per ordre alfabètic) antipseudo,
Bloomsday, Chago, Dragondave, Gilbert, Grandine, GVD, JuanCádiz, Kick’Em Ars, Lennynero, Lupo, Miquel, Neathara, Servadac, tantra, Tomine i Txarly. Recordo que els vaig enquestar
—entre d’altres temes— sobre la millor pel·li americana, sobre la millor pel·li espanyola (*), sobre el millor actor, sobre
el millor personatge i sobre l’actriu més guapa. Donat el caire tant heterogeni
d’aquest selecte grupet les conclusions foren, òbviament, prou interessants. Tot
i així, em sorprèn no veure en aquest col·lectiu en Quim Casals, en Normelvis
Bates i en RandolphCarter,
possiblement els últims filmaffiniters
amb els que vaig mantenir un contacte més intens en aquells temps. Actualment,
per exemple, amb l’únic filmaffiniter
amb el que tracto amb certa freqüència és amb en Quim. Des de que al març del
2010 ens vam conèixer personalment a la Filmoteca de Catalunya (antic Cine Aquitània, a l’Avinguda de Sarrià)
per anar a veure plegats (amb en Jordi
Milián, un amic cinèfil d’en Quim) “Trono
de sangre” d’en Kurosawa, ens
hem anat veient de tant en tant.
(*) En esta ocasión el objetivo de la
encuesta consistía en dirimir cuáles eran, según el criterio del colectivo filmafinitero participante, las
películas españolas más apreciadas y detestadas de un listado predeterminado.
Como siempre, cada participante debía seleccionar tres candidatas al ‘cielo’ y
tres, al ‘infierno’. Los resultados obtenidos, tras el preceptivo recuento, han
sido los siguientes:
Participación: 20 de 20 (100%):
antipseudo, Bloomsday, Chago77, Dragondave, Gilbert, Grandine, GVD, JuanCádiz,
Kick’Em Ars, LennyNero, Lupo, Miquel, nanci_nanci, Neathara, Servadac, Sines
Crúpulos, tantra, Tomine, travisloock y Txarly.
(Listado de las 50 películas
propuestas en riguroso orden alfabético)
“Abre los ojos”, de Alejandro
Amenábar
“Amantes”, de Vicente Aranda
“Arrebato”, de Iván Zulueta
“Belle Epoque”, de Fernando Trueba
“Bienvenido, Mister Marshall”, de
Luis García Berlanga
“Calle Mayor”, de Juan Antonio
Bardem
“Cría cuervos”, de Carlos Saura
“Demonios en el jardín”, de Manuel
Gutiérrez Aragón
“Don Erre que erre”, de José Luis
Sáenz de Heredia
“El crack”, de José Luis Garci
“El crimen de Cuenca”, de Pilar
Miró
“El día de la bestia”, de Alex de la Iglesia
“El espíritu de la colmena”, de
Víctor Erice
“El laberinto del fauno”, de
Guillermo del Toro
“El orfanato”, de Juan Antonio
Bayona
“El pequeño ruiseñor”, de Antonio
del Amo
“El verdugo”, de Luis García
Berlanga
“El viaje a ninguna parte”, de
Fernando Fernán Gómez
“Furtivos”, de José Luis Borau
“Jamón, jamón”, de Bigas Luna
“La buena estrella”, de Ricardo
Franco
“La caza”, de Carlos Saura
“La ciudad no es para mi”, de Pedro
Lazaga
“La gran familia”, de Fernando
Palacios
“La lengua de las mariposas”, de
José Luis Cuerda
“La tonta del bote", de Juan
de Orduña
“Los amantes del círculo polar”, de
Julio Medem
“Los bingueros”, de Mariano Ozores
“Los lunes al sol”, de Fernando
León de Aranoa
“Los santos inocentes”, de Mario
Camus
“Lucía y el sexo”, de Julio Medem
“Marcelino, pan y vino”, de
Ladislao Vajda
“Mi querida señorita”, de Jaime de
Armiñán
“Mi vida sin mi”, de Isabel Coixet
“Muerte de un ciclista”, de Juan
Antonio Bardem
“Mujeres al borde de un ataque de
nervios”, de Pedro Almodóvar
“No desearás al vecino del quinto”,
de Ramon Fernández
“Perros callejeros”, de José
Antonio de la Loma
“¿Quién puede matar a un niño?”, de
Narciso Ibáñez Serrador
“[REC]”, de Jaume Balagueró y Paco
Plaza
“Secretos del corazón”, de Montxo
Armendáriz
“Solas”, de Benito Zambrano
“Soldados de Salamina”, de David
Trueba
“Te doy mis ojos”, de Icíar Bollaín
“Tesis”, de Alejandro Amenábar
“Todo sobre mi madre”, de Pedro
Almodóvar
“Torrente, el brazo tonto de la
ley”, de Santiago Segura
“Vente a Alemania, Pepe”, de Pedro
Lazaga
“Viridiana”, de Luis Buñuel
“Volver a empezar”, de Jose Luis
Garci
Bardem, Berlanga, Saura...
Cualquiera de ellos podría haber ganado, pero finalmente ha sido Buñuel, el
gran Buñuel, quien se ha llevado el gato al agua con “VIRIDIANA”. Y aunque un
resultado así no debería suponer ninguna sorpresa, he de decir que me alegra
sobremanera que la hayáis premiado con ocho puntazos de oro. Me alegra porque
Viridiana” forma parte, con diferencia, de mi póquer de ases hispanos. El
segundo lugar, con seis votos favorables, ha sido para otro título mítico: “EL
VERDUGO”. Con un puntito menos (cinco), y en tercer lugar, una peli para
gafapastas de solvencia contrastada: “EL ESPÍRITU DE LA COLMENA”.
Por lo que a
bodrietes respecta, el ‘farolillo’ se lo llevan tres títulos habituados a
acaparar ‘elogios’ de todo tipo. Me estoy refiriendo a “TORRENTE, EL BRAZO
TONTO DE LA LEY”,
“EL ORFANATO” y “LA TONTA
DEL BOTE”. Las tres con cinco guantazos de los que duelen.
Les siguen de cerca dos pelis también muy ‘queridas’: “EL PEQUEÑO RUISEÑOR” y
“JAMÓN, JAMÓN”. Ambas con cuatro pescozones bien dados. En antepenúltima
posición, con tres merecidos sopapos, una peli de oscar (jua, jua): “VOLVER A
EMPEZAR”.
Como dato anecdótico
cabe destacar que nadie se ha cebado excesivamente con las típicas
‘españoladas’ de toda la vida. Y si bien es cierto que “La tonta del bote” y
“El pequeño ruiseñor” han recibido palos a diestro y siniestro, películas como
las de Paco Martínez Soria (“Don Erre que erre” y “La ciudad no es para mi”)
incluso han pasado el examen con nota (tres síes la primera y uno, la segunda).
Pero eso no es todo. Auténticos monumentos a la caspa como “Los bingueros” han
capeado el temporal con cierta dignidad (dos noes y un sí para una nota de –1)
mientras que sonrojantes títulos como “Vente a Alemania, Pepe” o “No desearás
al vecino del quinto” han conseguido salvarse de la quema pasando total y
absolutamente desapercibidos (ambas con 0 noes y 0 síes).
No ha ocurrido lo
mismo con emblemáticos títulos del nuevo cine español. Y es que, al margen de
las castigadas “Torrente”, “El orfanato” y “Jamón, jamón”, pelis como “El
laberinto del fauno”, “Soldados de Salamina”, “Lucía y el sexo”, “Mi vida sin
mi”, “Todo sobre mi madre” o “Los amantes del círculo polar” han estado jugando
con fuego (todas ellas con dos significativas amonestaciones).
Y poco más. Tan sólo
concretar que habéis votado 37 de las 50 pelis propuestas y que la unanimidad
ha sido la nota predominante entre las tres ‘gracias’ y las tres ‘desgracias’.
Precisamente por ello, han sido muchos los que han acertado, al mismo tiempo,
varios de los candidatos al cielo y al infierno. Hago distinción, sin embargo,
al habitual ‘ojo clínico’ de GVD: nadie excepto nuestro joven colega ha sido
capaz de pronosticar acertadamente el nombre de los tres films que encabezan
esta encuesta. Por otro lado, me gustaría destacar las audaces y temerarias
nominaciones de nuestra nueva chica en la oficina, nanci_nanci, la única
participante que ha tenido el valor de brindarle su sí a Santiago Segura y de
justificarlo con criterio y valentía. Bravo, nanci! Bienvenida!
Como conclusión final
añadir que el nuevo cine español sigue de capa caída y que seguimos recurriendo
a los ‘clásicos’ para expresar nuestros más ardientes elogios. Y si no que se
lo pregunten a Amenábar, Almodóvar, Medem, Coixet, Trueba hijo o al Aranoa de
los huevos ;).
Muchísimas gracias...
y hasta la próxima!
Pel que fa a trobades filmaffiniteres, però, n’hi ha hagut
d’altres. I més multitudinàries, per suposat. Personalment, he pogut
assistir-ne a tres. La primera es va celebrar el febrer del 2009 a Barcelona. Allà hi
vaig conèixer —entre d’altres— en Txarly,
en Servadac, en Grandine i en Listocomics.
Un any més tard (març del 2010), a Madrid, ens varem reunir uns quants membres
de La Cofradía: concretament en Servadac (l’Hèctor), en GVD (el Guille), en Kick’em Ars
(el Quique), la Helen
(la Raquel)... i el Quim Casals, que també es va desplaçar a la capital del regne.
Dissortadament, no vaig poder coincidir amb dos cófrades madrilenys amb els que hi tenia força contacte: en antipseudo (el César) i el Lupo (Luís), un reconegut dibuixant que —en
aquella època— em va regalar dues fantàstiques caricatures. La tercera i, fins
ara, última trobada (octubre de 2011) fou a Barcelona, a casa d’en Gilbert. Ens vam reunir allà —en petit comité— el Servadac, el Quim i un
servidor. Val a dir que totes aquestes trobades van ser tan divertides com
enriquidores i que les hores ens van passar volant.
A aquesta època pertanyen els
tres texts que us adjunto a continuació. El primer intenta explicar en quins
criteris objectius o subjectius em baso per atorgar-li un 10 a una pel·lícula. El segon,
en canvi, desvetlla de quin peu cinèfil calço. I el tercer, ja més de caire
general, mira d’aclarir per què m’agrada tant el cinema.
El meu Criteri 10 (Abril del 2009)
Penso que tinc força
clares totes aquelles premises que, objectivament, determinen quan podem
atorgar-li un 10 a
una pel.lícula. El que no tinc tant clar és si el meu bagatge cinèfil és prou
sòlid i eficaç per apreciar-les automàticament i poder-ne gaudir tot seguit. És
per això que, tot i distingir algunes d’aquestes premises en films com “Ciutadà
Kane”, “M, el vampir de Düsseldorf” o “Un condemnat a mort s’ha escapat” no em
sento ètica o moralment habilitat per atorgar-lis la màxima valoració. Ni tan
sols un meritori 9 que corroborés una lleugeríssima incertesa. D’altrabanda,
però, tampoc em sento ‘autoritzat’ a concedir un 10 a pel.lícules que
m’apassionen i que han colpejat amb força el meu intel.lecte o la meva
sensibilitat. Senzillament perque sóc conscient que la seva valúa
cinematogràfica no esta a l’alçada de la meva devoció personal. Seria el cas de
“El planeta dels simis”, “Viatge al.lucinant” o “La llegenda del indomable”.
Pel.lícules que he sobrevalorat premeditadament però que, en cap cas, gosaria
de qualificar-les amb la nota més excelsa.
El 10, doncs,
constitueix una distinció que només puc adjudicar a pel.lícules de indubtable
qualitat que han aconseguit activar en el meu intel.lecte i/o en la meva
sensibilitat un plaer estètic o reflexiu sublim. Dissortadament, aquest fenòmen
només l’he experimentat en sis ocasions (“Casablanca”, “Vertigo”, “Psicosis”,
“Fins que li va arribar l’hora”, “El padrí” i “La taronja mecànica”). Tot i amb
això, la frontera entre molts dels meus 9 i aquests sis 10 no la tinc massa
clara. Tinc l’esperança, doncs, que el temps i les revisions concedeixin a
moltes d’aquestes obres mestres que a dia d’avui tan sols llueixen un honrós 9,
el cobejat ascens a la màxima categoria. De fet, si algú m’apuntés amb una
pistola i m’obligués a proposar quatre o cinc noves candidates a aquest puntet
extra no em costaria massa assenyalar “Els oblidats”, “Lladre de bicicletes”,
“Persona” o “Excalibur”, per exemple. Tampoc seria extrany que deu minuts més
tard em decantés per “Apocalypse now”, “Taxi driver”, “Lawrence d’Arabia” o
“Dersu Uzala”. Amb això vull deixar clar que la meva ronyosa predisposició a
concedir 10 no és una qüestió de sibaritisme cinèfil, sino més aviat de sentit
comú. Tant de bo el meu bagatge cultural em permetés poder discernir quins
d’aquests 9 mereixen assolir l’esmentat estatus però, fins aleshores, no em
queda altre remei que traspasar la responsabilitat d’adjudicar les valoracions
més preuades (8, 9 i 10) al meu propi paladar cinèfil. Un paladar que no
canviarà massa però que cal seguir perfeccionant dia rera dia. Veient cinema
-bon cinema- llegint, escoltant música... procurant, en poques paraules, que
tot aquest background faciliti i
enriqueixi el joc de sinèrgies que estableix qualsevol judici estètic.
Mentrestant, el meu
criteri 10 continuarà nutrint-se d’aquells films que m’hagin seduït per la seva
equilibrada combinatòria de discurs narratiu i emoció estètica. Films que m’hagin
fascinat pel què diuen i com ho diuen. Films de gran volada que hagin
aconseguit ancorar a la meva ànima de forma permanent, inalterable. Obres
mestres, en definitiva, que no requereixin la tasca d’un hermenèuta. I menys la
d’un hermenèuta de pa sucat amb oli com jo.
Confessions d’un apóstol del proletariat cinèfil (Octubre de 2010)
Qualsevol cinèfil com
Déu mana sap, o hauria de saber, que el cinema admet nombroses perspectives.
Moltes d’elles, fins i tot, complementàries. Jo en destacaria tres. La que el
contempla com a producte d’entreteniment, la que el contempla com a llenguatge
i la que el contempla com a fenomen artístic.
Dissortadament, però,
no és un tret comú trobar totes tres perspectives en una sola pel.lícula. I
això implica que, gairebé sempre, ens veurem obligats a triar allò que volem
veure en funció d’una sola perspectiva. En el meu cas, per exemple, la vessant
lúdica o recreativa és la que considero més important. O, si més no, amb la que
més gaudeixo. I això vol dir que el cinema que més m’agrada és aquell que
m’explica una història interessant i amena amb certa agilitat i eficàcia. El
cinema que manté un mínim d’ordre i coherència en el seu fil argumental i el
que comprèn tant la capacitat d’estimular determinats sentiments en l’espectador
com la facultat de, fins i tot, convidar-lo a la reflexió. Narrativa clàssica,
li diuen. Doncs això, narrativa clàssica. La que varen emprar tota la vida John
Ford i companyia i la que actualment segueix emprant, per exemple, Clint
Eastwood.
Amb tot això no vull
dir que només gaudeixi amb el cinema més comercial i que no sigui capaç
d’apreciar i assaborir el cinema des d’una òptica més tècnica o creativa. Ni
molt menys. El que passa és que, per a mi, la història és prioritària. I si la
història no m’atrau difícilment em deixaré complaure per belles imatges o
acrobàtics moviments de càmera. Ara bé, reconec que quan història, art i
tècnica es fonen en un tot indissoluble (“La taronja mecànica”, “Vertigo”,
“Fins que li va arribar l’hora”...) la sensació de plaer sensorial i/o
intel.lectual és, senzillament, indescriptible.
I res més. Ara ja sabeu -a grans trets- de quin peu calço. Espero que
sapigueu disculpar les bajanades que, de ben segur, aniran fent acte de
presència en aquest blog i, sobretot, que les meves disquisicions i ressenyes
no us avorreixin més de l’estrictament necessari. Això sí que no m’ho perdonaria mai.
Per què m’agrada
tant el cinema? (Desembre del 2010)
Potser no sempre però
sí moltes vegades -després de veure una bona pel·lícula- acostumo a fer-me la
següent pregunta: Per què m’agrada tant el cinema? I encara que, a dia d’avui,
no ho tinc del tot clar, jo diria que el cinema m’agrada tant perquè no conec
cap altra manifestació artística tan complerta com aquesta. Ni tant complerta, ni tant popular,
ni tant accessible... ni tant còmoda, és clar. Perquè si alguna qualitat té el
cinema -que fins i tot qualsevol dropo sabria apreciar-la a primer cop de
vista- aquesta és, sens dubte, la seva comoditat. La seva folgança. La seva practicitat.
De fet, per veure una bona pel·lícula tan sols cal aclofar-se en un bon seient,
deixar la ment en blanc i prestar un mínim d’atenció a la història que se’ns
reproduirà tot seguit. Més fàcil i còmode, impossible.
Òbviament, m’estic
referint al cinema més comercial. Al cinema més fàcil de pair. Al cinema que
menys esforç intel·lectual exigeix als seus espectadors. Tot i així, si
insisteixo amb això de que el cinema és -en línies generals- una manifestació
artística relativament còmoda és perquè, al meu parer, fins i tot resulta molt
més ràpid i senzill veure una enrevessada pel·li d’en Bergman que no pas
llegir-se “La interpretació dels somnis”, d’en Freud. M’explico, no?
Al marge del seu consum ràpid i còmode, però, el cinema continua sent la meva expressió
artística predilecta perquè -com esmentava abans- no en conec cap d’altra tant
prolífica i pluridisciplinar com aquesta. I això vol dir que el cinema et
permet gaudir, alhora, d’una experiència estètica visual (la imatge), d’una
experiència estètica sonora (la música, els sons), d’una experiència estètica
narrativa (la història, el guió), d’una experiència estètica estructural (els
enquadraments, el muntatge) i, per suposat, d’una experiència estètica
globalitzadora en la que tots els trets distintius d’altres fenòmens artístics
(pintura, escultura, arquitectura, literatura, poesia, música...) es fonen en
un de sol formant un tot indissoluble.
Total, que sí, que m’agrada molt la pintura, l’arquitectura, la literatura i
-sobretot- la música, però fins i tot per sobre de totes aquestes arts magnes
jo, particularment, situo el cinema. Què hi farem. Coses de cinèfil,
suposo.
Saturat de fòrums i de mogudes filmaffiniteres (durant un cert temps també vaig participar a El
foro que surgió de FilmAffinity, un col·lectiu força més salvatge i
hostil) vaig decidir —per higiene mental— deixar tota activitat relacionada amb
aquest web durant un llarg període de temps. Òbviament, vaig seguir veient i
votant pel·lícules per mantenir actualitzada la meva base de dades al web però,
tot i així, la música es va convertir —durant els següents anys— en la meva
activitat prioritària.
El cuquet del cinema, però, va decidir un bon dia irrompre de nou. I
ho va fer el gener de 2015 quan —al voltant d’unes cerveses al Ocho
Miles de Terrassa— el Jaume
Vilaseca, el Carlos Chelvis García i un servidor vam
parlar de muntar un cine-club. La
idea era aixoplugar-nos en un centre cívic o entitat cultural que ens donés
acollida i que ens permetés programar-hi pel·lícules de culte. Pel·lícules
tipus “La vida de Brian”, “The
Rocky Horror Picture Show” o “Abierto hasta el amanecer”.
Precisament per això vam decidir anomenar-lo Titty Twister. Tot i
així, el projecte va quedar tan sols en un nom doncs no vam trobar ni seu ni
aixopluc i sí, en canvi, un munt d’obstacles legals. Gairebé el mateix que va
passar amb Locamovies, un projecte que consistia en dissenyar una
aplicació per a mòbil que ajudés a trobar localitzacions cinematogràfiques a la
ciutat de Barcelona i que, tot i que va acabar quedant en un no res, ens va
proporcionar una gran jornada dominical al maig del 2015 en la que el Jaume Vilaseca, el Carlos García, el Quim
Casals i un servidor vam fotografiar un grapat de punts on s’havien rodat
diverses seqüències de pel·lis como “Todo sobre mi madre”, “El
perfume”, “El reportero”, “Salvador” o “Vicky
Cristina Barcelona”.
Paral·lelament a tots aquests
projectes fallits vaig començar a freqüentar un grup de facebook anomenat 800 Spaghetti Western. Com el seu
nom indica, es tracta d’un grup on els seus membres comenten i comparteixen
material relacionat amb el western europeu, un subgènere cinematogràfic que
sempre m’ha interessat. En poc temps em vaig donar temps que —entre d’altres—
els que realment tallaven el bacallà
al grup eren el Jesús Elenorra Cendón, el Güido Maltese i el Valen García, tres tipus amb els que de seguida vaig sintonitzar i
que em van orientar generosa i sàviament en tots els meus dubtes i demandes.
Fruit d’aquesta febre spaghettera
vaig obrir, fins i tot, un blog en el
que vaig emmagatzemant material relacionat amb aquest subgènere. El vaig
anomenar totperlapasta. Precisament gràcies a totperlapasta vaig contactar per primer cop amb el Dani Morell, un altre boig de l’SW que dirigeix amb uns col·legues un
altre blog molt interessant anomenat El
pájaro burlón. El cas és que jo vaig citar al meu blog un article seu molt interessant (Más allá de Sergio Leone: 25
spaghetti westerns que debes ver) i, posteriorment, ell se’m va donar a
conèixer. Gràcies a aquesta afinitat El
pájaro burlón em va publicar el setembre de 2016 Por un puñado de spaghetti
westerns: Más allá de Sergio Leone (parte 2) un top-10 que complementava
el que ja havia escrit el Dani.
El que mai m’hagués imaginat
quan vaig entrar per primer cop al 800
Spaghetti Western és que acabaria participant en la confecció d’un
llibre-guia. Però sí, l’amistat amb el Jesús, el Güido i sobretot amb el Valen
—el seu autor— fou la clau de volta que em va permetre formar part de l’equip
col·laborador de la “Guía del Spaghetti Western. El western europeo 1962-1978”, un llibre en
el qual la meva tasca ha estat repassar i corregir les sinopsis de totes les
pel·lícules que figuren a l’obra. El 9 de febrer del 2017 la vam presentar a la
llibreria especialitzada en cinema Ocho y Medio, a Madrid, davant de
més de 60 persones.
L’amistat entre el Jesús, el
Güido, el Valen i un servidor va permetre, a més, endegar un altre projecte
conjunt: el blog The Wild Bunch Western. Un blog
en el que ressenyem westerns de totes
les èpoques i que compta, a més, amb un grup de facebook amb més de 200 membres en el que comentem i compartim
qualsevol cosa relacionada amb aquest gènere que tant ens apassiona.
Per si fos poca cosa, des de
l’abril del 2016 escric periòdicament ressenyes d’escenes cinematogràfiques que
m’han impactat en un altre blog que
s’anomena Spoiler: mis escenas favoritas. Gairebé totes són de westerns,
però últimament les he anat alternat amb altres de diferents gèneres. En
ocasions m’ajuda el Valen García pel
que fa a les captures fotogràfiques. Us adjunto la introducció que explica el
per què de tot plegat:
SPOILER: MIS
ESCENAS FAVORITAS. INTRODUCCIÓN:
Desde bien jovencito
me ha apasionado el cine. De hecho, con siete u ocho años me gustaba recrear
películas con otros niños en el patio del colegio. Y a los nueve o diez, ya
poseía una libretita donde iba completando listas de actores, actrices y
películas que, poco a poco, iba conociendo. Algo más tarde aparecieron los
directores. Y ya cuando creí que tenía el bagaje y el criterio suficientes para
ordenar todo ello con algo de rigor y coherencia llegaron los rankings y los
tops.
Actualmente no creo
que tenga más rigor y coherencia que entonces. Pero sí me he dado cuenta que
tengo peor memoria. Y precisamente por ello, por mi mala memoria, he decidido
reseñar mis escenas preferidas. Para así tener grabado a fuego lo que nunca
creí que algún día acabaría desapareciendo de mi mochila cinéfila. Porque,
claro, uno siempre acostumbra a recordar si una peli le ha gustado o no. Pero
muchas veces —al menos en mi caso— de lo que no siempre acabas de acordarte es
del porqué. De los detalles. De todo aquello que —por alguna razón u otra— nos
marca y nos hace amar un poquito más el cine.
Con dicho propósito,
pues, me he decidido a revisar algunas de mis películas preferidas para
—posteriormente— poderos destripar a fondo aquellas escenas que tanto han
significado en mi devenir como amante del séptimo arte. Naturalmente, no he
inventado la sopa de ajo. Y eso significa que muchas de las escenas que me han
impactado también habrán hecho lo propio con miles de cinéfilos. Pero
permitidme, en cualquier caso, compartir con todos vosotros mi versión
particular. Eso sí: yo os recomendaría no leer ninguna de estas reseñas si no
habéis visto previamente las pelis comentadas. En primer lugar, porque puedo
incluir información que desvele partes importantes de la trama argumental. Y,
en segundo, porque si habéis visto ya la peli (recientemente, a ser posible)
podréis disfrutar mucho más de todos esos detalles (diálogos, descripciones,
sensaciones, referencias…) que comento largo y tendido en cada reseña.
En fin, que avisados
quedáis. A partir de aquí, haced lo que queráis. Si habéis visto las pelis que
comento y estáis de acuerdo o empatizáis con lo que escribo, genial. Y si no,
pues no pasa absolutamente nada. Todos tenemos nuestro criterio y sensibilidad
y, naturalmente, no siempre coincidiremos en todo. De hecho, el arte no es una
ciencia exacta y lo que puede llegar a provocar, o no, una determinada escena
en el espectador depende de muchísimos factores. Así pues, no os toméis todo
esto demasiado en serio. Al fin y al cabo, las opiniones son como los culos:
cada uno tiene el suyo. ;-)
Com a complement d’aquesta
última etapa us adjunto un text que vaig escriure amb motiu de la presentació
de la “Guía del Spaghetti Western”.
¡Quién me hubiera
dicho aquel día que entré por primera vez en ese grupo
defacebook del 800 Spaghetti
Western que —meses después— acabaría colaborando en la redacción de
la “Guía del Spaghetti Western” de Ron
B. Sobbert aka Valen García! Pero sí, el destino tiene esas cosas y
ese spaghetti western que
empezó siendo una simple atracción cinéfila en mis años mozos ha terminado
siendo, al final, un maravilloso nexo de unión que me ha permitido labrar una
muy buena amistad con tres tipejos que de esto
del spaghetti saben un rato largo. Me estoy refiriendo, obviamente,
a Jesús Cendón, Güido Maltese y Valen García. Tres colegas que
han sabido guiarme sabia y pacientemente en mi pequeña pero intensa
trayectoria spaghettera y
que me han ayudado a desenvolverme en el subgénero más allá de donde suele
llegar la mayoría de curiosos: a Leone, Corbucci y Sollima.
Los tres Sergios, vaya.
Como ya he comentado,
mi atracción por el spaghetti viene
de lejos. De aquellos veranos de finales de los 70 y principios de los 80
en Almería, cuando después de varios días de playa nos acercábamos con la
familia a visitar el Cabo de Gata o Tabernas, territorio
100% SW. Siempre recordaré la primera vez que pisé el, por aquel
entonces, Mini Hollywood (en
la actualidad, Oasys). Con su
polvorienta calle central, su saloon,
su barbería, su banco, su oficina del sheriff… Sus caballos, sus carretas,
su horca… Y su espectáculo, por supuesto. Por aquellas tierras y en aquellos
tiempos me costaba poco, la verdad, imaginarme a mi mismo emulando a
ese hombre sin nombre que tan bien encarnaba Clint Eastwood. Con
su poncho, su sombrero, su toscano entre
los dientes y esa cara de perdonavidas con
la que tanto flipaba. Podéis deducir, por lo tanto, que mi andadura en el
subgénero empezó, precisamente, de la mano de la trilogía del
dólar de Sergio Leone y también de ese magnético reclamo que
siempre supuso para mí la música de Ennio Morricone. Con sus silbidos,
coros, instrumentos raros e inolvidables melodías. Pero si hubo
un spaghetti que me hizo levitar mental y emocionalmente y que me
marcó lo que no está escrito para siempre ése fue, sin lugar a
dudas, “Hasta que llegó su hora”. El mejor spaghetti de Leone y,
por ende, de todo el subgénero.
No empecé a indagar
más allá de Leone, sin embargo, hasta hace relativamente poco. Unos diez años,
más o menos. A través de FilmAffinity me
puse en contacto con Julio Alberto (el fundador de 800 Spaghetti Western, vamos) y fue él
quién me recomendó visionar joyas como “¡Agáchate
maldito!”, “Django”, “El gran silencio”, “El día de la
ira”, “El halcón y la presa”, “Yo soy la Revolución”,“Mi nombre
es ninguno” o “Keoma”, por ejemplo. Spaghettis que obviamente están por debajo de los de Leone
pero que son, a la par que dignos y disfrutables, absolutamente indispensables
para cualquier spaghettero que
se precie. También recuerdo, por aquellos entonces, el entusiasmo y la devoción
por el subgénero que me contagió Quique, otro compañero de FilmAffinity. Él fue quién me recomendó “Antes
llega la muerte”. Un paella-western,
sin lugar a dudas, esencial.
Por mi cuenta y
riesgo, sin embargo, vi algún spaghetti más. Creo recordar que fueron
títulos como “Gran duelo al amanecer”, “Un dólar agujereado”, “Tiempo
de masacre” o “Navajo Joe”. Por desgracia, las juzgué bastante más
flojas que las que me había recomendado Julio Alberto y, medio decepcionado,
terminé congelando los spaghetti durante una buena temporada.
Así pues, no fue
hasta finales del 2014 cuando volví a interesarme por el eurowestern. No me
resistía a creer que no iba a descubrir ninguna joya más y pensé, tal vez, que
si rebajaba mis expectativas y mi umbral de exigencia cinematográfica aún
podría disfrutar de unos cuantos spaghettis de
propina. Con dicho propósito, pues, me metí en el grupo facebookero del 800 Spaghetti Western y empecé a
cotillear en él. Y aunque rápidamente constaté que hay mucha gente en el mundo
muy puesta en el tema, enseguida me di cuenta de los que por allí partían
la pana: Básicamente, Jesús Cendón (o su alter ego, Elenorra Norra) y Güido
Maltese. A mi juicio —y no creo exagerar— dos de los tipos que más saben del
subgénero en España.
Amparado en su bagaje
y buen criterio, por lo tanto, rápidamente empecé a engrosar mi
mochila spaghettera. Y así, pronto fueron cayendo imperdonables olvidos como “Salario
para matar”, “Una cuerda, un colt”, “De hombre a hombre”, “Cara
a cara”, “Condenados a vivir”, “¡Vamos a matar,
compañeros!”, “Los desesperados” “El precio de un hombre”, “Los
despiadados”, “Una razón para vivir y otra para
morir”, “Bandidos”,“¡Cuánto cuesta morir!”, “El sabor de la
venganza”, “Tepepa”, “Los profesionales del oro”, “Un ejército de
cinco hombres”, “La noche de la serpiente”, “Mannaja”, “Caza
implacable”, “Corre, Cuchillo, corre”, “Y Dios dijo a
Caín” y otras que no menciono porque, por desgracia, en este subgénero no
es oro todo lo que reluce.
Llegados a este punto
se me propuso, un buen día, colaborar en la “Guía del Spaghetti Western” que Valen, Jesús y Güido ya
estaban confeccionando. De primeras, me alegré y mucho. Poder colaborar en un
proyecto de tal envergadura me hacía mucha ilusión y así se lo transmití a
Valen. Pero después, pensándolo fríamente, me pregunté: ¿para qué narices me
puede necesitar Valen teniendo en nómina a
Jesús y a Güido? Y aunque sé perfectamente que siempre pesó mucho más la
amistad y complicidad entre los cuatro que lo que yo pudiera aportar al
proyecto, decidí aceptar la propuesta y me volqué enseguida en lo que se me
había encomendado: repasar y corregir los posibles errores gramaticales que
pudiera haber en las sinopsis de las quinientas y pico pelis que figuran
en la Guía.
Con la obra ya entre
manos, sin embargo, me siento orgulloso de haber podido aportar mi granito de
arena al proyecto. Tan sólo sopesarla, por ejemplo, ya te das cuenta que no se
trata de un librito más. Y ya ni te cuento cuando la abres, la ojeas
y tanto tu vista como tu olfato quedan absolutamente embriagados por ese
aluvión de fotos y afiches tan atractivos y por ese característico olorcillo
que desprende el papel recién impreso. Un papel, por cierto, DeLuxe.
Lo mejor, no
obstante, está en su lectura. La introducción al subgénero de Jesús
Cendón, por ejemplo, es una pequeña maravilla. No solamente por su rigor y
voluntad pedagógica sino porque poner algo de orden y concierto en década y
media de frenética producción cinematográfica no debe ser tarea fácil. Y Jesús,
no obstante, lo logra tranquilamente con ese estilo lúcido, ameno y didáctico
que le caracteriza.
Otro apartado
sumamente simpático e interesante de la Guía es el de las
entrevistas a George Hilton y Rafael Romero Marchent.
Obviamente, no son primeras espadas. O primeros revólveres, mejor dicho. Pero
es que el grueso del spaghetti no
lo conformaron precisamente Sergio Leone, Clint Eastwood y Ennio
Morricone. El grueso del spaghetti lo
conformaron, sobre todo, gente que picó mucha piedra y que se batió el
cobre en el desierto de Almería por cuatro chavos. Me estoy refiriendo a directores, actores y compositores
como Margheriti, Vancini, Tessari, Martín, Testi, Brega, Camardiel, Fajardo,
Ortolani o García-Abril. O como George Hilton y Rafael
Romero Marchent, por supuesto. Dos viejas glorias que no dudaron un instante
en atender la demanda de Valen y que, sin lugar a dudas, dejaron una profunda e
indeleble huella en la obra como estrellas invitadas de primer nivel.
El capítulo más
entrañable, sin embargo, es el que escribe de su puño y letra Valen García, su
autor. Y es que a pesar de que un servidor jamás podrá llegar al grado de
pasión y devoción por el subgénero que siempre ha mostrado mi compañero, me
siento muy identificado —no obstante— en muchas de las cosas que él cuenta.
Sobre todo lo que hace referencia a sus recuerdos más remotos. Pero si algo
tiene Valen que le ha permitido finalizar su proyecto con éxito es,
fundamentalmente, tesón. Tesón, profesionalidad y mucha sensatez. Porque sí,
todo eso de la pasión, la ilusión y el entusiasmo están muy bien, por supuesto,
pero de nada sirven si las cosas las haces deprisa y mal. Y Valen, en cambio,
nunca ha querido pasarse de frenada. Precisamente por ello lo que hoy tenéis
entre manos es una herramienta de consulta que va a ser referencia obligada
para todos los amantes del subgénero en breve. Y si no, tiempo al tiempo.
No quisiera acabar
esta pequeña reseña de mi vinculación con el spaghetti en general y con esta Guía en particular sin hacer hincapié en el apartado más
importante de esta obra: el directorio de películas. Un faraónico compendio con
multitud de afiches restaurados digitalmente, con su orden cronológico a base
de portadillas anuales y una frase significativa de una peli de ese año
concreto (obra de esa bestia parda del spaghetti que es Güido Maltese)
y con ese valiosísimo índice alfabético que incluye una, dos o tres estrellitas
para valorar los eurowesterns más significativos según si son
interesantes, buenos o imprescindibles. Particularmente ya he visto todos los
imprescindibles y buena parte de los buenos. Pero, afortunadamente, aún me
quedan muchos spaghettis interesantes
por visionar. A partir de ahí, mucho me temo que habrá llegado el momento de
descender directamente a los infiernos del subgénero para poder
codearme cara a cara —por fin— con mis queridos compinches. Señores, un placer.
Cap al novembre del 2016,
d’altrabanda, vaig endegar un darrer projecte cinèfil. La Mercè
Piera (companya meva a Gospelins, un cor de gospel en el que vaig cantar un parell d’anys)
em va proposar organitzar un grup per poder anar a veure pel·lis i, posteriorment,
comentar-les. Un cine-fòrum, vaja. Naturalment,
vaig accedir. Comentant-ho amb la meva dona, la Cristina Solbas, se’ns va acudir demanar-li a l’Aina Corretjé, una antiga companya de feina de la Cristina, si ens deixaria
desenvolupar aquesta activitat a LaBiki,
un bar de la seva propietat situat a Rubí on l’Aina acostumava a programar-hi tot
tipus de mogudes artístiques i culturals: música, teatre, poesia, pintura,
fotografia... Òbviament, ens va dir que sí. I així va néixer LaBikiTeka,
un cine-fòrum en el que varem
projectar dues pel·lícules (“El diablo
sobre ruedas” i “El increíble hombre
menguante”) entre desembre del 2016 i gener del 2017 fins que, degut a la
pressió veïnal, el local va acabar tancant les seves portes a finals del mateix
gener del 2017. Si no em deixo ningú van passar per LaBikiTeka la Mercè Piera, la Cristina Solbas, l’Aina Corretjé, el Jaume
Vilaseca, el Quim Casals, el Carlos García, l’Alberto García, el Dani Morell & company, el Víctor Castillo & company, el Jordi Jiménez i un servidor.
Ben aviat, sortosament, vam
trobar un altre local on continuar les nostres projeccions: el ComanouBar del nostre amic Paco. I així, de LaBikiTeka de Rubí vam passar al Comanou Films de
Terrassa. La primera pel·li que vam programar fou la polèmica i brutal “Irreversible”, d’en Gaspar Noé. La segona, “La vida de Brian”, dels Monty Python.
Permeteu-me afegir, tanmateix, alguna esporàdica trobada cinèfila a Barcelona com la que ens va reunir el novembre del 2016 al Josep Escanilla, al Dani Morell, al Quim Casals, al Jaume Vilaseca i a un servidor a un restaurant gallec de l'Avinguda de Gaudí. Una trobada molt agradable i enriquidora que tenim previst repetir en breu.
I poca cosa més. Afegir,
potser, que cinematogràficament sóc força omnívor
i que, tot i així, em decanto més aviat pel cinema clàssic i pel de gènere.
Concretament per cineastes com Hitchcock,
Huston, Ford, Lean, Wilder, Walsh, Hawks, Mann, Aldrich, Clouzot, Kurosawa, Leone, Peckinpah, Spielberg o Eastwood. Però també per Kubrick,
Bergman, Boorman, Carpenter, Cimino, Ford Coppola, Scorsese, Polanski, Allen, Weir, Von Trier, Tarantino, Boyle, Aronofsky o Shyamalan. I els que em deixo, per suposat. Si amb això us heu
pogut fer una idea dels meus gustos, perfecte. I si no (vosaltres ho heu
volgut) aquí teniu —per estricte ordre cronològic— una llisteta de les meves 500 pel·lis preferides. Ara per ara, és
clar.
1
|
NOSFERATU
(1922). F.W. Murnau
|
2
|
THE GENERAL (1926). Buster Keaton, Clyde
Bruckman
|
3
|
LA
PASSION DE JEANNE D'ARC (1928). Carl Theodor Dreyer
|
4
|
CITY
LIGHTS (1931). Charles Chaplin
|
5
|
M
(1931). Fritz Lang
|
6
|
FREAKS
(1932). Tod Browning
|
7
|
I AM A FUGITIVE FROM A CHAIN GANG (1932). Mervin LeRoy
|
8
|
KING KONG (1933). Merian C. Cooper
|
9
|
MODERN
TIMES (1936). Charles Chaplin
|
10
|
CAPTAINS
COURAGEOUS (1937). Victor Fleming
|
11
|
MAKE WAY FOR TOMORROW (1937). Leo McCarey
|
12
|
GONE WITH THE WIND (1939). Victor Fleming
|
13
|
STAGECOACH
(1939). John Ford
|
14
|
REBECA
(1940). Alfred Hitchcock
|
15
|
THE GRAPES OF WRATH (1940). John Ford
|
16
|
THE GREAT DICTATOR (1940). Charles Chaplin
|
17
|
CITIZEN
KANE (1941). Orson Welles
|
18
|
HIGH
SIERRA (1941). Raoul Walsh
|
19
|
HOW GREEN WAS MY VALLEY! (1941). John Ford
|
20
|
THE LITTLE FOXES (1941). William Wyler
|
21
|
THEY DIED WITH THEIR BOOTS ON (1941). Raoul Walsh
|
22
|
CASABLANCA
(1942). Michael Curtiz
|
23
|
SHADOW OF A DOUBT (1943). Alfred Hitchcock
|
24
|
THE OX-BOW INCIDENT (1943). William A. Wellman
|
25
|
ARSENIC AND OLD LACE (1944). Frank Capra
|
26
|
DOUBLE
INDEMNITY (1944). Billy Wilder
|
27
|
LAURA
(1944). Otto Preminger
|
28
|
LIFEBOAT
(1944). Alfred Hitchcock
|
29
|
TO HAVE AND HAVE NOT (1944). Howard Hawks
|
30
|
BRIEF
ENCOUNTER (1945). David Lean
|
31
|
MILDRED
PIERCE (1945). Michael Curtiz
|
32
|
ROMA, CITTÀ APERTA (1945). Roberto Rossellini
|
33
|
SCARLET
STREET (1945). Fritz Lang
|
34
|
THE LOST WEEKEND (1945). Billy Wilder
|
35
|
GILDA
(1946). Charles Vidor
|
36
|
THE BEST YEARS OF OUR LIVES (1946). William Wyler
|
37
|
THE
KILLERS (1946). Robert Siodmak
|
38
|
THE POSTMAN ALWAYS RINGS TWICE (1946). Tay Garnett
|
39
|
BODY AND SOUL (1947). Robert Rossen
|
40
|
BRUTE
FORCE (1947). Jules Dassin
|
41
|
PURSUED
(1947). Raoul Walsh
|
42
|
THE GHOST AND MRS. MUIR (1947). Joseph L. Mankiewicz
|
43
|
FORT
APACHE (1948). John Ford
|
44
|
KEY
LARGO (1948). John Huston
|
45
|
LADRI DI BICICLETTE (1948). Vittorio de Sica
|
46
|
LETTER FROM AN UNKNOW WOMAN (1948). Max Ophüls
|
47
|
NAKED
CITY (1948). Jules Dassin
|
48
|
RED
RIVER (1948). Howard Hawks
|
49
|
ROPE
(1948). Alfred Hitchcock
|
50
|
THE TREASURE OF THE SIERRA MADRE (1948). John Huston
|
51
|
YELLOW SKY (1948). William A. Wellman
|
52
|
ADAM'S
RIB (1949). George Cuckor
|
53
|
COLORADO
TERRITORY (1949). Raoul Walsh
|
54
|
RISO AMARO (1949). Giusseppe De Santis
|
55
|
THE SET-UP (1949). Robert Wise
|
56
|
WHITE
HEAT (1949). Raoul Walsh
|
57
|
ALL ABOUT EVE (1950). Joseph L. Mankiewicz
|
58
|
LOS
OLVIDADOS (1950). Luís Buñuel
|
59
|
PANIC IN THE STREETS (1950). Elia Kazan
|
60
|
SUNSET
BOULEVARD (1950). Billy Wilder
|
61
|
THE ASPHALT JUNGLE (1950). John Huston
|
62
|
THE FLAME AND THE ARROW (1950). Jacques Tourneur
|
63
|
THE GUNFIGHTER
(1950). Henry King
|
64
|
WAGON
MASTER (1950). John Ford
|
65
|
A STREETCAR NAMED DESIRE (1951). Elia Kazan
|
66
|
ACE IN THE HOLE (1951). Billy Wilder
|
67
|
JEUX INTERDITS (1951). René Clément
|
68
|
STRANGERS ON A TRAIN (1951). Alfred Hitchcock
|
69
|
SURCOS
(1951). José Antonio Nieves Conde
|
70
|
THE AFRICAN QUEEN (1951). John Huston
|
71
|
BEND OF THE RIVER (1952). Anthony Mann
|
72
|
HIGH
NOON (1952). Fred Zinnemann
|
73
|
IKIRU
(1952), Akira Kurosawa
|
74
|
LE SALAIRE DE LA PEUR (1952). Henri-Georges Clouzot
|
75
|
SINGIN' IN THE RAIN (1952). Stanley Donen
|
76
|
THE BAD AND THE BEAUTIFUL (1952). Vincente Minnelli
|
77
|
THE QUIET MAN (1952). John Ford
|
78
|
UMBERTO D. (1952). Vittorio De Sica
|
79
|
FROM HERE TO ETERNITY (1953). Fred Zinneman
|
80
|
I
VITELLONI (1953). Federico Fellini
|
81
|
JEOPARDY
(1953). John Sturges
|
82
|
MOGAMBO
(1953). John Ford
|
83
|
SHANE
(1953). George Stevens
|
84
|
TOKYO
MONOGATARI (1953). Yasujiro Ozu
|
85
|
DIAL M FOR MURDER (1954). Alfred Hitchcock
|
86
|
EXECUTIVE
SUITE (1954). Robert Wise
|
87
|
GARDEN OF EVIL (1954). Henry Hathaway
|
88
|
HUMAN
DESIRE (1954). Fritz Lang
|
89
|
JOHNNY
GUITAR (1954). Nicholas Ray
|
90
|
LA STRADA (1954). Federico Fellini
|
91
|
MAGNIFICENT
OBSESSION (1954). Douglas Sirk
|
92
|
ON THE WATERFRONT (1954). Elia Kazan
|
93
|
REAR
WINDOW (1954). Alfred Hitchcock
|
94
|
SHICHININ
NO SAMURAI (1954). Akira Kurosawa
|
95
|
THE FAR COUNTRY (1954). Anthony Mann
|
96
|
LES DIABOLIQUES (1955). Henri-Georges Clouzot
|
97
|
LOS
PECES ROJOS (1955). José Antonio Nieves Conde
|
98
|
MARTY
(1955). Delbert Mann
|
99
|
MUERTE
DE UN CICLISTA (1955). Juan Antonio Bardem
|
100
|
PATHER
PANCHALI (1955). Satyajit Ray
|
101
|
REBEL WITHOUT A CAUSE (1955). Nicholas Ray
|
102
|
RIFIFÍ
(1955). Jules Dassin
|
103
|
THE MAN FROM LARAMIE
(1955). Anthony Mann
|
104
|
THE NIGHT OF THE HUNTER (1955). Charles Laughton
|
105
|
THE TALL MEN (1955). Raoul Walsh
|
106
|
AUTUMN
LEAVES (1956). Robert Aldrich
|
107
|
CALLE
MAYOR (1956). Juan Antonio Bardem
|
108
|
INVASION OF THE BODY SNATCHERS (1956). Don Siegel
|
109
|
LUST FOR LIFE (1956). Vincente Minnelli
|
110
|
SOMEBODY UP THERE LIKES ME (1956). Robert Wise
|
111
|
THE MAN WHO KNEW TOO MUCH (1956). Alfred Hitchcock
|
112
|
THE
SEARCHERS (1956). John Ford
|
113
|
THE WRONG MAN (1956). Alfred Hitchcock
|
114
|
3:10
TO YUMA (1957). Delmer Daves
|
115
|
GUNFIGHT AT THE OK CORRAL (1957). John Sturges
|
116
|
KUMONOSU
JO (1957). Akira Kurosawa
|
117
|
LETYAT
ZHURAVLI (1957). Mikhail Kalatozov
|
118
|
PATHS OF GLORY (1957). Stanley Kubrick
|
119
|
THE BRIDGE ON THE RIVER KWAI (1957). David Lean
|
120
|
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957). Jack Arnold
|
121
|
TWELVE ANGRY MEN (1957). Sidney Lumet
|
122
|
WITNESS FOR THE PROSECUTION (1957). Billy Wilder
|
123
|
DRACULA
(1958). Terence Fisher
|
124
|
EL
CEBO (1958). Ladislao Vajda
|
125
|
MAN OF THE WEST (1958). Anthony Mann
|
126
|
RIO
BRAVO (1958). Howard Hawks
|
127
|
THE BIG COUNTRY (1958). William Wyler
|
128
|
THE
FLY (1958). Kurt Neumann
|
129
|
THE
VIKINGS (1958). Richard Fleischer
|
130
|
TOUCH OF EVIL (1958). Orson Welles
|
131
|
VERTIGO
(1958). Alfred Hitchcock
|
132
|
ANATOMY OF A MURDER (1959). Otto Preminger
|
133
|
BEN-HUR
(1959). William Wyler
|
134
|
DAY OF THE OUTLAW (1959). André De Toth
|
135
|
EL
PISITO (1959). Marco Ferreri
|
136
|
IMITATION OF LIFE (1959). Douglas Sirk
|
137
|
LE
TROU (1959). Jacques Becker
|
138
|
NORTH BY NORTHWEST (1959). Alfred Hitchcock
|
139
|
SOME LIKE IT HOT (1959). Billy Wilder
|
140
|
THE LAST TRAIN FROM GUN HILL (1959). John Sturges
|
141
|
HOME FROM THE HILL (1960). Vincente Minnelli
|
142
|
PEEPING
TOM (1960). Michael Powell
|
143
|
SPARTACUS
(1960). Stanley Kubrick
|
144
|
THE
APARTMENT (1960). Billy Wilder
|
145
|
JUDGEMENT AT NUREMBERG
(1961). Stanley
Kramer
|
146
|
ONE EYED JACKS (1961). Marlon Brando
|
147
|
ONE, TWO, THREE (1961). Billy Wilder
|
148
|
PSYCHO
(1961). Alfred Hitchcock
|
149
|
THE
HUSTLER (1961). de Robert Rossen
|
150
|
THE
INNOCENTS (1961). Jack Clayton
|
151
|
THE LAST SUNSET (1961). Robert Aldrich
|
152
|
THE
MISFITS (1961). John Huston
|
153
|
TWO RODE TOGETHER (1961). John Ford
|
154
|
VIRIDIANA
(1961). Luís Buñuel
|
155
|
WEST SIDE STORY (1961). Robert Wise i Jerome Robbins
|
156
|
BILLY
BUDD (1962). Peter Ustinov
|
157
|
BIRDMAN OF ALCATRAZ
(1962). John Frankenheimer
|
158
|
DAYS OF WINE AND ROSES (1962). Blake Edwards
|
159
|
EL
ÁNGEL EXTERMINADOR (1962). Luis Buñuel
|
160
|
LA JETÉE (1962). Chris Marker
|
161
|
LAWRENCE OF ARABIA (1962). David Lean
|
162
|
LOLITA
(1962). Stanley Kubrick
|
163
|
LONELY ARE THE BRAVES (1962). David Miller
|
164
|
RIDE THE HIGH COUNTRY (1962). Sam Peckinpah
|
165
|
SEPPUKU
(1962). Masaki Kobayashi
|
166
|
THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE (1962). John Ford
|
167
|
THE MIRACLE WORKER (1962). Arthur Penn
|
168
|
TO KILL A MOCKINGBIRD (1962). Robert Mulligan
|
169
|
WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE? (1962). Robert Aldrich
|
170
|
EL
VERDUGO (1963). Luis García Berlanga
|
171
|
IL
GATTOPARDO (1963). Luchino Visconti
|
172
|
NUNCA
PASA NADA (1963). Juan Antonio Bardem
|
173
|
TENGOKU
TO JIGOKU (1963). Akira Kurosawa
|
174
|
THE
BIRDS (1963). Alfred Hitchcock
|
175
|
THE GREAT ESCAPE (1963). John Sturges
|
176
|
THE
SERVANT (1963). Joseph Losey
|
177
|
HUSH… HUSH, SWEET CHARLOTTE (1964). Robert Aldrich
|
178
|
MARNIE
(1964). Alfred Hitchcock
|
179
|
PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964). Sergio Leone
|
180
|
THE
PAWNBROKER (1964). Sidney Lumet
|
181
|
THE
TRAIN (1964). John Frankenheimer
|
182
|
DOCTOR
ZHIVAGO (1965). David Lean
|
183
|
PER QUALCHE DOLLARO IN PIÙ (1965). Sergio Leone
|
184
|
PERSONA
(1966). Ingmar Bergman
|
185
|
THE AGONY AND THE ECSTASY (1965). Carol Reed
|
186
|
THE
COLLECTOR (1965). William Wyler
|
187
|
THE FLIGHT OF THE PHOENIX (1965). Robert Aldrich
|
188
|
THE
HILL (1965). Sidney Lumet
|
189
|
THE
KILLING (1965). Stanley Kubrick
|
190
|
DJANGO
(1966). Sergio Corbucci
|
191
|
EL
DORADO (1966). Howard Hawks
|
192
|
EL
PRECIO DE UN HOMBRE (1966). Eugenio Martín
|
193
|
FANTASTIC
VOYAGE (1966). Richard Fleischer
|
194
|
IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966). Sergio Leone
|
195
|
LA CAZA (1966). Carlos Saura
|
196
|
LA RESA
DEI CONTI (1966). Sergio Sollima
|
197
|
SECONDS
(1966). John Frankenheimer
|
198
|
THE
PROFESSIONALS (1966). Richard Brooks
|
199
|
WHO'S AFRAID OF VIRGINIA WOOLF (1966). Mike Nichols
|
200
|
BANDIDOS
(1967). Massimo Dallamano
|
201
|
COOL HAND LUKE (1967). Stuart Rosenberg
|
202
|
DA UOMO A UOMO (1967). Giulio Petroni
|
203
|
FACCIA A FACCIA (1967). Sergio Sollima
|
204
|
I
CRUDELI (1967). Sergio Corbucci
|
205
|
I GIORNI DELL’IRA (1967). Tonino Valerii
|
206
|
IN COLD BLOOD (1967). Richard Brooks
|
207
|
OUR MOTHER'S HOUSE (1967). Jack Clayton
|
208
|
SAMURAI
REBELLION (1967). Masaki Kobayashi
|
209
|
THE DIRTY DOZEN (1967). Robert Aldrich
|
210
|
THE
GRADUATE (1967). Mike Nichols
|
211
|
2001: A SPACE ODISSEY (1968). Stanley Kubrick
|
212
|
C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968). Sergio Leone
|
213
|
IL GRANDE SILENZIO (1968). Sergio Corbucci
|
214
|
IL
MERCENARIO (1968). Sergio Corbucci
|
215
|
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968). George A. Romero
|
216
|
PLANET OF THE APES (1968). Franklin J. Schaffner
|
217
|
ROSEMARY'S
BABY (1968). Roman Polansky
|
218
|
THE
PARTY (1968). Blake Edwards
|
219
|
LOS
DESESPERADOS (1969). Julio Buchs
|
220
|
MA NUIT CHEZ MAUD (1969). Eric Rohmer
|
221
|
MIDNIGHT
COWBOY (1969). John Schlesinger
|
222
|
PAINT YOUR WAGON (1969). Joshua Logan
|
223
|
THE WILD BUNCH (1969). Sam Peckinpah
|
224
|
TRUE
GRIT (1969). Henry Hathaway
|
225
|
UNE CORDE, UN COLT (1969). Robert Hossein
|
226
|
A CLOCKWORK ORANGE
(1970). Stanley
Kubrick
|
227
|
KELLY'S HEROES (1970). Brian G. Hutton
|
228
|
LE
BOUCHER (1970). Claude Chabrol
|
229
|
L'ENFANT
SAUVAGE (1970). François Truffaut
|
230
|
MORTE A VENEZIA (1970). Luchino Visconti
|
231
|
RYAN'S
DAUGHTER (1970). David Lean
|
232
|
THE BALLAD OF CABLE HOGUE (1970). Sam Peckinpah
|
233
|
TRISTANA
(1970). Luis Buñuel
|
234
|
UNDER THE FLAG OF THE RISING SUN (1970). Kingi Fukasaku
|
235
|
DUEL
(1971). Steven Spielberg
|
236
|
FAT
CITY (1971). John Huston
|
237
|
GIÙ LA
TESTA! (1971). Sergio Leone
|
238
|
JOHNNY GOT HIS GUN (1971). Dalton Trumbo
|
239
|
STRAW
DOGS (1971). Sam Peckinpah
|
240
|
THE LAST PICTURE SHOW (1971). Peter Bogdanovich
|
241
|
AGUIRRE, DER ZORN GOTTES (1972). Werner Herzog
|
242
|
CONDENADOS
A VIVIR (1972). Joaquín Romero Marchent
|
243
|
DELIVERANCE
(1972). John Boorman
|
244
|
FRENZY
(1972). Alfred Hitchcock
|
245
|
HIGH PLAINS DRIFTER (1972). Clint Eastwood
|
246
|
JEREMIAH
JOHNSON (1972). Sydney Pollack
|
247
|
JUNIOR
BOONER (1972). Sam Peckinpah
|
248
|
NON SI SEVIZIA UN PAPERINO (1972). Lucio Fulci
|
249
|
SLEUTH
(1972). Joseph L. Mankiewicz
|
250
|
SOLYARIS
(1972). Andrei Tarkovsky
|
251
|
THE GODFATHER (1972). Francis Ford Coppola
|
252
|
THE
OTHER (1972). Robert Mulligan
|
253
|
THE POSEIDON ADVENTURE (1972). Ronald Neame
|
254
|
ULTIMO TANGO A PARIGI (1972). Bernardo Bertolucci
|
255
|
ULZANA'S
RAID (1972). Robert Aldrich
|
256
|
UNA RAGIONE PER VIVERE E UNA PER MORIRE (1972). Tonino Valerii
|
257
|
VISKNINGAR
OCH ROP (1972). Ingmar Bergman
|
258
|
BADLANDS
(1973). Terrence Malick
|
259
|
EL
ESPÍRITU DE LA COLMENA
(1973). Víctor Erice
|
260
|
EMPEROR OF THE NORTH POLE (1973). Robert Aldrich
|
261
|
LE GRANDE BOUFFE (1973). Marco Ferreri
|
262
|
PAT GARRETT AND BILLY THE KID (1973). Sam Peckinpah
|
263
|
SCENER UR ET ÄKTENSKAP (1973). Ingmar Bergman
|
264
|
THE
EXORCIST (1973). William Friedkin
|
265
|
THE WAY WE WERE (1973). Sydney Pollack
|
266
|
THE WICKER MAN (1973). Robin Hardy
|
267
|
A WOMAN UNDER THE INFLUENCE (1974). John Cassavetes
|
268
|
ANGST
ESSEN SEELE AUF (1974). Rainer Werner Fassbinder
|
269
|
BRING ME THE HEAD OF ALFREDO GARCÍA (1974). Sam Peckinpah
|
270
|
NO
PROFANAR EL SUEÑO DE LOS MUERTOS (1974). Jorge Grau
|
271
|
THE
CONVERSATION (1974). Francis Ford Coppola
|
272
|
THE GODFATHER PART TWO (1974). Francis Ford Coppola
|
273
|
THE TEXAS
CHAIN SAW MASSACRE (1974). Tobe
Hooper
|
274
|
DERSU
UZALA (1975). Akira Kurosawa
|
275
|
HAY
QUE MATAR A B. (1975). José Luis Borau
|
276
|
JAWS
(1975). Steven Spielberg
|
277
|
ONE FLEW OVER THE CUCKOO'S NEST (1975). Milos Forman
|
278
|
THE MAN WHO WOULD BE KING (1975). John Huston
|
279
|
¿QUIÉN
PUEDE MATAR A UN NIÑO? (1976). Narciso Ibáñez Serrador
|
280
|
ANNIE HALL (1976). de Woody Allen
|
281
|
ASSAULT ON PRECINCT 13 (1976). John Carpenter
|
282
|
CARRIE
(1976). Brian De Palma
|
283
|
KEOMA
(1976). Enzo G. Castellari
|
284
|
MARATHON
MAN (1976). John Schlesinger
|
285
|
OUTLAW JOSEY WALES (1976). Clint Eastwood
|
286
|
ROBIN AND MARIAN (1976). Richard Lester
|
287
|
ROCKY
(1976). John G. Avildsen
|
288
|
TAXI
DRIVER (1976). Martin Scorsese
|
289
|
THE
OMEN (1976). Richard Donner
|
290
|
STAR
WARS (1977). George Lucas
|
291
|
THE HILLS HAVE EYES (1977). Wes Craven
|
292
|
DAYS OF HEAVEN (1978). Terrence Malick
|
293
|
HALLOWEEN
(1978). John Carpenter
|
294
|
HÖSTSONATEN
(1978). Ingmar Bergman
|
295
|
MIDNIGHT
EXPRESS (1978). Alan Parker
|
296
|
THE DEER HUNTER (1978). Michael Cimino
|
297
|
ALIEN
(1979). Ridley Scott
|
298
|
APOCALYPSE NOW (1979). Francis Ford Coppola
|
299
|
ARREBATO
(1979). Iván Zulueta
|
300
|
EL
CRIMEN DE CUENCA (1979). Pilar Miró
|
301
|
ESCAPE FROM ALCATRAZ (1979). Don Siegel
|
302
|
LIFE OF BRIAN (1979). Terry Jones
|
303
|
MANHATTAN
(1979). Woody Allen
|
304
|
OPERACIÓN
OGRO (1979). Gillo Pontecorvo
|
305
|
RAGING
BULL (1980). Martin Sorsese
|
306
|
THE BIG RED ONE (1980). Sam Fuller
|
307
|
THE BLUES BROTHERS (1980). John Landis
|
308
|
THE
CHANGELING (1980). Peter Medak
|
309
|
THE ELEPHANT MAN (1980). David Lynch
|
310
|
THE
SHINING (1980). Stanley Kubrick
|
311
|
1997:
RESCATE EN NUEVA YORK (1981). John Carpenter
|
312
|
BODY
HEAT (1981). Lawrence Kasdan
|
313
|
EL
CRACK (1981). José Luis Garci
|
314
|
EVIL
DEAD (1981). Sam Raimi
|
315
|
EXCALIBUR
(1981). John Boorman
|
316
|
LA GUERRE DU FEU (1981). Jean Jacques Annaud
|
317
|
RAIDERS OF THE LOST ARK (1981). Steven Spielberg
|
318
|
TIEMPO
DE REVANCHA (1981). Adolfo Aristarain
|
319
|
BLADE
RUNNER (1982). Ridley Scott
|
320
|
FANNY OCH ALEXANDER (1982). Ingmar Bergman
|
321
|
GANDHI
(1982). Richard Attenborough
|
322
|
MISSING
(1982). Costa-Gavras
|
323
|
POLTERGEIST
(1982). Tobe Hooper
|
324
|
THE
THING (1982). John Carpenter
|
325
|
THE
VERDICT (1982). Sidney Lumet
|
326
|
TOOTSIE
(1982). Sidney Pollack
|
327
|
EL
SUR (1983). Víctor Erice
|
328
|
RUMBLE FISH (1983). Francis Ford Coppola
|
329
|
SCARFACE
(1983). Brian De Palma
|
330
|
AMADEUS
(1984). Milos Forman
|
331
|
BLOOD
SIMPLE (1984). Joel Coen
|
332
|
BODY
DOUBLE (1984). Brian De Palma
|
333
|
LOS
SANTOS INOCENTES (1984). Mario Camus
|
334
|
ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984). Sergio Leone
|
335
|
BARRY
LYNDON (1985). Stanley Kubrick
|
336
|
OUT OF AFRICA
(1985). Sydney Pollack
|
337
|
PALE
RIDER (1985). Clint Eastwood
|
338
|
WITNESS
(1985). Peter Weir
|
339
|
DER NAME DER ROSE (1986). Jean-Jacques Annaud
|
340
|
EL
VIAJE A NINGUNA PARTE (1986). Fernando Fernán Gómez
|
341
|
HANNAH AND HER SISTERS (1986). Woody Allen
|
342
|
PLATOON
(1986). Oliver Stone
|
343
|
THE
MISSION (1986). Roland Joffé
|
344
|
AU REVOIRE LES ENFANTS (1987). Louis Malle
|
345
|
FULL METAL JACKET (1987). Stanley Kubrick
|
346
|
CINEMA
PARADISO (1988). Giuseppe Tornatore
|
347
|
DANGEROUS
LIAISONS (1988). Stephen Frears
|
348
|
DEAD
RINGERS (1988). David Cronenberg
|
349
|
MUJERES
AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS (1988). Pedro Almodóvar
|
350
|
THE LAST TEMPTATION OF CHRIST (1988). Martin Scorsese
|
351
|
CRIMES AND MISDEMEANORS (1989). Woody Allen
|
352
|
DANCES WITH WOLVES (1990). Kevin Costner
|
353
|
GOODFELLAS
(1990). Martin Scorsese
|
354
|
MILLER'S CROSSING (1990). Joel i Ethan Coen
|
355
|
MISERY
(1990). Rob Reiner
|
356
|
TOTAL
RECALL (1990). Paul Verhoeven
|
357
|
TULITIKKUTEHTAAN
TYTTÖ (1990). Aki Kaurismaki
|
358
|
CAPE
FEAR (1991). Martin Scorsese
|
359
|
THE SILENCE OF THE LAMBS (1991). Jonathan Demme
|
360
|
THEMA
& LOUISE (1991). Ridley Scott
|
361
|
A FEW GOOD MEN (1992). Rob Reiner
|
362
|
BASIC
INSTINCT (1992). Paul Verhoeven
|
363
|
HUSBANDS AND WIVES (1992). Woody Allen
|
364
|
LÉOLO
(1992). Jean-Claude Lauzon
|
365
|
RESERVOIR
DOGS (1992). Quentin Tarantino
|
366
|
THE CRYING GAME (1992). Neil Jordan
|
367
|
UNFORGIVEN
(1992). Clint Eastwood
|
368
|
A PERFECT WORLD (1993). Clint Eastwood
|
369
|
ALIVE!
(1993). Frank Marshall
|
370
|
CARLITO'S
WAY (1993). Brian De Palma
|
371
|
GROUNDHOG
DAY (1993). Harold Ramis
|
372
|
IN THE NAME OF THE FATHER (1993). Jim Sheridan
|
373
|
LA ARDILLA ROJA (1993). Julio Médem
|
374
|
SCHINDLER'S
LIST (1993). Steven Spielberg
|
375
|
SHORT
CUTS (1993). Robert Altman
|
376
|
THE
PIANO (1993). Jane Campion
|
377
|
THE REMAINS OF THE DAY (1993). James Ivory
|
378
|
DEATH AND THE MAIDEN (1994). Roman Polanski
|
379
|
EXOTICA
(1994). Atom Egoyan
|
380
|
PULP
FICTION (1994). Quentin Tarantino
|
381
|
THE SHAWSHANK REDEMPTION (1994). Frank Darabont
|
382
|
TO
LIVE! (1994). Zhang Yimou
|
383
|
BRAVEHEART
(1995). Mel Gibson
|
384
|
CASINO
(1995). Martin Scorsese
|
385
|
CONTE D'ÉTÉ (1995). Eric Rohmer
|
386
|
EL
DÍA DE LA BESTIA
(1995). Álex de la Iglesia
|
387
|
SEVEN
(1995). David Fincher
|
388
|
THE BRIDGES OF MADISON COUNTY
(1995). Clint
Eastwood
|
389
|
ABSOLUTE
POWER (1996). Clint Eastwood
|
390
|
BEAUTIFUL
GIRLS (1996). Ted Demme
|
391
|
BREAKING THE WEAVES (1996). Lars von Trier
|
392
|
FARGO
(1996). Joel Coen
|
393
|
KAUAS
PILVET KARKAAVAT (1996). Aki Kaurismaki
|
394
|
TÉSIS
(1996). Alejandro Amenábar
|
395
|
TRAINSPOTTING
(1996). Danny Boyle
|
396
|
ABRE
LOS OJOS (1997). Alejandro Amenábar
|
397
|
AFFLICTION
(1997). Paul Schrader
|
398
|
FUNNY
GAMES (1997). Michael Haneke
|
399
|
LA VITA È BELLA
(1997). Roberto Benigni
|
400
|
THE FULL MONTY (1997). Peter Cattaneo
|
401
|
THE SWEET HEREAFTER (1997). Atom Egoyan
|
402
|
AMERICAN HISTORY X (1998). Tony Kaye
|
403
|
FESTEN
(1998). Thomas Vintenberg
|
404
|
FUCKING
AMAL (1998). Lukas Moodysson
|
405
|
LOS
AMANTES DEL CÍRCULO POLAR (1998). Julio Médem
|
406
|
SAVING PRIVATE RYAN (1998). Steven Spielberg
|
407
|
THE TRUMAN SHOW (1998). Peter Weir
|
408
|
AMERICAN
BEAUTY (1999). Sam Mendes
|
409
|
MAGNOLIA
(1999). Paul Thomas Anderson
|
410
|
NOT ONE LESS (1999). Zhang Yimou
|
411
|
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999). D.Myrick i E.
Sánchez
|
412
|
THE SIXTH SENSE (1999). M. Night Shyamalan
|
413
|
TODO
SOBRE MI MADRE (1999). Pedro Almodóvar
|
414
|
WONDERLAND
(1999). Michael Winterbottom
|
415
|
AMORES
PERROS (2000). Alejandro González Iñárritu
|
416
|
BILLY
ELLIOT (2000). Stephen Daldry
|
417
|
DANCER IN THE DARK (2000). Lars von Trier
|
418
|
DUT YEUNG NIN WA (2000). Wong Kar Wai
|
419
|
GLADIATOR
(2000). Ridley Scott
|
420
|
MEMENTO
(2000). Christopher Nolan
|
421
|
NUEVE
REINAS (2000). Fabian Bielinsky
|
422
|
REQUIEM FOR A DREAM (2000). Darren Aronofsky
|
423
|
IN THE BEDROOM (2001). Todd Field
|
424
|
LOS
OTROS (2001). Alejandro Amenábar
|
425
|
MULHOLLAND
DRIVE (2001). David Lynch
|
426
|
CIDADE
DE DEUS (2002). Fernando Meirelles i Kátia Lund
|
427
|
IRREVÉRSIBLE
(2002). Gaspar Noé
|
428
|
LILJA
FOREVER (2002). Lukas Moodysson
|
429
|
[REC]
(2003). Jaume Balagueró i Paco Plaza
|
430
|
CARANDIRU
(2003). Héctor Babenco
|
431
|
LES INVASIONS BARBARES (2003). Denys Arcand
|
432
|
MASTER AND COMMANDER (2003). Peter Weir
|
433
|
MI
VIDA SIN MI (2003). Isabel Coixet
|
434
|
MONSTER
(2003). Patty Jenkins
|
435
|
MYSTIC
RIVER (2003). Clint Eastwood
|
436
|
TE
DOY MIS OJOS (2003). Icíar Bollaín
|
437
|
KILL BILL I-II (2003-2004). Quentin Tarantino
|
438
|
BIN JIP (2004). Kim Ki Duk
|
439
|
COLLATERAL
(2004). Michael Mann
|
440
|
CRASH
(2004). Paul Haggis
|
441
|
DARE
MO SHIRANAI (2004). Hirokazu Koreeda
|
442
|
DER
UNTERGANG (2004). Olivier Hirschbiegel
|
443
|
GEGEN DIE WAND (2004). Fatih Akin
|
444
|
MILLION DOLLAR BABY (2004). Clint Eastwood
|
445
|
OMAGH
(2004). Pete Travis
|
446
|
THE PASSION OF THE CHRIST (2004). Mel Gibson
|
447
|
THE VILLAGE (2004). M. Night Shyamalan
|
448
|
TURTLES CAN FLY (2004). Bahman Ghobadi
|
449
|
A HISTORY OF VIOLENCE (2005). David Cronenberg
|
450
|
BROKEBACK
MOUNTAIN (2005). Ang Lee
|
451
|
CINDERELLA
MAN (2005). Ron Howard
|
452
|
EL
AURA (2005). Fabian Bielinsky
|
453
|
MATCH
POINT (2005). Woody Allen
|
454
|
MEMORIES OF MURDER (2005). Bong Joon-Ho
|
455
|
BABEL
(2006). Alejandro González Iñárritu
|
456
|
CHILDREN OF MEN (2006). Alfonso Cuarón
|
457
|
VOLVER
(2006). Pedro Almodóvar
|
458
|
ZODIAC
(2007). David Fincher
|
459
|
CAMINO
(2008). Javier Fesser
|
460
|
GRAN
TORINO (2008). Clint Eastwood
|
461
|
REVOLUTIONARY
ROAD (2008). Sam Mendes
|
462
|
THE CHASER (2008). Na Hong Jin
|
463
|
THE CURIOSE CASE OF BENJAMIN BUTTON (2008). David Fincher
|
464
|
CELDA
211 (2009). Daniel Monzón
|
465
|
EL
SECRETO DE SUS OJOS (2009). Juan José Campanella
|
466
|
KYNODONTAS
(2009). Giorgios Lanthimos
|
467
|
THE
ROAD (2009). John Hillcoat
|
468
|
127
HOURS (2010). Danny Boyle
|
469
|
BLACK
SWAN (2010). Darren Aronofsky
|
470
|
BURIED
(2010). Rodrigo Cortés
|
471
|
I SAW THE DEVIL (2010). Kim Ji-Woon
|
472
|
PA
NEGRE (2010). Agustí Villaronga
|
473
|
INTOUCHABLES
(2011). Olivier Nakache
|
474
|
LA PIEL QUE HABITO (2011). Pedro Almodóvar
|
475
|
MELANCHOLIA
(2011). Lars Von Trier
|
476
|
MIENTRAS
DUERMES (2011). Jaume Balagueró
|
477
|
THE TREE OF LIFE (2011). Terrence Malick
|
478
|
ALABAMA
MONROE (2012). Félix Van Groeningen
|
479
|
AMOUR
(2012). Michael Haneke
|
480
|
DJANGO
UNCHAINED (2012). Quentin Tarantino
|
481
|
JAGTEN
(2012).Thomas Vinterberg
|
482
|
BLUE
JASMINE (2013). Woody Allen
|
483
|
HER
(2013). Spike Jonze
|
484
|
NEBRASKA
(2013). Alexander Payne
|
485
|
PRISONERS
(2013). Denis Villeneuve
|
486
|
BOYHOOD
(2014). de Richard Linklater
|
487
|
LA ISLA MÍNIMA (2014). Alberto Rodríguez
|
488
|
MOMMY
(2014). Xavier Dolan
|
489
|
NIGHTCRAWLER
(2014). Dan Gilroy
|
490
|
RELATOS
SALVAJES (2014). Damián Szifrón
|
491
|
WHIPLASH
(2014). Damián Chazelle
|
492
|
ROOM
(2015). Lenny Abrahamson
|
493
|
THE HATEFUL EIGHT (2015). Quentin Tarantino
|
494
|
THE
REVENANT (2015). Alejandro González Iñárritu
|
495
|
THE VISIT (2015). M. Night Shyamalan
|
496
|
ARRIVAL
(2016). Denis Villeneuve
|
497
|
HELL OR HIGH WATER (2016). David Mackenzie
|
498
|
QUE
DIOS NOS PERDONE (2016). Rodrigo Sorogoyen
|
499
|
SPLIT
(2016). M. Night Shyamalan
|
500
|
TARDE
PARA LA IRA
(2016). Raúl Arévalo
|
I per si no en teniu prou, com
a bonus track, us adjunto també el
meu top-10 del que portem de s. XXI:
2016
1.- “LA LLEGADA”, de Denis
Villeneuve
2.- “COMANCHERÍA”, de David
Mackenzie
3.- “MÚLTIPLE”, de M. Night
Shyamalan
4.- “QUE DIOS NOS PERDONE”, de
Rodrigo Sorogoyen
5.- “JULIETA”, de Pedro Almodóvar
6.- “TARDE PARA LA IRA”, de Raúl Arévalo
7.- “SULLY”, de Clint Eastwood
8.- “NO RESPIRES”, de Fede Álvarez
9.- “CALLE CLOVERFIELD 10”, de Dan Trachtenberg
10.- “AL FINAL DEL TÚNEL”, de
Rodrigo Grande
2015
1.- “LA HABITACIÓN”, de Lenny
Abrahamson
2.- “LOS ODIOSOS OCHO”, de Quentin
Tarantino
3.- “EL RENACIDO”, de Alejandro
González Iñárritu
4.- “AMY”, de Asif Kapadia
5.- “LA VISITA”, de M. Night
Shyamalan
6.- “LA JUVENTUD”, de Paolo
Sorrentino
7.- “PAULINA”, de Santiago Mitre
8.- “TRUMAN”, de Cesc Gay
9.- “EVEREST”, de Baltasar
Kormákur
10.- “EL PUENTE DE LOS ESPÍAS”, de
Steven Spielberg
2014
1.- “WHIPLASH”, de Damián Chazelle
2.- “LA ISLA MÍNIMA”, de
Alberto Rodríguez
3.- “RELATOS SALVAJES”, de Damián
Szifrón
4.- “BOYHOOD”, de Richard
Linklater
5.- “MOMMY”, de Xavier Dolan
6.- “NIGHTCRAWLER”, de Dan Gilroy
7.- “EL GRAN HOTEL BUDAPEST”, de
Wes Anderson
8.- “ALMA SALVAJE”, de Jean-Marc
Vallée
9.- “PERDIDA”, de David Fincher
10.- “LA TEORÍA DEL TODO”, de
James Marsh
2013
1.- “NEBRASKA”, de Alexander Payne
2.- “PRISIONEROS”, de Denis
Villeneuve
3.- “HER”, de Spike Jonze
4.- “BLUE JASMINE”, de Woody Allen
5.- “CAPITÁN PHILLIPS”, de Paul
Greengrass
6.- “LA VIDA DE ADÈLE”,
d’Abdellatif Kechiche
7.- “RUSH”,
de Ron Howard
8.- “BEGIN
AGAIN”, de John Carney
9.-
“EXPEDIENTE WARREN:
THE CONJURING”, de James Wan
10.- “EL LOBO DE WALL STREET”,
de Martin Scorsese
2012
1.- “AMOR”, de Michael Haneke
2.- “ALABAMA MONROE”, de Félix Van
Groeningen
3.- “DJANGO DESENCADENADO”, de
Quentin Tarantino
4.- “LA CAZA”, de Thomas Vintenberg
5.- “CRUCE DE CAMINOS”, de Derek
Cianfrance
6.- “ARGO”, de Ben Affleck
7.- “EL CAPITAL”, de Constantin
Costa-Gavras
8.- “EL VUELO”, de Robert Zemeckis
9.- “EL ÚLTIMO CONCIERTO”, de
Yaron Ziberman
10.- “SKYFALL”, de Sam Mendes
2011
1.- "MELANCOLÍA", de
Lars Von Trier
2.- "INTOCABLE", de Olivier Nakache y Eric Toledano
3.- "UN DIOS SALVAJE", de Roman Polanski
4.- "LA PIEL QUE
HABITO", de Pedro Almodóvar
5.- "EL ÁRBOL DE LA VIDA",
de Terrence Malick
6.- "LOS DESCENDIENTES", de Alexander Payne
7.- "DRIVE", de Nicolas Winding Refn
8.- "CÓDIGO FUENTE", de Duncan Jones
9.- "MIENTRAS DUERMES", de Jaume Balagueró
10.- "WAR HORSE", de Steven Spielberg
2010
1.- "CISNE
NEGRO", de Darren Aronofski
2.- "INCENDIES", de Denis Villeneuve
3.- "PA NEGRE", de Agustí Villaronga
4.- "BURIED", de Rodrigo Cortés
5.- "ENCONTRÉ AL DIABLO", de Kim Jee-Woon
6.- "127 HORAS", de Danny Boyle
7.- "EL ESCRITOR", de Roman Polanski
8.- "EN UN MUNDO MEJOR", de Susanne Bier
9.- "VALOR DE LEY", de Joel i Ethan Cohen
10.- "CARANCHO", de Pablo Trapero
2009
1.- "EL SECRETO
DE SUS OJOS", de Juan José Campanella
2.- "CIUDAD DE VIDA Y MUERTE", de Lu Chuan
3.- "CELDA 211", de Daniel Monzón
4.- "INVICTUS", de Clint Eastwood
5.- "LA CARRETERA", de John Hillcoat
6.- "UP", de Pete Docter y Bob Peterson
7.- "ANTICRISTO", de Lars Von Trier
8.- "MOON", de Duncan Jones
9.- "LOS ABRAZOS ROTOS", de Pedro Almodóvar
10.- "LA CINTA BLANCA", de Michael Haneke
2008
1.- “REVOLUTIONARY
ROAD”, de Sam Mendes
2.- “GRAN TORINO”,
de Clint Eastwood
3.- “EL LUCHADOR”,
de Darren Aronofsky
4.- “EL CURIOSO CASO
DE BENJAMIN BUTTON”, de David Fincher
5.- “A CIEGAS”, de
Fernando Meirelles
6.- “LA OLA”,
de Dennis Gansel
7.- “LA CLASE”,
de Laurent Cantet
8.- “TWO LOVERS”, de James Gray
9.- “EL
INTERCAMBIO”, de Clint Eastwood
10.- “THE READER”,
de Stephen Daldry
2007
1.- “AL OTRO LADO”,
de Fatih Akin
2.- “LA EDAD DE LA IGNORANCIA”, de Denys
Arcand
3.- “AMERICAN
GANGSTER”, de Ridley Scott
4.- “RATATOUILLE”,
de Brad Bird
5.- “EL ASESINATO DE
JESSE JAMES POR EL COBARDE ROBERT FORD”, de Andrew Dominik
6.- “EL TREN DE LAS
3:10”, de James Mangold
7.- “LA NIEBLA”, de Frank Darabont
8.- “LA ESCAFANDRA Y LA MARIPOSA”, de Julian
Schnabel
9.- “CAÓTICA ANA”,
de Julio Médem
10.- “REC”, de Jaume
Balagueró y Paco Plaza
2006
1.- “BABEL”, de
Alejandro González Iñárritu
2.- “EL LABERINTO
DEL FAUNO”, de Guillermo del Toro
3.- “LAS ALAS DE LA VIDA”, de Antoni P. Canet
4.- “HIJOS DE LOS
HOMBRES”, de Alfonso Cuarón
5.- “LA VIDA DE LOS OTROS”, de
Florian Henckel Von Donnersmarck
6.- “VOLVER”, de
Pedro Almodóvar
7.- “DESPUÉS DE LA BODA”, de Susanne Bier
8.- “EL FIN DE LA INOCENCIA”, de Michael
Cuesta
9.- “SALVADOR”, de
Manuel Huerga
10.- “CRÓNICA DE UNA
FUGA”, de Adrián Caetano
2005
1.- “BROCKEBACK
MOUNTAIN”, de Ang Lee
2.- “MATCH POINT”, de Woody Allen
3.- “FLORES ROTAS”,
de Jim Jarmusch
4.- “EL AURA”, de
Fabián Bielinsky
5.- “EL VIENTO”, de
Eduardo Mignogna
6.- “EL NUEVO
MUNDO”, de Terrence Malick
7.- “UNA HISTORIA DE
VIOLENCIA”, de David Cronenberg
8.- “CINDERELLA
MAN”, de Ron Howard
9.- “LA JOYA DE LA FAMILIA”, de Thomas Bezucha
10.- “MUNICH”, de
Steven Spielberg
2004
1.- “DIARIOS DE
MOTOCICLETA”, de Walter Salles
2.- “CRASH”, de Paul Haggis
3.- “MILLION DOLLAR BABY”, de Clint Eastwood
4.- “CONTRA LA PARED”, de Fatih Akin
5.- “LAS TORTUGAS
TAMBIÉN VUELAN”, de Bahman Ghobadi
6.- “BIN–JIP”, de Kim Ki-Duk
7.- “ENTRE COPAS”,
de Alexander Payne
8.- “LA PASIÓN DE CRISTO”, de Mel
Gibson
9.- “EL
HUNDIMIENTO”, de Olivier Hirschbiegel
10.- “EL BOSQUE”, de
M. Night Shyamalan
2003
1.- “MYSTIC
RIVER”, de Clint Eastwood
2.- “KILL BILL”, de Quentin Tarantino
3.- “MI VIDA SIN
MI”, de Isabel Coixet
4.- “LAS INVASIONES
BÁRBARAS”, de Denys Arcand
5.- “MEMORIES OF MURDER”, de Bong Joon-Ho
6.- “PRIMAVERA,
VERANO, OTOÑO, INVIERNO… Y PRIMAVERA”, de Kim Ki-Duk
7.- “MONSTER”, de
Patty Jenkins
8.- “TE DOY MIS
OJOS”, de Icíar Bollaín
9.- “SOÑADORES”, de
Bernardo Bertolucci
10.- “21 GRAMOS”, de
Alejandro González Iñárritu
2002
1.- “CIUDAD DE
DIOS”, de Fernando Meirelles y Kátia Lund
2.- “EL PIANISTA”,
de Roman Polanski
3.- “IRREVERSIBLE”,
de Gaspar Noé
4.- “LILJA FOREVER”,
de Lukas Moodyson
5.- “LA ÚLTIMA
NOCHE”, de Spike Lee
6.- “BLOODY SUNDAY”,
de Paul Greengrass
7.- “CAMINO A LA PERDICIÓN”, de Sam
Mendes
8.- “SYMPATHY FOR MR. VENGEANCE”, de Park Chan-Wook
9.- “LOS LUNES AL
SOL”, de Fernando León de Aranoa
10.- “28 DÍAS
DESPUÉS”, de Danny Boyle
2001
1.- “LOS OTROS”, de
Alejandro Amenábar
2.- “MULLHOLLAND
DRIVE”, de David Lynch
3.- “EN LA HABITACIÓN”, de Todd
Field
4.- “MOULIN ROUGE”,
de Baz Luhrmann
5.- “EL HIJO DE LA NOVIA”, de Juan José
Campanella
6.- “A.I.,
INTELIGENCIA ARTIFICIAL”, de Steven Spielberg
7.- “MONSTRUOS,
S.A.”, de Pete Docter, Lee Unkrich y David Silverman
8.- “EL EXPERIMENTO”, de Oliver Hirschbiegel
9.- “HEDWIG AND THE ANGRY INCH”, de John Cameron
Mitchell
10.- “LUCÍA Y EL
SEXO”, de Julio Médem
2000
1.- “GLADIATOR”, de Ridley Scott
2.- “IN THE MOOD FOR LOVE”, de Wong Kar-Wai
3.- “BAILAR EN LA OSCURIDAD”, de Lars Von
Trier
4.- “BILLY ELLIOT”, de Stephen Daldry
5.- “REQUIEM FOR A DREAM”, de Darren Aronofsky
6.- “AMORES PERROS”,
de Alejandro González Iñárritu
7.- “NUEVE REINAS”,
de Fabián Bielinsky
8.- “TIGRE Y
DRAGÓN”, de Ang Lee
9.- “LA COMUNIDAD”, de Alex de la Iglesia
10.- “EL PROTEGIDO”,
de M. Night Shyamalan
No m’agradaria finalitzar aquest
recull, però, sense fer ús de les estadístiques que em proporciona FilmAffinity per mirar
de treure alguna conclusió vàlida respecte a quin tipus de cinèfil sóc en
funció d’aquestes primeres 3.000 pel·lis
visionades i valorades. Així doncs, aquestes són les xifres de la meva base de dades:
Conclusions:
La primera i
gran conclusió que puc extreure un cop vistes les estadístiques de FilmAffinity és que sóc un gran
consumidor de cinema nordamericà.
Així doncs, tot i que he vist pel·lis de 47
països diferents, el 58% d’aquestes
produccions (gairebé 1.800 d’un
total de 3.000) són nordamericanes. D’altres països només
destacarien un 12% d’espanyoles, un 8% de britàniques, un 3% de franceses i un 3% d’italianes. De fet,
només hi ha 16 països dels que hagi
vist més de 10 pel·lis. De la resta,
hi ha 15 països dels que he vist entre
9 i 2 pel·lis i n’hi ha 16 més
dels que tan sols n’he vist 1.
Pel que fa a bones
notes mitjanes de països dels que hagi vist 10 o més pel·lis cal esmentar Alemanya, Suècia, Dinamarca, Irlanda, Argentina, Japó, Corea i Mèxic amb xifres que oscil·len entre el 6,75 i el 7,20 de
mitjana. Partint de la base que la meva mitjana global és d’un 6,20 (exactament igual que la mitjana
d’EUA), val a dir que el Regne Unit, França i Itàlia també la superen mentres que Espanya, Canadà i Austràlia ni
tan sols hi arriben.
Pel que fa a
dècades, anys i mitjanes és força curiós. L’estadística demostra que he vist
molt més cinema contemporani que clàssic però que —tot i així— valoro
molt més positivament aquest últim. Així doncs, considerant com a clàssic el cinema que va des del mut fins a finals de la dècada dels 70
(1979, vaja) les xifres diuen que he
vist un total de 821 pel·licules. Un
27% amb una mitjana d’un 7,50. Del 1980 ençà, en canvi, he vist 2.179
pel·licules. El 73%, vaja. La
mitjana, però, ja baixa a un 5,8%.
I poca cosa
més. Pel que fa als gèneres les estadístiques són confoses (com és natural,
moltes pel·lis poden adscriure’s a més d’un gènere i no sempre és fàcil
encasellar-les) i pel que fa al meu repartiment de notes el que sí es pot
deduïr ràpidament és que sóc un votant prou generós. Al cap i a la fí, les
meves valoracions més repetides són el 7
(en un 25% dels casos), el 6 (21%),
el 8 (18%) i el 5 (13%). No està gens malament, no?