1 sept 2017

Tornaré


Cada cop que torno a casa després d’haver passat uns dies de vacances al Cabo de Gata penso el mateix: “Bé, el proper any ja canviarem de destí… No sé, Huelva, Sardenya, Sicília… Estats Units potser…”. Però el cas és que poc després, un cop van passant els dies i l’enyorança d’aquells bons moments passats a Almería va creixent sense que res ni ningú pugui impedir-ho, no puc evitar de preguntar-me a mi mateix: Trobaré allà on vagi un cel tan blau i lluminós com el d’El Cabo? Podré banyar-me en una platja millor que la de Los Muertos? O en una cala més espectacular que la d’Enmedio? Gaudiré de la pau i la placidesa que em proporciona aquest racó de la costa? Sí ja ho sé... Molts de vosaltres estareu pensant “I és clar que sí!”... “Si no viatges a d’altres indrets mai no ho sabràs!”. I probablement tingueu raó. Probablement hi hagin racons de món semblants a aquest. Semblants o fins i tot millors. Però alguna cosa em diu que El Cabo és el MEU racó. El que sempre, conscient o inconscientment, he estat buscant. I aquesta és la raó, en definitiva, per la qual em sento empès a tornar-hi any rere any... I ja en són cinc de seguits!

El perquè d’aquesta inevitable atracció, però, ja us l’he esmentat altres vegades: la llum, el clima, el paisatge, les arrels (la família del meu pare és d’aquí)... I de retruc, naturalment, la serenitat que em transmeten tots aquests factors; ja siguin físics o visuals. Tots aquests factors i el fet inqüestionable —òbviament— que, tot i que cada vegada són més els que coincidim alhora en aquest petit paradís terrenal, El Cabo de Gata encara no s’ha convertit —gràcies a Déu— en una destinació turística excessivament massificada. Precisament per això mateix trobo que poder passejar plàcidament a la nit per Las Negras o La Isleta del Moro sense que res ni ningú t’atabali més del compte esdevé, al meu parer, un luxe gairebé asiàtic.

De raons n’hi ha més, per suposat. Les tapes, per exemple, en són una de les més poderoses i convincents. I és que el fet de poder resoldre qualsevol àpat a base d’una o vàries cervesetes acompanyades per alguna de les exquisides especialitats de la zona (jibia, gallopedro, sardinas, boquerones, puntillas, pulpo, calamar, cazón, migas, salmorejo, ajoblanco, papas a lo pobre o con alioli, ensaladilla, carne con tomate, choto, els Chérigan, els gurullos, els taberneros...) és fantàstic. No solsament perquè així alternes i a més t’estalvies de cuinar si no perquè no conec altra lloc a la península, francament, on la relació qualitat/preu sigui tan i tan satisfactòria.  

Una altra de les raons per les que m’agrada El Cabo i, més concretament, el Desert de Tabernas és per la seva condició d’immillorable localització cinematogràfica. I és que poder trepitjar in situ un entorn que tan pot passar pel far west nord-americà com per la Palestina bíblica és, sens dubte, un autèntic privilegi. Sobretot si, a més, li poses una mica d’imaginació. Res, tan sols una miqueta. La que li van posar, per exemple, els que van decidir rodar en aquests paratges pel·lícules tan destacables com “Lawrence de Arabia”, “Rey de reyes”, “Patton”, “Conan”, “Indiana Jones y la útima cruzada”, “Exodus” i, òbviament, els cinc mítics spaghetti-western d’en Sergio Leone: “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenía un precio”, “El bueno, el feo y el malo”, “Hasta que llegó su hora” i “¡Agáchate, maldito!”.

En fí que de ben segur, tard o d’hora, tornaré a El Cabo. Entre d’altres coses perquè, com diuen per aquí, la Cristina i jo ja podem considerar-nos uns autèntics cabogateros. I això implica caminar i suar per accedir a platges i cales verges sense que això representi cap problema; prendre canyes, tintos i rebujitos a discreció; afartar-te de tapes i racions de peix on vulguis i quan vulguis (el bar de la plaça de Fernan Pérez o El Barquero de Pujaire són dues bones opcions); fer snorkel a Los Escullos o kaiac a San José; muntar a cavall fent veure que ets el Clint Eastwood o el Lee Van Cleef encara que no duguis botes ni pistoles; practicar el naturisme si no veus gaires bikinis o banyadors pels voltants; patejar-te el desert de Tabernas sol o amb el Juan, Juanen i companyia; pujar per enèsima vegada a l’Alcazaba d’Almería i fer un americano a l’Amalia; escoltar el potent rhytm&blues d’en Jan i l’Ivy (Level Eye) si actuen a prop; anar a prendre alguna cosa i escoltar una mica de rock en viu al inigualable Bar de Jo; fer una paelleta a Los Escullos o a Las Negras i un tercio o un gintonic després a La Bodeguiya; admirar les vistes del Mirador de la Media Luna o de La Amatista; anar al far i banyar-te als esculls de Les Sirenes o a les llarguíssimes platges de l’Almadraba o La Fabriquilla; decidir quan arribes a San José si aquell dia toca Monsul, Genoveses, Barronal o Media Luna; fer l’excursió fins  la Cala de San Pedro o posar el cul en remull a les piscines naturals dels voltants de la Cala del Plomo; recórrer els carrerons d’Aguascalientes (Los Albaricoques), fer un mos a l’Hostal Alba i acostar-te al lorquià Cortijo de El Fraile; visitar el Mini-Hollywood, el Fort Bravo o el Western Leone i els seus cinematogràfics entorns; fer una passejadeta per Rodalquilar o per Aguamarga; endinsar-te cap a Níjar, Lucainena, Turrillas, Sorbas o Polopos; quedar per tapear a Aguadulce o Almería amb les cosines o, senzillament, fer llargues migdiades i tenir un bon llibre a ma per quan vulguis una estona de relax... No sé, potser hi haurà qui trobi mil i una opcions molt millors que la meva per arrodonir un bon estiu però jo, amb tot això, en tinc prou i de sobres. Això sí, si el que acabo d’escriure us crida l’atenció organitzeu-vos, si us plau. I, sobretot, no vingueu tots de cop. Com a molt, d’un en un. O millor encara: jo no us he dit res, d’acord?


15 jul 2017

NEOWESTERN: EL FUTURO DEL WESTERN






El western está vivo. Eso para empezar. Así pues, que nadie piense que los westerns contemporáneos (para acotarlo un poquito más: los del s. XXI) son, a su vez, neowesterns. De eso nada. Los westerns son westerns ahora y en el siglo pasado. Vamos, que tan western es “La diligencia” (1939, John Ford) como “Los odiosos ocho” (2015, Quentin Tarantino). Otra cosa muy distinta es que, como ocurre en todos los géneros, el western ha ido evolucionado y, obviamente, existen diferencias más que notorias entre el western clásico y el western contemporáneo. Y entre la concepción de Ford y la de Tarantino, por supuesto. Pero —repito— tanto “La diligencia” como “Los odiosos ocho” (pese a una diferencia de edad de más de 75 años) son westerns.

Resuelta esta duda o pequeña confusión, pasemos a definir o concretar lo que sería específicamente un neowestern. Y ya que navegando por la red he sido incapaz de hallar ninguna definición que me satisfaga, permitidme que comparta con vosotros la mía. Para mi es neowestern cualquier película que evidencie rasgos estilísticos propios del western (tanto a nivel de forma como de contenido) pero que —a diferencia del western— no transcurra dentro del período cronológico habitual del género (1850-1915 aproximadamente) sino después. De hecho yo alargaría los límites del western —como fecha máxima— hasta 1920, año en el que podríamos dar por finalizada la Revolución Mexicana (1910-1920). Precisamente por eso, una película que contiene muchos elementos del género western como “El tesoro de Sierra Madre” (1948, John Huston) no la podemos considerar como tal porque pese a la incuestionable existencia de muchos de esos elementos comunes, la película se desarrolla entre Tampico y Sierra Madre (Mexico) en 1925. Fuera de ese límite, por consiguiente, que acabamos de establecer. 

Así pues, todo se reduce a una cuestión puramente cronológica. Esto es: de 1850 a 1920, western. Y de 1920 en adelante, neowestern. Así de fácil y así de sencillo. Siempre y cuando existan esos elementos (como ya hemos dicho antes, de forma o de contenido) que lo justifiquen, por supuesto. Y aquí viene lo bueno. Que a veces esos elementos son total y absolutamente visibles; sobre todo si son estéticos o iconográficos. Me refiero a botas, sombreros, espuelas, rifles, pistolas, caballos y demás. Pero, a veces, cuando esos elementos debemos descubrirlos en la historia, en el argumento, quizás ya no resulta tan sencillo identificarlos. Máxime si se desarrollan en películas que transcurren en lugares o en periodos cronológicos muy alejados a los de origen. Ejemplo de ello serían films contemporáneos o incluso de ciencia ficción como “Asalto a la comisaría del distrito 13” (1976, John Carpenter), “Atmósfera 0” (1981, Peter Hyams) o “1997: Rescate en Nueva York” (1981, John Carpenter) cuyos respectivos argumentos guardan significativas asociaciones con westerns tan míticos como “Río Bravo” (1959, Howard Hawks), “Solo ante el peligro” (1952, Fred Zinnemann) o “Por un puñado de dólares” (1964, Sergio Leone). Analogías que solo son perceptibles, naturalmente, para los más curtidos en el género.

En lo que a elementos conceptuales respecta yo creo que merece la pena señalar, sobre todo, aspectos tan tópicos y recurrentes en el género como el cumplimiento de la ley y/o la justicia, la sed de venganza, el uso habitual de la violencia para resolver conflictos, la colonización del territorio, el enfrentamiento entre campesinos y ganaderos, la guerra de secesión… Aspectos que son susceptibles de amoldarse a otros contextos, situaciones y épocas sin que, en esencia, nunca dejen de ser los mismos. Es más, particularmente estoy convencido que el neowestern va camino de convertirse un auténtico subgénero de culto en el s. XXI. No solo porque su particular iconografía siempre ha funcionado y funcionará sino porque sus temas (yo soy de los que sostengo que cualquier tema tiene cabida en un western), una vez adaptados y amoldados a los nuevos tiempos, pueden seguir narrándose desde una perspectiva clásica (la del western) sin que pierdan en ningún momento ni un ápice de frescura y actualidad.   

A partir de aquí, que nadie se líe. Reitero una vez más que neowestern es una simple etiqueta para definir aquellas películas con elementos visiblemente atribuibles al western de toda la vida que se desarrollan fuera de los límites cronológicos habituales. Insisto en ello porque voy leyendo por ahí que dicho término también se emplea para catalogar westerns de nuevo cuño o westerns que se desarrollan fuera de su circunscripción geográfica tradicional. Y quiero dejar bien claro que cualquier película con elementos propios del western que transcurra fuera de las fronteras habituales seguirá siendo un western (y no un neowestern) siempre y cuando se desarrolle entre 1850 y 1920. O lo que es lo mismo: “La proposición” (2005, John Hillcoatt) sigue siendo un western aunque transcurra en Australia y “El valle oscuro” (2014, Andreas Prochaska) sigue siendo también un western aunque transcurra en Los Alpes. Sin embargo, “El bueno, el malo y el raro” (2008, Kim Jee-Woon) es un neowestern como la copa de un pino no porque transcurra en Manchuria (China) sino —básicamente— porque se desarrolla en la década de 1930.

Dicho esto, os adjunto un pequeño listado de neowesterns dignos a tener en cuenta. Obviamente, faltarán algunos porque no los he visto todos pero éstos son, a mi juicio, algunos de los más representativos.

“El tesoro de Sierra Madre” (1948), de John Huston
“Conspiración de silencio” (1955), de John Sturges
“Vidas rebeldes” (1961), de John Huston
“Los valientes andan solos” (1962), de David Miller
“Hud” (1963), de Martin Ritt
“El rey del rodeo” (1972), de Sam Peckinpah
“La huída” (1972), de Sam Peckinpah
“Quiero la cabeza de Alfredo García” (1974), de Sam Peckinpah
“Asalto a la comisaría del distrito 13” (1976), de John Carpenter
“El jinete eléctrico” (1979), de Sydney Pollack
“Atmósfera 0” (1981), de Peter Hyams
“1997: Rescate en Nueva York” (1981), de John Carpenter
“Brockeback Mountain” (2005), de Ang Lee
“Los tres entierros de Melquíades Estrada” (2005), de Tommy Lee Jones
“No es país para viejos” (2007), de Joel & Ethan Coen
“El bueno, el malo y el raro” (2008), de Kim Jee-Woon
“Comanchería” (2016), de David Mackenzie 

20 mar 2017

Currículum Cinèfil

Amb motiu de les meves primeres 3000 pel·lícules visionades i votades a FilmAffinity (suposo que n’hauré vist algunes més, però 3000 són les que ara per ara tinc valorades en aquesta plataforma) m’he decidit —finalment— a posar per escrit el que podria definir com el meu “currículum cinèfil” particular. Un currículum que abarca des de que tinc ús de consciència fins l’actualitat i que, com podreu constatar, té més a veure amb fets purament anecdòtics que no pas amb fets o esdeveniments de caràcter acadèmic o cultural.   

De ben jovenet ja ho apuntava tot en un petit bloc de notes: noms de pel·lícules, actors, actrius, directors…  Una manera com una altra de mirar de preservar a la memòria (ja llavors fràgil i fugissera) tants títols i tants noms. Sense ordre ni concert se m’acudeixen, ara mateix, pel·lis com “El planeta de los simios”, “La diligencia”, “El vuelo del Fénix”, “Drácula”, “Psicosis”, “El temible burlón”, “King Kong” o “Viaje alucinante”; actors com Kirk Douglas, Clint Eastwood, John Wayne, Burt Lancaster, Charlton Heston, Gary Cooper, Humphrey Bogart o Christopher Lee; actrius com Katherine Hepburn, Bette Davis, Rachel Welch, Ava Gardner, Marilyn Monroe, Grace Kelly, Maureen O’Sullivan o Lauren Bacall i directors com Alfred Hitchcock, John Ford, Billy Wilder, John Huston, William Wyler, Robert Aldrich, Steven Spielberg o John Carpenter. Això sí, admeto que la meva font principal de coneixement durant aquells tots anys fou la televisió. Espais com La Clave els divendres o “Sesión de tarde” i “Sábado Cine” els dissabtes varen esdevenir, sens dubte, la meva filmoteca particular. De cinema de pantalla gran, la veritat, en veia ben poc. Molt menys del que m’hagués agradat. Sortosament, cap als setze-disset anys, anar de tant en tant al cinema es va convertir —per fi— en quelcom habitual.

Pel que fa a lectures, una de les primeres publicacions cinematogràfiques que vaig començar a col·leccionar va ser “Las estrellas. Historia del cine en sus mitos” (1980). Naturalment, aquesta publicació abordava el món del cinema des d’una perspectiva molt concreta: la dels seus actors i actrius més icònics. Tot i així, les fotos eren espectaculars i els texts, força entretinguts. I encara que des d’un punt de vista artístic o cultural no aportava massa, en el meu cas concret em va empènyer a interessar-me en la filmografia d’aquells mites del cel·luloide tant i tant populars. Algun temps més tard, però, també vaig col·leccionar alguns fascicles de “Historia Universal del Cine” (1985) i alguns números de revistes especialitzades com el “Dirigido por...” o el “Fotogramas”.




Durant la meva adolescència i joventut, doncs, em vaig decantar bàsicament pel cinema de gènere nord-americà. Per Hollywood, vaja. Pràcticament ho devorava tot: western, cinema negre, ciència-ficció, aventures, cinema bèl·lic, cinema bíblic, policíac, terror, fantàstic, drama... Potser el que menys, comèdia i musical. Però també, també... També me’n cruspia d’aquestes pel·lis. El que gairebé no tastava era el cinema europeu. I menys el japonès o el sud-americà. No és que només m’alimentés de blockbuster, per descomptat, però el cert és que el cinema francès, italià, suec... el trobava francament avorridot.  

No va ser fins que vaig iniciar els meus estudis universitaris, per tant, quan vaig començar a interessar-me per altres cinematografies. Durant un curs lectiu vaig formar part (amb el Toni Solé i la Cristina Giménez, dos companys de classe) del Cine Club Fritz Lang de la Universitat Autònoma de Bellaterra i precisament allà vaig entendre que mai seria un bon cinèfil (o si més no, més complert) si no m’estrenava d’una vegada per totes amb cineastes com Visconti, Truffaut, Bergman, Tarkovski o Kurosawa. Si no recordo malament, dins dels cicles que organitzava el cine club es van projectar —entre d’altres— pel·lis com “Salò o los 120 días de Sodoma” d’en Pasolini, “Fanny y Alexander” d’en Bergman, “El imperio de los sentidos” d’en Oshima o “Mujeres al borde de un ataque de nervios” d’en Almodóvar. La meva proposta fou “La gran comilona”, d’en Ferreri. Com podeu observar, ni una d’americana.







A la UAB, també, vaig tenir ocasió de matricular-me en un parell d’assignatures de cinema. Crec recordar que tant l’una com l’altre eren optatives de la meva especialitat en Art Contemporani. La primera fou Història del cinema i la segona, Lectura de films, ambdues impartides pel catedràtic d’Història de l’Art Fèlix Fanés. Un profe ordenat i seriós del que vaig aprendre molt (les seves classes eren força didàctiques i profitoses) i que, a banda de tractar a les seves assignatures aspectes purament historiogràfics, li agradava incidir molt també en qüestions de llenguatge cinematogràfic. Un tema que sempre m’ha apassionat.




Durant molt de temps, però, el cinema fou un divertimento més a la meva vida. Al mateix nivell que escoltar música, viatjar, llegir, fer esport o anar a la disco. Ni més, ni menys. En aquella època (anys 90 i principis dels 2000) vaig consumir pel·lis de tota mena sense massa ordre ni concert. I si bé el cinema nord-americà va continuar sent la base fonamental del que anava visionant, vaig procurar anar-ho alternant amb produccions independents, europees, sud-americanes i fins i tot asiàtiques. Al mateix temps, també vaig començar a gravar de la televisió pel·lícules que m’interessaven. De fet encara guardo un bon grapat d’aquells vells VHS. I encara que no tinc aparell de vídeo per veure’ls, em sap greu llençar-los. Digueu-me nostàlgic. Ho sóc. Precisament per això aprofito la ocasió per adjuntar-vos a continuació un text que vaig escriure fa uns anys (quan postejava en un fòrum cinèfil sorgit de FilmAffinity i que més endavant esmentaré) que recull —amb altres paraules— els meus records cinèfils més remots:

Aquel viejo cuaderno... Que entrañables recuerdos! Lo custodié con esmero hasta hace bien poco pero algún día, por arte de birlibirloque, se esfumó y con él, mis testimonios cinéfilos más remotos dejaron de constituir un valioso relicario para convertirse en una reminiscencia deliberadamente apócrifa.

Recuerdo perfectamente como la primera cuartilla, abriendo el cuaderno desde la portada, mostraba una tupida lista manuscrita que llevaba por título ACTORES/actrices. El término ‘actrices’ aparecía escrito en tinta azul, en minúsculas, y su tamaño era considerablemente menor a la poderosa grafía de ACTORES, palabra rotulada en riguroso negro modelo bic cristal. La envergadura y ubicación de la palabra ACTORES revelaba que la inclusión del término ‘actrices’ se había efectuado a posteriori. La columna de nombres, anotados con una cuidada y minúscula caligrafía, se inclinaba gradualmente hacia la izquierda a medida que iba descendiendo, como si de la célebre torre toscana se tratara.

Uno, Charlton Heston. Dos, John Wayne. Tres, Gary Cooper. Cuatro, Burt Lancaster. Cinco, Kirk Douglas. Hasta ahí podría jurar y perjurar sin temor a equivocarme que los nombres indicados y su posición en ese entrañable ranking era el mismo que estoy rememorando en estos momentos. Del sexto al décimo puesto estarían probablemente Marlon Brando, James Stewart, Henry Fonda, Humphrey Bogart y Clint Eastwood pero me sería completamente imposible determinar con exactitud el orden de su llegada a esa preciada lista. Las chicas entraron algo más tarde. Supongo que mi propio despertar sexual me empujó a aparcar esa insobornable idolatría hacia Heston, Douglas o Bogart para prestar algo más de atención a bellezas como Ava Gardner, Rita Hayworth, Kim Novak, Lana Turner, Lauren Bacall o Claudia Cardinale y para apreciar con mayor interés el descomunal talento de Bette Davis, Katharine Hepburn, Ingrid Bergman o Marlene Dietrich. Mi elenco de intérpretes llegó a congregar más de trescientos miembros, entre hombres y mujeres, pero cuando ese vademécum dejó de acoger con asiduidad estrellas de cierto renombre o calidad, su estrella fue agonizando lánguidamente hasta fenecer por causas naturales.

Paralelamente a esa paciente recolección de nombres propios, mi delirio cinéfilo me conminaba a ir anotando en ese mismo cuaderno, empezando desde la contraportada, los títulos de aquellas pelis que iban impactando con mayor contundencia mi tierna sensibilidad adolescente. Fundamentalmente, pelis de aventuras, fantásticas, superproducciones y westerns. Me estoy refiriendo a títulos míticos como “Ben-Hur”, “Rio Bravo”, “Psicosis”, “La Reina de Africa”, “Solo ante el peligro”, “El planeta de los simios”, “Drácula”, “Casablanca”, “El halcón y la flecha”, “Lawrence de Arabia”, “Raíces profundas”, “Espartaco” o “Por un puñado de dólares”. Entre estos films también fueron entremezclándose joyas, tal vez no tan cacareadas como las anteriores pero idénticamente entrañables como “Viaje alucinante”, “El emperador del norte”, “La leyenda del indomable”, “El increíble hombre menguante”, “El rostro impenetrable” o “El vuelo del fénix”.

No tengo reparos en admitir que nunca fui un niño prodigio en materia de gusto cinéfilo. Al margen de todas esas pelis más o menos acomodadas al público infantil, mi primera fascinación cinematográfica fue el cine de terror. Empecé con “Drácula”, “Frankenstein”, “El hombre lobo” y similares, pero mi embrujo por el género me pedía cada vez más. Empapelé mi habitación con los caretos de Christopher Lee, Peter Cushing, Vincent Price, Bela Lugosi o Boris Karloff haciendo caso omiso a las súplicas de mi sufrida mamá, que lo pasaba fatal intentando hacer algo de orden rodeada de tan espeluznantes rostros, y empecé a prestar especial atención a directores y productoras especializadas. Pero el paso de calidad decisivo se lo debo a Chicho Ibáñez Serrador y su programa “Mis terrores favoritos”. De la mano del inefable Chicho llegué a clásicos como “La noche de los muertos vivientes”, “Psicosis”, “Suspense”, “Los pájaros” o “La semilla del diablo”, sin olvidar, claro está, pequeñas joyas del cine patrio como “La noche de Walpurgis”, “No profanar el sueño de los muertos” o “La residencia”. La senda había quedado definitivamente abierta y no tardarían demasiado en caer en mi mochila “El exorcista”, “La matanza de Texas” o “Carrie”.

Mi perspectiva del cine como obra de autor era prácticamente inexistente por aquellos entonces, con lo que la labor del director quedaba, a mi entender, en un segundo plano. Así y todo, la obvia asociación entre las películas que me gustaban y sus máximos artífices me empujó a fijarme poco a poco en éstos últimos. Los primeros nombres de los que tengo constancia fueron Alfred Hitchcock, Terence Fisher, Billy Wilder, John Huston, John Ford, William Wyler y Howard Hawks. Cineastas conocedores de su oficio y plenamente conscientes de que su trabajo debía estar siempre al alcance del gran público. No es de extrañar, pues, que directores como Kurosawa, Bergman, Truffaut, Kubrick o Visconti hubieran de esperar su turno unos cuantos añitos más.

Con semejantes mimbres resulta del todo obvio entender porque en el cole, a la hora del recreo, el balón y yo fuimos enemigos irreconciliables. Mientras la mayoría de mis compañeros corrían como pollos sin cabeza tras el esférico de plástico, un reducido grupito sorteábamos nuestros respectivos roles antes de escenificar la peli de rigor. Solíamos dividirnos en dos bandos, el bueno y el malo, cada uno con sus preceptivos líderes. Obviamente, el azar es caprichoso y no todos podíamos interpretar ese día a Juda Ben-Hur, el rey Arturo, Van Helsing, Búffalo Bill o Ned Land. En cualquier caso, nuestra recreación de la peli no siempre resultaba absolutamente fiel al original, con lo que, muchas veces, Jerónimo, Messala, Drácula, Barbarroja o Darth Vader acababan ganando la batalla.

Otra de mis actividades infantiles favoritas relacionadas con el cine era ejercer de cuentapelículas. Nunca he sido un gran orador y os puedo asegurar que mi memoria deja mucho que desear pero, ignoro por qué extraña razón, mi cándido público disfrutaba enormemente con mis relatos peliculeros. Supongo que todo ello se debía a que dicha actividad solía desplegarla en vacaciones de verano, ante un fidelísimo auditorio compuesto por cuatro o cinco niños algo más tiernos que este humilde y circunstancial cronista. Solía contar las líneas argumentales esenciales de forma simple y precipitada, mientras que me esforzaba denodadamente en reproducir con todo lujo de detalles secuencias de fuerte intensidad dramática. He de confesar que me encantaba aliñar esos relatos con algún que otro ingrediente de cosecha propia pero solo lo hacía para adornar un poquito guiones que podían llegar a resultar demasiado plúmbeos. En cualquier caso, esas sobreactuaciones narrativas tan solo intentaban suplir con mayor o menor acierto el incomparable efecto que puede llegar a imprimir el celuloide en la mente de un niño.

Con la paga semanal llegaron también las primeras revistas y fascículos. Recuerdo con cariño cuando logré culminar el primer tomo de “Las estrellas” y lo hice encuadernar como mandan los cánones. Calidad, calidad, no tenía mucha. Al menos en términos de pedagogía cinematográfica. Sin embargo, las fotografías eran espectaculares y la minuciosidad con la que se relataban los dimes y diretes de las estrellas de Hollywood no se quedaba atrás. De todas formas, mi primera aproximación seria al séptimo arte la encaminé de la mano de revistas como “Dirigido por” y “Fotogramas”. Lamentablemente, mi periodo universitario no contribuyó precisamente a incrementar mi interés por el cine. Intenté mantener viva esa llama ingresando en el cine-club de la facultad, pero paulatinamente otros estímulos de índole más primario fueron relegando mi fascinación cinéfila a un segundo plano. Los amigos, las fiestas, las chicas y la necesidad de buscar alguna ocupación remunerada para satisfacer mis menesteres juveniles me fue alejando de esa imperecedera curiosidad fílmica hasta limitarme a salvaguardarla a base de cine comercial y de estatuillas. Nada de cine alternativo, ni independiente, ni exótico y, lo que es peor, nada de cine clásico. Del que hay que empaparse hasta la saciedad. Una pena.

Afortunadamente, ese viejo llamamiento atávico renació. Y de su fuerte brazo llegué a FilmAffinity, eje desde el cual pude relanzar mis devocionarias inclinaciones artísticas. Conseguí volver al mundo del cine asumiendo mis carencias e intentando reconstruir cierto criterio. Escogí lo que quería y debía ver y hasta me atreví a sostener mis propios argumentos. Pero tal vez lo que más me influenció para reanudar ese viejo amor fue la caleidoscópica mirada de FilmAffinity. La heterogénea, enriquecedora y polémica mirada de su gente. La mirada de cientos de hombres y mujeres con una fascinación común: el cine.

Mi viejo cuaderno de bitácora desapareció irremisiblemente pero ahora ya sé que su cepa original permaneció solidamente arraigada a la mente, al corazón y al alma del que esto suscribe. Para siempre.

Així doncs, el meu període cinèfil més intens i enriquidor no va arribar fins el dia que vaig entrar per primer cop a un web anomenat FilmAffinity. Corria l’any 2007, feia poquet que tenia internet a casa i les meves recerques cinematogràfiques acostumaven a adreçar-me sempre a aquesta pàgina. Al principi només la feia servir com a eina de consulta i prou. Poc després, però, em vaig registrar com a usuari (amb el nick de Taylor en clar homenatge al protagonista de “El planeta de los simios”), vaig començar a votar totes les pel·lis que recordava haver vist i em vaig animar a escriure les primeres “crítiques”. Durant 5 anys (del 2007 al 2012) vaig veure moltes pel·lis, vaig escriure prop de 700 crítiques (la gran majoria molt discretes i personals) i, sobretot, vaig conèixer molts companys cinèfils dels quals vaig aprendre moltíssim. El text que ve a continuació i que vaig escriure quan formava part de La Cofradía del Mail Conjunto, un fòrum filmaffiniter del qual en tinc molt bon record, explica amb tot luxe de detalls algunes curiositats d’aquella època. Òbviament, de cara a qui no ha viscut tot això en primera persona pot esdevenir quelcom una mica embolicat. Tot i així, us el adjunto. Com comprovareu, està en castellà i no l’he traduït. Bàsicament perquè el castellà era la llengua que fèiem servir a la Cofradía i perquè vull deixar ben clar que aquest apartat és, senzillament, un petit annex:

Haciendo honor a mi talante verdulero, se me ha ocurrido contaros mi historia filmaffinitera. Desde mis primeros pasos en la página hasta la actualidad. O sea que (como dice Chaguete) abrochaos los cinturones que vienen curvas.

Conocí FA a través de google, por pura casualidad. Cada vez que me daba por buscar información de alguna peli el dichoso buscador se empeñaba en dirigirme una y otra vez a la web de marras y supongo que, al final, fui acostumbrándome a ella y decidí seguirle el juego. Me registré, empecé a votar pelis y a leer críticas compulsivamente. Como un poseso. En poco tiempo los nombres de Maldito Bastardo, Listocomics, Grandine, Kingo, Txarly, Bloomsday, Servadac y cía. empezaron a hacerse familiares para mí. Cada uno tenía su estilo literario y su propia perspectiva del cine, pero todos ellos poseían un magnetismo que les hacía diferentes a los demás. Paralelamente, empecé a escribir mis primeras críticas. Eran cortas, concisas y modositas. Nada que ver con lo que se estilaba entonces: postdatas, alusiones, concursos, selecciones, congresos y –por qué no decirlo- algún que otro tomaydaca más o menos virulento. Sin embargo, ese contagioso compadreo fue haciendo mella en mi cándido espíritu filmaffinitero y quise entrar en ese círculo. Decidí llamar la atención y escribí “Dedicado a...”, una larga perorata en la que contaba más o menos lo que os estoy contando y, de propina, proporcionaba una buena sesión de baño y masaje a los peces gordos de la página. Simultáneamente decidí ponerme en contacto con tres de los filmaffiniteros más populares que habían puesto su correo a disposición pública: Txarly, Grandine y Kingo.

Los tres contestaron cortésmente, pero mientras Txarly y Grandine parecían más receptivos, Kingo se mantuvo más frío y distante. Todos ellos, sin embargo, se agregaron alguna de mis críticas a favoritas, con lo que mi goteo de síes (y noes) aumentó considerablemente. Poco tiempo después publiqué otra metacrítica (actualmente autocensurada) en la que comentaba el sistema de votos y otras cosas. En esa crítica incluí mi mail y lanzaba un arriesgado órdago: si no lograba 20 síes en un mes prometía retirarme definitivamente... Como Taylor, claro. Visto en perspectiva, aquella crítica era una gilipollez tremenda. Una especie de pueril pataleta que leída ahora me parece absolutamente vergonzante. Aún así, no me arrepiento de haberla escrito en absoluto. Fundamentalmente porque gracias a ella usuarios como pater, Bloomsday, GVD, tantra y Pas se dirigieron hacia mi humilde persona para expresarme su más sincero apoyo. Con pater la relación epistolar se limitó a dos o tres mails, pero con los demás el intercambio epistolar fue más numeroso y fluido. Sobre todo con Guille y Manolo, mis primeros colegas-colegas.

Precisamente Manolo fue quien me habló un buen día de un tal Kick’Em Ars. Obviamente, me puse en contacto con él y rápidamente hicimos buenas migas. Rara era la semana que no nos cruzáramos tres o cuatro correos. Las continuas alusiones entre Manolo, Quique y yo mismo propiciaron que un buen día decidiéramos comunicarnos mediante mails conjuntos. Fue una época superentrañable. Y aunque quizás marujeábamos más que otra cosa, nuestra amistad virtual se fortaleció progresivamente. Los mails conjuntos funcionaban a la perfección y decidimos ‘fichar’ a algún filmaffinitero más para enriquecer nuestro pequeño foro. Servadac y Tomine fueron nuestros fichajes-estrella. Con Telmo yo no había tenido ninguna relación, pero con Héctor sí. Aún recuerdo el día que el cadavre francés me mandó un mail para felicitarme por mi labor crítica. Flipé por un tubo, os lo aseguro. Igual que cuando Manolo se puso en contacto conmigo por primera vez.

Constituido el quinteto de marras, decidimos bautizarlo: The Ladykillers (en honor a “El quinteto de la muerte”, la peli de MacKendrick). Apelativo que, como podéis constatar, todavía conservo en la Cofradía. El germen de la Cofradía ya era un hecho. Pero faltaba una parcela muy importante. Una parcela menos cultureta, por descontado, pero absolutamente fundamental.

La facción más desenfadada de la Cofradía se gestó a través de otro grupito de filmaffiniteros con los que mantenía un contacto más o menos sostenido: GVD, Chago, antipseudo, travisloock, tantra y Sersolo. Con Guille e Isra ya había tenido contacto desde hacía tiempo, y con Santi y César comuniqué a través de los mails que tenían colgados en las listas de FA. Pasqui, en cambio, fue una sabia recomendación de Manolo y a Sergio le conocí, obviamente, a través de su hermano. A petición mía consintieron en constituir otro pequeño foro parecido a Ladykillers; creo que lo bautizamos como miniforo. La experiencia fue un éxito y la fusión entre ambos foros no se hizo esperar. La Cofradía del Mail Conjunto había nacido. Quique fue el encargado de materializarlo.

Si no recuerdo mal, los primeros ‘forasteros’ que ingresaron en la Cofradía fueron Vivoleyendo, helen, Gilbert y Macarrones. Con Raquel ya habíamos hablado vía mail, pero con el resto, no. Posteriormente creo recordar que ingresaron Rose Cairos, Quim Casals, Dragondave, El Chacal y vircen.

Mi historia filmaffinitera, sin embargo, no siempre ha sido un camino de rosas. En su momento protagonicé dos agrios enfrentamientos con miembros del ‘sector duro’ de FA: Grandine y Kingo. Con el primero (a instancias suyas) conseguí limar asperezas; con el segundo resultó imposible. Las causas de nuestras desavenencias fueron dos críticas que no sentaron demasiado bien a la, por aquellos entonces, guardia de corps de Txarly. Esos dos encontronazos y el tenso careo que mantuve con vircen cuando entró en la Cofradía han sido mis únicos malos rollitos en la web. Obviamente, como sabéis, he recibido algún que otro mensaje de usuarios de la página cagándose en mis muelas, pero siempre han sido individuos con –digamos- escasa relevancia filmaffinitera. Exaltados que nunca habían mediado ni media palabra con un servidor y que se desahogaron mediante mi buzón.

Mi relación con otros usuarios de la web, sin embargo, no acaba aquí. No me gustaría olvidarme de gente con la que he tenido un vínculo más discontinuo o puntual pero igualmente satisfactorio: LennyNero, Sines Crúpulos, talktonight o Talibán, por ejemplo. Ahora mismo, no obstante, mi intercambio epistolar fuera de la Cofradía se reduce a Miquel, Gilbert, JuanCádiz, nanci_nanci, Normelvis Bates, RandolphCarter y Neathara. Y aunque con Lupo y Entrañable inicié mi afinidad a través del buzón (antes de retornar a la Cofradía), hoy por hoy tengo el privilegio de poder localizarlos siempre que quiera aquí, en nuestro foro.

Paral·lelament a la meva activitat a FilmAffinity i a La Cofradía també vaig organitzar —per pur divertimento— unes quantes enquestes cinèfiles entre diferents filmaffiniters. El seu nombre oscil·lava entre 15 i 18 i, si no vaig errat, els participants més habituals foren (per ordre alfabètic) antipseudo, Bloomsday, Chago, Dragondave, Gilbert, Grandine, GVD, JuanCádiz, Kick’Em Ars, Lennynero, Lupo, Miquel, Neathara, Servadac, tantra, Tomine i Txarly. Recordo que els vaig enquestar —entre d’altres temes— sobre la millor pel·li americana, sobre la millor pel·li espanyola (*), sobre el millor actor, sobre el millor personatge i sobre l’actriu més guapa. Donat el caire tant heterogeni d’aquest selecte grupet les conclusions foren, òbviament, prou interessants. Tot i així, em sorprèn no veure en aquest col·lectiu en Quim Casals, en Normelvis Bates i en RandolphCarter, possiblement els últims filmaffiniters amb els que vaig mantenir un contacte més intens en aquells temps. Actualment, per exemple, amb l’únic filmaffiniter amb el que tracto amb certa freqüència és amb en Quim. Des de que al març del 2010 ens vam conèixer personalment a la Filmoteca de Catalunya (antic Cine Aquitània, a l’Avinguda de Sarrià) per anar a veure plegats (amb en Jordi Milián, un amic cinèfil d’en Quim) “Trono de sangre” d’en Kurosawa, ens hem anat veient de tant en tant.

(*) En esta ocasión el objetivo de la encuesta consistía en dirimir cuáles eran, según el criterio del colectivo filmafinitero participante, las películas españolas más apreciadas y detestadas de un listado predeterminado. Como siempre, cada participante debía seleccionar tres candidatas al ‘cielo’ y tres, al ‘infierno’. Los resultados obtenidos, tras el preceptivo recuento, han sido los siguientes:

Participación: 20 de 20 (100%): antipseudo, Bloomsday, Chago77, Dragondave, Gilbert, Grandine, GVD, JuanCádiz, Kick’Em Ars, LennyNero, Lupo, Miquel, nanci_nanci, Neathara, Servadac, Sines Crúpulos, tantra, Tomine, travisloock y Txarly.

(Listado de las 50 películas propuestas en riguroso orden alfabético)

“Abre los ojos”, de Alejandro Amenábar
“Amantes”, de Vicente Aranda
“Arrebato”, de Iván Zulueta
“Belle Epoque”, de Fernando Trueba
“Bienvenido, Mister Marshall”, de Luis García Berlanga
“Calle Mayor”, de Juan Antonio Bardem
“Cría cuervos”, de Carlos Saura
“Demonios en el jardín”, de Manuel Gutiérrez Aragón
“Don Erre que erre”, de José Luis Sáenz de Heredia
“El crack”, de José Luis Garci
“El crimen de Cuenca”, de Pilar Miró
“El día de la bestia”, de Alex de la Iglesia
“El espíritu de la colmena”, de Víctor Erice
“El laberinto del fauno”, de Guillermo del Toro
“El orfanato”, de Juan Antonio Bayona
“El pequeño ruiseñor”, de Antonio del Amo
“El verdugo”, de Luis García Berlanga
“El viaje a ninguna parte”, de Fernando Fernán Gómez
“Furtivos”, de José Luis Borau
“Jamón, jamón”, de Bigas Luna
“La buena estrella”, de Ricardo Franco
“La caza”, de Carlos Saura
“La ciudad no es para mi”, de Pedro Lazaga
“La gran familia”, de Fernando Palacios
“La lengua de las mariposas”, de José Luis Cuerda
“La tonta del bote", de Juan de Orduña
“Los amantes del círculo polar”, de Julio Medem
“Los bingueros”, de Mariano Ozores
“Los lunes al sol”, de Fernando León de Aranoa
“Los santos inocentes”, de Mario Camus
“Lucía y el sexo”, de Julio Medem
“Marcelino, pan y vino”, de Ladislao Vajda
“Mi querida señorita”, de Jaime de Armiñán
“Mi vida sin mi”, de Isabel Coixet
“Muerte de un ciclista”, de Juan Antonio Bardem
“Mujeres al borde de un ataque de nervios”, de Pedro Almodóvar
“No desearás al vecino del quinto”, de Ramon Fernández
“Perros callejeros”, de José Antonio de la Loma
“¿Quién puede matar a un niño?”, de Narciso Ibáñez Serrador
“[REC]”, de Jaume Balagueró y Paco Plaza
“Secretos del corazón”, de Montxo Armendáriz
“Solas”, de Benito Zambrano
“Soldados de Salamina”, de David Trueba
“Te doy mis ojos”, de Icíar Bollaín
“Tesis”, de Alejandro Amenábar
“Todo sobre mi madre”, de Pedro Almodóvar
“Torrente, el brazo tonto de la ley”, de Santiago Segura
“Vente a Alemania, Pepe”, de Pedro Lazaga
“Viridiana”, de Luis Buñuel
“Volver a empezar”, de Jose Luis Garci

Bardem, Berlanga, Saura... Cualquiera de ellos podría haber ganado, pero finalmente ha sido Buñuel, el gran Buñuel, quien se ha llevado el gato al agua con “VIRIDIANA”. Y aunque un resultado así no debería suponer ninguna sorpresa, he de decir que me alegra sobremanera que la hayáis premiado con ocho puntazos de oro. Me alegra porque Viridiana” forma parte, con diferencia, de mi póquer de ases hispanos. El segundo lugar, con seis votos favorables, ha sido para otro título mítico: “EL VERDUGO”. Con un puntito menos (cinco), y en tercer lugar, una peli para gafapastas de solvencia contrastada: “EL ESPÍRITU DE LA COLMENA”.

Por lo que a bodrietes respecta, el ‘farolillo’ se lo llevan tres títulos habituados a acaparar ‘elogios’ de todo tipo. Me estoy refiriendo a “TORRENTE, EL BRAZO TONTO DE LA LEY”, “EL ORFANATO” y “LA TONTA DEL BOTE”. Las tres con cinco guantazos de los que duelen. Les siguen de cerca dos pelis también muy ‘queridas’: “EL PEQUEÑO RUISEÑOR” y “JAMÓN, JAMÓN”. Ambas con cuatro pescozones bien dados. En antepenúltima posición, con tres merecidos sopapos, una peli de oscar (jua, jua): “VOLVER A EMPEZAR”.

Como dato anecdótico cabe destacar que nadie se ha cebado excesivamente con las típicas ‘españoladas’ de toda la vida. Y si bien es cierto que “La tonta del bote” y “El pequeño ruiseñor” han recibido palos a diestro y siniestro, películas como las de Paco Martínez Soria (“Don Erre que erre” y “La ciudad no es para mi”) incluso han pasado el examen con nota (tres síes la primera y uno, la segunda). Pero eso no es todo. Auténticos monumentos a la caspa como “Los bingueros” han capeado el temporal con cierta dignidad (dos noes y un sí para una nota de –1) mientras que sonrojantes títulos como “Vente a Alemania, Pepe” o “No desearás al vecino del quinto” han conseguido salvarse de la quema pasando total y absolutamente desapercibidos (ambas con 0 noes y 0 síes).

No ha ocurrido lo mismo con emblemáticos títulos del nuevo cine español. Y es que, al margen de las castigadas “Torrente”, “El orfanato” y “Jamón, jamón”, pelis como “El laberinto del fauno”, “Soldados de Salamina”, “Lucía y el sexo”, “Mi vida sin mi”, “Todo sobre mi madre” o “Los amantes del círculo polar” han estado jugando con fuego (todas ellas con dos significativas amonestaciones).

Y poco más. Tan sólo concretar que habéis votado 37 de las 50 pelis propuestas y que la unanimidad ha sido la nota predominante entre las tres ‘gracias’ y las tres ‘desgracias’. Precisamente por ello, han sido muchos los que han acertado, al mismo tiempo, varios de los candidatos al cielo y al infierno. Hago distinción, sin embargo, al habitual ‘ojo clínico’ de GVD: nadie excepto nuestro joven colega ha sido capaz de pronosticar acertadamente el nombre de los tres films que encabezan esta encuesta. Por otro lado, me gustaría destacar las audaces y temerarias nominaciones de nuestra nueva chica en la oficina, nanci_nanci, la única participante que ha tenido el valor de brindarle su sí a Santiago Segura y de justificarlo con criterio y valentía. Bravo, nanci! Bienvenida!

Como conclusión final añadir que el nuevo cine español sigue de capa caída y que seguimos recurriendo a los ‘clásicos’ para expresar nuestros más ardientes elogios. Y si no que se lo pregunten a Amenábar, Almodóvar, Medem, Coixet, Trueba hijo o al Aranoa de los huevos ;).

Muchísimas gracias... y hasta la próxima!

Pel que fa a trobades filmaffiniteres, però, n’hi ha hagut d’altres. I més multitudinàries, per suposat. Personalment, he pogut assistir-ne a tres. La primera es va celebrar el febrer del 2009 a Barcelona. Allà hi vaig conèixer —entre d’altres— en Txarly, en Servadac, en Grandine i en Listocomics. Un any més tard (març del 2010), a Madrid, ens varem reunir uns quants membres de La Cofradía: concretament en Servadac (l’Hèctor), en GVD (el Guille), en Kick’em Ars (el Quique), la Helen (la Raquel)... i el Quim Casals, que també es va desplaçar a la capital del regne. Dissortadament, no vaig poder coincidir amb dos cófrades madrilenys amb els que hi tenia força contacte: en antipseudo (el César) i el Lupo (Luís), un reconegut dibuixant que —en aquella època— em va regalar dues fantàstiques caricatures. La tercera i, fins ara, última trobada (octubre de 2011) fou a Barcelona, a casa d’en Gilbert. Ens vam reunir allà —en petit comité— el Servadac, el Quim i un servidor. Val a dir que totes aquestes trobades van ser tan divertides com enriquidores i que les hores ens van passar volant.

A aquesta època pertanyen els tres texts que us adjunto a continuació. El primer intenta explicar en quins criteris objectius o subjectius em baso per atorgar-li un 10 a una pel·lícula. El segon, en canvi, desvetlla de quin peu cinèfil calço. I el tercer, ja més de caire general, mira d’aclarir per què m’agrada tant el cinema.

El meu Criteri 10 (Abril del 2009)

Penso que tinc força clares totes aquelles premises que, objectivament, determinen quan podem atorgar-li un 10 a una pel.lícula. El que no tinc tant clar és si el meu bagatge cinèfil és prou sòlid i eficaç per apreciar-les automàticament i poder-ne gaudir tot seguit. És per això que, tot i distingir algunes d’aquestes premises en films com “Ciutadà Kane”, “M, el vampir de Düsseldorf” o “Un condemnat a mort s’ha escapat” no em sento ètica o moralment habilitat per atorgar-lis la màxima valoració. Ni tan sols un meritori 9 que corroborés una lleugeríssima incertesa. D’altrabanda, però, tampoc em sento ‘autoritzat’ a concedir un 10 a pel.lícules que m’apassionen i que han colpejat amb força el meu intel.lecte o la meva sensibilitat. Senzillament perque sóc conscient que la seva valúa cinematogràfica no esta a l’alçada de la meva devoció personal. Seria el cas de “El planeta dels simis”, “Viatge al.lucinant” o “La llegenda del indomable”. Pel.lícules que he sobrevalorat premeditadament però que, en cap cas, gosaria de qualificar-les amb la nota més excelsa.

El 10, doncs, constitueix una distinció que només puc adjudicar a pel.lícules de indubtable qualitat que han aconseguit activar en el meu intel.lecte i/o en la meva sensibilitat un plaer estètic o reflexiu sublim. Dissortadament, aquest fenòmen només l’he experimentat en sis ocasions (“Casablanca”, “Vertigo”, “Psicosis”, “Fins que li va arribar l’hora”, “El padrí” i “La taronja mecànica”). Tot i amb això, la frontera entre molts dels meus 9 i aquests sis 10 no la tinc massa clara. Tinc l’esperança, doncs, que el temps i les revisions concedeixin a moltes d’aquestes obres mestres que a dia d’avui tan sols llueixen un honrós 9, el cobejat ascens a la màxima categoria. De fet, si algú m’apuntés amb una pistola i m’obligués a proposar quatre o cinc noves candidates a aquest puntet extra no em costaria massa assenyalar “Els oblidats”, “Lladre de bicicletes”, “Persona” o “Excalibur”, per exemple. Tampoc seria extrany que deu minuts més tard em decantés per “Apocalypse now”, “Taxi driver”, “Lawrence d’Arabia” o “Dersu Uzala”. Amb això vull deixar clar que la meva ronyosa predisposició a concedir 10 no és una qüestió de sibaritisme cinèfil, sino més aviat de sentit comú. Tant de bo el meu bagatge cultural em permetés poder discernir quins d’aquests 9 mereixen assolir l’esmentat estatus però, fins aleshores, no em queda altre remei que traspasar la responsabilitat d’adjudicar les valoracions més preuades (8, 9 i 10) al meu propi paladar cinèfil. Un paladar que no canviarà massa però que cal seguir perfeccionant dia rera dia. Veient cinema -bon cinema- llegint, escoltant música... procurant, en poques paraules, que tot aquest background faciliti i enriqueixi el joc de sinèrgies que estableix qualsevol judici estètic.

Mentrestant, el meu criteri 10 continuarà nutrint-se d’aquells films que m’hagin seduït per la seva equilibrada combinatòria de discurs narratiu i emoció estètica. Films que m’hagin fascinat pel què diuen i com ho diuen. Films de gran volada que hagin aconseguit ancorar a la meva ànima de forma permanent, inalterable. Obres mestres, en definitiva, que no requereixin la tasca d’un hermenèuta. I menys la d’un hermenèuta de pa sucat amb oli com jo.

Confessions d’un apóstol del proletariat cinèfil (Octubre de 2010)

Qualsevol cinèfil com Déu mana sap, o hauria de saber, que el cinema admet nombroses perspectives. Moltes d’elles, fins i tot, complementàries. Jo en destacaria tres. La que el contempla com a producte d’entreteniment, la que el contempla com a llenguatge i la que el contempla com a fenomen artístic.

Dissortadament, però, no és un tret comú trobar totes tres perspectives en una sola pel.lícula. I això implica que, gairebé sempre, ens veurem obligats a triar allò que volem veure en funció d’una sola perspectiva. En el meu cas, per exemple, la vessant lúdica o recreativa és la que considero més important. O, si més no, amb la que més gaudeixo. I això vol dir que el cinema que més m’agrada és aquell que m’explica una història interessant i amena amb certa agilitat i eficàcia. El cinema que manté un mínim d’ordre i coherència en el seu fil argumental i el que comprèn tant la capacitat d’estimular determinats sentiments en l’espectador com la facultat de, fins i tot, convidar-lo a la reflexió. Narrativa clàssica, li diuen. Doncs això, narrativa clàssica. La que varen emprar tota la vida John Ford i companyia i la que actualment segueix emprant, per exemple, Clint Eastwood.

Amb tot això no vull dir que només gaudeixi amb el cinema més comercial i que no sigui capaç d’apreciar i assaborir el cinema des d’una òptica més tècnica o creativa. Ni molt menys. El que passa és que, per a mi, la història és prioritària. I si la història no m’atrau difícilment em deixaré complaure per belles imatges o acrobàtics moviments de càmera. Ara bé, reconec que quan història, art i tècnica es fonen en un tot indissoluble (“La taronja mecànica”, “Vertigo”, “Fins que li va arribar l’hora”...) la sensació de plaer sensorial i/o intel.lectual és, senzillament, indescriptible.

I res més. Ara ja sabeu -a grans trets- de quin peu calço. Espero que sapigueu disculpar les bajanades que, de ben segur, aniran fent acte de presència en aquest blog i, sobretot, que les meves disquisicions i ressenyes no us avorreixin més de l’estrictament necessari. Això sí que no m’ho perdonaria mai.

Per què m’agrada tant el cinema? (Desembre del 2010)

Potser no sempre però sí moltes vegades -després de veure una bona pel·lícula- acostumo a fer-me la següent pregunta: Per què m’agrada tant el cinema? I encara que, a dia d’avui, no ho tinc del tot clar, jo diria que el cinema m’agrada tant perquè no conec cap altra manifestació artística tan complerta com aquesta. Ni tant complerta, ni tant popular, ni tant accessible... ni tant còmoda, és clar. Perquè si alguna qualitat té el cinema -que fins i tot qualsevol dropo sabria apreciar-la a primer cop de vista- aquesta és, sens dubte, la seva comoditat. La seva folgança. La seva practicitat. De fet, per veure una bona pel·lícula tan sols cal aclofar-se en un bon seient, deixar la ment en blanc i prestar un mínim d’atenció a la història que se’ns reproduirà tot seguit. Més fàcil i còmode, impossible.

Òbviament, m’estic referint al cinema més comercial. Al cinema més fàcil de pair. Al cinema que menys esforç intel·lectual exigeix als seus espectadors. Tot i així, si insisteixo amb això de que el cinema és -en línies generals- una manifestació artística relativament còmoda és perquè, al meu parer, fins i tot resulta molt més ràpid i senzill veure una enrevessada pel·li d’en Bergman que no pas llegir-se “La interpretació dels somnis”, d’en Freud. M’explico, no?

Al marge del seu consum ràpid i còmode, però, el cinema continua sent la meva expressió artística predilecta perquè -com esmentava abans- no en conec cap d’altra tant prolífica i pluridisciplinar com aquesta. I això vol dir que el cinema et permet gaudir, alhora, d’una experiència estètica visual (la imatge), d’una experiència estètica sonora (la música, els sons), d’una experiència estètica narrativa (la història, el guió), d’una experiència estètica estructural (els enquadraments, el muntatge) i, per suposat, d’una experiència estètica globalitzadora en la que tots els trets distintius d’altres fenòmens artístics (pintura, escultura, arquitectura, literatura, poesia, música...) es fonen en un de sol formant un tot indissoluble.

Total, que sí, que m’agrada molt la pintura, l’arquitectura, la literatura i -sobretot- la música, però fins i tot per sobre de totes aquestes arts magnes jo, particularment, situo el cinema. Què hi farem. Coses de cinèfil, suposo. 



Saturat de fòrums i de mogudes filmaffiniteres (durant un cert temps també vaig participar a El foro que surgió de FilmAffinity, un col·lectiu força més salvatge i hostil) vaig decidir —per higiene mental— deixar tota activitat relacionada amb aquest web durant un llarg període de temps. Òbviament, vaig seguir veient i votant pel·lícules per mantenir actualitzada la meva base de dades al web però, tot i així, la música es va convertir —durant els següents anys— en la meva activitat prioritària.

El cuquet del cinema, però, va decidir un bon dia irrompre de nou. I ho va fer el gener de 2015 quan —al voltant d’unes cerveses al Ocho Miles de Terrassa— el Jaume Vilaseca, el Carlos Chelvis García i un servidor vam parlar de muntar un cine-club. La idea era aixoplugar-nos en un centre cívic o entitat cultural que ens donés acollida i que ens permetés programar-hi pel·lícules de culte. Pel·lícules tipus “La vida de Brian”, “The Rocky Horror Picture Show” o “Abierto hasta el amanecer”. Precisament per això vam decidir anomenar-lo Titty Twister. Tot i així, el projecte va quedar tan sols en un nom doncs no vam trobar ni seu ni aixopluc i sí, en canvi, un munt d’obstacles legals. Gairebé el mateix que va passar amb Locamovies, un projecte que consistia en dissenyar una aplicació per a mòbil que ajudés a trobar localitzacions cinematogràfiques a la ciutat de Barcelona i que, tot i que va acabar quedant en un no res, ens va proporcionar una gran jornada dominical al maig del 2015 en la que el Jaume Vilaseca, el Carlos García, el Quim Casals i un servidor vam fotografiar un grapat de punts on s’havien rodat diverses seqüències de pel·lis como “Todo sobre mi madre”, “El perfume”, “El reportero”, “Salvador” o “Vicky Cristina Barcelona”.





Paral·lelament a tots aquests projectes fallits vaig començar a freqüentar un grup de facebook anomenat 800 Spaghetti Western. Com el seu nom indica, es tracta d’un grup on els seus membres comenten i comparteixen material relacionat amb el western europeu, un subgènere cinematogràfic que sempre m’ha interessat. En poc temps em vaig donar temps que —entre d’altres— els que realment tallaven el bacallà al grup eren el Jesús Elenorra Cendón, el Güido Maltese i el Valen García, tres tipus amb els que de seguida vaig sintonitzar i que em van orientar generosa i sàviament en tots els meus dubtes i demandes. Fruit d’aquesta febre spaghettera vaig obrir, fins i tot, un blog en el que vaig emmagatzemant material relacionat amb aquest subgènere. El vaig anomenar totperlapasta. Precisament gràcies a totperlapasta vaig contactar per primer cop amb el Dani Morell, un altre boig de l’SW que dirigeix amb uns col·legues un altre blog molt interessant anomenat El pájaro burlón. El cas és que jo vaig citar al meu blog un article seu molt interessant (Más allá de Sergio Leone: 25 spaghetti westerns que debes ver) i, posteriorment, ell se’m va donar a conèixer. Gràcies a aquesta afinitat El pájaro burlón em va publicar el setembre de 2016 Por un puñado de spaghetti westerns: Más allá de Sergio Leone (parte 2) un top-10 que complementava el que ja havia escrit el Dani.



El que mai m’hagués imaginat quan vaig entrar per primer cop al 800 Spaghetti Western és que acabaria participant en la confecció d’un llibre-guia. Però sí, l’amistat amb el Jesús, el Güido i sobretot amb el Valen —el seu autor— fou la clau de volta que em va permetre formar part de l’equip col·laborador de la “Guía del Spaghetti Western. El western europeo 1962-1978”, un llibre en el qual la meva tasca ha estat repassar i corregir les sinopsis de totes les pel·lícules que figuren a l’obra. El 9 de febrer del 2017 la vam presentar a la llibreria especialitzada en cinema Ocho y Medio, a Madrid, davant de més de 60 persones.












L’amistat entre el Jesús, el Güido, el Valen i un servidor va permetre, a més, endegar un altre projecte conjunt: el blog The Wild Bunch Western. Un blog en el que ressenyem westerns de totes les èpoques i que compta, a més, amb un grup de facebook amb més de 200 membres en el que comentem i compartim qualsevol cosa relacionada amb aquest gènere que tant ens apassiona.



Per si fos poca cosa, des de l’abril del 2016 escric periòdicament ressenyes d’escenes cinematogràfiques que m’han impactat en un altre blog que s’anomena Spoiler: mis escenas favoritas. Gairebé totes són de westerns, però últimament les he anat alternat amb altres de diferents gèneres. En ocasions m’ajuda el Valen García pel que fa a les captures fotogràfiques. Us adjunto la introducció que explica el per què de tot plegat:

SPOILER: MIS ESCENAS FAVORITAS. INTRODUCCIÓN:

Desde bien jovencito me ha apasionado el cine. De hecho, con siete u ocho años me gustaba recrear películas con otros niños en el patio del colegio. Y a los nueve o diez, ya poseía una libretita donde iba completando listas de actores, actrices y películas que, poco a poco, iba conociendo. Algo más tarde aparecieron los directores. Y ya cuando creí que tenía el bagaje y el criterio suficientes para ordenar todo ello con algo de rigor y coherencia llegaron los rankings y los tops.

Actualmente no creo que tenga más rigor y coherencia que entonces. Pero sí me he dado cuenta que tengo peor memoria. Y precisamente por ello, por mi mala memoria, he decidido reseñar mis escenas preferidas. Para así tener grabado a fuego lo que nunca creí que algún día acabaría desapareciendo de mi mochila cinéfila. Porque, claro, uno siempre acostumbra a recordar si una peli le ha gustado o no. Pero muchas veces —al menos en mi caso— de lo que no siempre acabas de acordarte es del porqué. De los detalles. De todo aquello que —por alguna razón u otra— nos marca y nos hace amar un poquito más el cine.

Con dicho propósito, pues, me he decidido a revisar algunas de mis películas preferidas para —posteriormente— poderos destripar a fondo aquellas escenas que tanto han significado en mi devenir como amante del séptimo arte. Naturalmente, no he inventado la sopa de ajo. Y eso significa que muchas de las escenas que me han impactado también habrán hecho lo propio con miles de cinéfilos. Pero permitidme, en cualquier caso, compartir con todos vosotros mi versión particular. Eso sí: yo os recomendaría no leer ninguna de estas reseñas si no habéis visto previamente las pelis comentadas. En primer lugar, porque puedo incluir información que desvele partes importantes de la trama argumental. Y, en segundo, porque si habéis visto ya la peli (recientemente, a ser posible) podréis disfrutar mucho más de todos esos detalles (diálogos, descripciones, sensaciones, referencias…) que comento largo y tendido en cada reseña.

En fin, que avisados quedáis. A partir de aquí, haced lo que queráis. Si habéis visto las pelis que comento y estáis de acuerdo o empatizáis con lo que escribo, genial. Y si no, pues no pasa absolutamente nada. Todos tenemos nuestro criterio y sensibilidad y, naturalmente, no siempre coincidiremos en todo. De hecho, el arte no es una ciencia exacta y lo que puede llegar a provocar, o no, una determinada escena en el espectador depende de muchísimos factores. Así pues, no os toméis todo esto demasiado en serio. Al fin y al cabo, las opiniones son como los culos: cada uno tiene el suyo. ;-)



Com a complement d’aquesta última etapa us adjunto un text que vaig escriure amb motiu de la presentació de la “Guía del Spaghetti Western”. 

¡Quién me hubiera dicho aquel día que entré por primera vez en ese grupo defacebook del 800 Spaghetti Western que —meses después— acabaría colaborando en la redacción de la “Guía del Spaghetti Western” de Ron B. Sobbert aka Valen García! Pero sí, el destino tiene esas cosas y ese spaghetti western que empezó siendo una simple atracción cinéfila en mis años mozos ha terminado siendo, al final, un maravilloso nexo de unión que me ha permitido labrar una muy buena amistad con tres tipejos que de esto del spaghetti saben un rato largo. Me estoy refiriendo, obviamente, a Jesús Cendón, Güido Maltese y Valen García. Tres colegas que han sabido guiarme sabia y pacientemente en mi pequeña pero intensa trayectoria spaghettera y que me han ayudado a desenvolverme en el subgénero más allá de donde suele llegar la mayoría de curiosos: a Leone, Corbucci y Sollima. Los tres Sergios, vaya.

Como ya he comentado, mi atracción por el spaghetti viene de lejos. De aquellos veranos de finales de los 70 y principios de los 80 en Almería, cuando después de varios días de playa nos acercábamos con la familia a visitar el Cabo de Gata o Tabernas, territorio 100% SW. Siempre recordaré la primera vez que pisé el, por aquel entonces, Mini Hollywood (en la actualidad, Oasys). Con su polvorienta calle central, su saloon, su barbería, su banco, su oficina del sheriff… Sus caballos, sus carretas, su horca… Y su espectáculo, por supuesto. Por aquellas tierras y en aquellos tiempos me costaba poco, la verdad, imaginarme a mi mismo emulando a ese hombre sin nombre que tan bien encarnaba Clint Eastwood. Con su poncho, su sombrero, su toscano entre los dientes y esa cara de perdonavidas con la que tanto flipaba. Podéis deducir, por lo tanto, que mi andadura en el subgénero empezó, precisamente, de la mano de la trilogía del dólar de Sergio Leone y también de ese magnético reclamo que siempre supuso para mí la música de Ennio Morricone. Con sus silbidos, coros, instrumentos raros e inolvidables melodías. Pero si hubo un spaghetti que me hizo levitar mental y emocionalmente y que me marcó lo que no está escrito para siempre ése fue, sin lugar a dudas, “Hasta que llegó su hora”. El mejor spaghetti de Leone y, por ende, de todo el subgénero.

No empecé a indagar más allá de Leone, sin embargo, hasta hace relativamente poco. Unos diez años, más o menos. A través de FilmAffinity me puse en contacto con Julio Alberto (el fundador de 800 Spaghetti Western, vamos) y fue él quién me recomendó visionar joyas como “¡Agáchate maldito!”, “Django”, “El gran silencio”, “El día de la ira”, “El halcón y la presa”, “Yo soy la Revolución”,“Mi nombre es ninguno” o “Keoma”, por ejemplo. Spaghettis que obviamente están por debajo de los de Leone pero que son, a la par que dignos y disfrutables, absolutamente indispensables para cualquier spaghettero que se precie. También recuerdo, por aquellos entonces, el entusiasmo y la devoción por el subgénero que me contagió Quique, otro compañero de FilmAffinity. Él fue quién me recomendó “Antes llega la muerte”. Un paella-western, sin lugar a dudas, esencial.

Por mi cuenta y riesgo, sin embargo, vi algún spaghetti más. Creo recordar que fueron títulos como “Gran duelo al amanecer”, “Un dólar agujereado”, “Tiempo de masacre” o “Navajo Joe”. Por desgracia, las juzgué bastante más flojas que las que me había recomendado Julio Alberto y, medio decepcionado, terminé congelando los spaghetti durante una buena temporada.

Así pues, no fue hasta finales del 2014 cuando volví a interesarme por el eurowestern. No me resistía a creer que no iba a descubrir ninguna joya más y pensé, tal vez, que si rebajaba mis expectativas y mi umbral de exigencia cinematográfica aún podría disfrutar de unos cuantos spaghettis de propina. Con dicho propósito, pues, me metí en el grupo facebookero del 800 Spaghetti Western y empecé a cotillear en él. Y aunque rápidamente constaté que hay mucha gente en el mundo muy puesta en el tema, enseguida me di cuenta de los que por allí partían la pana: Básicamente, Jesús Cendón (o su alter ego, Elenorra Norra) y Güido Maltese. A mi juicio —y no creo exagerar— dos de los tipos que más saben del subgénero en España.

Amparado en su bagaje y buen criterio, por lo tanto, rápidamente empecé a engrosar mi mochila spaghettera. Y así, pronto fueron cayendo imperdonables olvidos como “Salario para matar”, “Una cuerda, un colt”, “De hombre a hombre”, “Cara a cara”, “Condenados a vivir”, “¡Vamos a matar, compañeros!”, “Los desesperados” “El precio de un hombre”, “Los despiadados”, “Una razón para vivir y otra para morir”, “Bandidos”,“¡Cuánto cuesta morir!”, “El sabor de la venganza”, “Tepepa”, “Los profesionales del oro”, “Un ejército de cinco hombres”, “La noche de la serpiente”, “Mannaja”, “Caza implacable”,  “Corre, Cuchillo, corre”, “Y Dios dijo a Caín” y otras que no menciono porque, por desgracia, en este subgénero no es oro todo lo que reluce.

Llegados a este punto se me propuso, un buen día, colaborar en la “Guía del Spaghetti Western” que Valen, Jesús y Güido ya estaban confeccionando. De primeras, me alegré y mucho. Poder colaborar en un proyecto de tal envergadura me hacía mucha ilusión y así se lo transmití a Valen. Pero después, pensándolo fríamente, me pregunté: ¿para qué narices me puede necesitar Valen teniendo en nómina a Jesús y a Güido? Y aunque sé perfectamente que siempre pesó mucho más la amistad y complicidad entre los cuatro que lo que yo pudiera aportar al proyecto, decidí aceptar la propuesta y me volqué enseguida en lo que se me había encomendado: repasar y corregir los posibles errores gramaticales que pudiera haber en las sinopsis de las quinientas y pico pelis que figuran en la Guía.

Con la obra ya entre manos, sin embargo, me siento orgulloso de haber podido aportar mi granito de arena al proyecto. Tan sólo sopesarla, por ejemplo, ya te das cuenta que no se trata de un librito más. Y ya ni te cuento cuando la abres, la ojeas y tanto tu vista como tu olfato quedan absolutamente embriagados por ese aluvión de fotos y afiches tan atractivos y por ese característico olorcillo que desprende el papel recién impreso. Un papel, por cierto, DeLuxe.

Lo mejor, no obstante, está en su lectura. La introducción al subgénero de Jesús Cendón, por ejemplo, es una pequeña maravilla. No solamente por su rigor y voluntad pedagógica sino porque poner algo de orden y concierto en década y media de frenética producción cinematográfica no debe ser tarea fácil. Y Jesús, no obstante, lo logra tranquilamente con ese estilo lúcido, ameno y didáctico que le caracteriza.

Otro apartado sumamente simpático e interesante de la Guía es el de las entrevistas a George Hilton y Rafael Romero Marchent. Obviamente, no son primeras espadas. O primeros revólveres, mejor dicho. Pero es que el grueso del spaghetti no lo conformaron precisamente Sergio Leone, Clint Eastwood y Ennio Morricone. El grueso del spaghetti lo conformaron, sobre todo, gente que picó mucha piedra y que se batió el cobre en el desierto de Almería por cuatro chavos. Me estoy refiriendo a directores, actores y compositores como Margheriti, Vancini, Tessari, Martín, Testi, Brega, Camardiel, Fajardo, Ortolani o García-Abril. O como George Hilton y Rafael Romero Marchent, por supuesto. Dos viejas glorias que no dudaron un instante en atender la demanda de Valen y que, sin lugar a dudas, dejaron una profunda e indeleble huella en la obra como estrellas invitadas de primer nivel.

El capítulo más entrañable, sin embargo, es el que escribe de su puño y letra Valen García, su autor. Y es que a pesar de que un servidor jamás podrá llegar al grado de pasión y devoción por el subgénero que siempre ha mostrado mi compañero, me siento muy identificado —no obstante— en muchas de las cosas que él cuenta. Sobre todo lo que hace referencia a sus recuerdos más remotos. Pero si algo tiene Valen que le ha permitido finalizar su proyecto con éxito es, fundamentalmente, tesón. Tesón, profesionalidad y mucha sensatez. Porque sí, todo eso de la pasión, la ilusión y el entusiasmo están muy bien, por supuesto, pero de nada sirven si las cosas las haces deprisa y mal. Y Valen, en cambio, nunca ha querido pasarse de frenada. Precisamente por ello lo que hoy tenéis entre manos es una herramienta de consulta que va a ser referencia obligada para todos los amantes del subgénero en breve. Y si no, tiempo al tiempo.

No quisiera acabar esta pequeña reseña de mi vinculación con el spaghetti en general y con esta Guía en particular sin hacer hincapié en el apartado más importante de esta obra: el directorio de películas. Un faraónico compendio con multitud de afiches restaurados digitalmente, con su orden cronológico a base de portadillas anuales y una frase significativa de una peli de ese año concreto (obra de esa bestia parda del spaghetti que es Güido Maltese) y con ese valiosísimo índice alfabético que incluye una, dos o tres estrellitas para valorar los eurowesterns más significativos según si son interesantes, buenos o imprescindibles. Particularmente ya he visto todos los imprescindibles y buena parte de los buenos. Pero, afortunadamente, aún me quedan muchos spaghettis interesantes por visionar. A partir de ahí, mucho me temo que habrá llegado el momento de descender directamente a los infiernos del subgénero para poder codearme cara a cara —por fin— con mis queridos compinches. Señores, un placer.

Cap al novembre del 2016, d’altrabanda, vaig endegar un darrer projecte cinèfil. La Mercè Piera (companya meva a Gospelins, un cor de gospel en el que vaig cantar un parell d’anys) em va proposar organitzar un grup per poder anar a veure pel·lis i, posteriorment, comentar-les. Un cine-fòrum, vaja. Naturalment, vaig accedir. Comentant-ho amb la meva dona, la Cristina Solbas, se’ns va acudir demanar-li a l’Aina Corretjé, una antiga companya de feina de la Cristina, si ens deixaria desenvolupar aquesta activitat a LaBiki, un bar de la seva propietat situat a Rubí on l’Aina acostumava a programar-hi tot tipus de mogudes artístiques i culturals: música, teatre, poesia, pintura, fotografia... Òbviament, ens va dir que sí. I així va néixer LaBikiTeka, un cine-fòrum en el que varem projectar dues pel·lícules (“El diablo sobre ruedas” i “El increíble hombre menguante”) entre desembre del 2016 i gener del 2017 fins que, degut a la pressió veïnal, el local va acabar tancant les seves portes a finals del mateix gener del 2017. Si no em deixo ningú van passar per LaBikiTeka la Mercè Piera, la Cristina Solbas, l’Aina Corretjé,  el Jaume Vilaseca, el Quim Casals, el Carlos García, l’Alberto García, el Dani Morell & company, el Víctor Castillo & company, el Jordi Jiménez i un servidor.








Ben aviat, sortosament, vam trobar un altre local on continuar les nostres projeccions: el ComanouBar del nostre amic Paco. I així, de LaBikiTeka de Rubí vam passar al Comanou Films de Terrassa. La primera pel·li que vam programar fou la polèmica i brutal “Irreversible”, d’en Gaspar Noé. La segona, “La vida de Brian”, dels Monty Python.





Permeteu-me afegir, tanmateix, alguna esporàdica trobada cinèfila a Barcelona com la que ens va reunir el novembre del 2016 al Josep Escanilla, al Dani Morell, al Quim Casals, al Jaume Vilaseca i a un servidor a un restaurant gallec de l'Avinguda de Gaudí. Una trobada molt agradable i enriquidora que tenim previst repetir en breu. 



I poca cosa més. Afegir, potser, que cinematogràficament sóc força omnívor i que, tot i així, em decanto més aviat pel cinema clàssic i pel de gènere. Concretament per cineastes com Hitchcock, Huston, Ford, Lean, Wilder, Walsh, Hawks, Mann, Aldrich, Clouzot, Kurosawa, Leone, Peckinpah, Spielberg o Eastwood. Però també per Kubrick, Bergman, Boorman, Carpenter, Cimino, Ford Coppola, Scorsese, Polanski, Allen, Weir, Von Trier, Tarantino, Boyle, Aronofsky o Shyamalan. I els que em deixo, per suposat. Si amb això us heu pogut fer una idea dels meus gustos, perfecte. I si no (vosaltres ho heu volgut) aquí teniu —per estricte ordre cronològic— una llisteta de les meves 500 pel·lis preferides. Ara per ara, és clar.

1
NOSFERATU (1922). F.W. Murnau
2
THE GENERAL (1926). Buster Keaton, Clyde Bruckman
3
LA PASSION DE JEANNE D'ARC (1928). Carl Theodor Dreyer
4
CITY LIGHTS (1931). Charles Chaplin
5
M (1931). Fritz Lang
6
FREAKS (1932). Tod Browning
7
I AM A FUGITIVE FROM A CHAIN GANG (1932). Mervin LeRoy
8
KING KONG (1933). Merian C. Cooper
9
MODERN TIMES (1936). Charles Chaplin
10
CAPTAINS COURAGEOUS (1937). Victor Fleming
11
MAKE WAY FOR TOMORROW (1937). Leo McCarey
12
GONE WITH THE WIND (1939). Victor Fleming
13
STAGECOACH (1939). John Ford
14
REBECA (1940). Alfred Hitchcock
15
THE GRAPES OF WRATH (1940). John Ford
16
THE GREAT DICTATOR (1940). Charles Chaplin
17
CITIZEN KANE (1941). Orson Welles
18
HIGH SIERRA (1941). Raoul Walsh
19
HOW GREEN WAS MY VALLEY! (1941). John Ford
20
THE LITTLE FOXES (1941). William Wyler
21
THEY DIED WITH THEIR BOOTS ON (1941). Raoul Walsh
22
CASABLANCA (1942). Michael Curtiz
23
SHADOW OF A DOUBT (1943). Alfred Hitchcock
24
THE OX-BOW INCIDENT (1943). William A. Wellman
25
ARSENIC AND OLD LACE (1944). Frank Capra
26
DOUBLE INDEMNITY (1944). Billy Wilder
27
LAURA (1944). Otto Preminger
28
LIFEBOAT (1944). Alfred Hitchcock
29
TO HAVE AND HAVE NOT (1944). Howard Hawks
30
BRIEF ENCOUNTER (1945). David Lean
31
MILDRED PIERCE (1945). Michael Curtiz
32
ROMA, CITTÀ APERTA (1945). Roberto Rossellini
33
SCARLET STREET (1945). Fritz Lang
34
THE LOST WEEKEND (1945). Billy Wilder
35
GILDA (1946). Charles Vidor
36
THE BEST YEARS OF OUR LIVES (1946). William Wyler
37
THE KILLERS (1946). Robert Siodmak
38
THE POSTMAN ALWAYS RINGS TWICE (1946). Tay Garnett
39
BODY AND SOUL (1947). Robert Rossen
40
BRUTE FORCE (1947). Jules Dassin
41
PURSUED (1947). Raoul Walsh
42
THE GHOST AND MRS. MUIR (1947). Joseph L. Mankiewicz
43
FORT APACHE (1948). John Ford
44
KEY LARGO (1948). John Huston
45
LADRI DI BICICLETTE (1948). Vittorio de Sica
46
LETTER FROM AN UNKNOW WOMAN (1948). Max Ophüls
47
NAKED CITY (1948). Jules Dassin
48
RED RIVER (1948). Howard Hawks
49
ROPE (1948). Alfred Hitchcock
50
THE TREASURE OF THE SIERRA MADRE (1948). John Huston
51
YELLOW SKY (1948). William A. Wellman
52
ADAM'S RIB (1949). George Cuckor
53
COLORADO TERRITORY (1949). Raoul Walsh
54
RISO AMARO (1949). Giusseppe De Santis
55
THE SET-UP (1949). Robert Wise
56
WHITE HEAT (1949). Raoul Walsh
57
ALL ABOUT EVE (1950). Joseph L. Mankiewicz
58
LOS OLVIDADOS (1950). Luís Buñuel
59
PANIC IN THE STREETS (1950). Elia Kazan
60
SUNSET BOULEVARD (1950). Billy Wilder
61
THE ASPHALT JUNGLE (1950). John Huston
62
THE FLAME AND THE ARROW (1950). Jacques Tourneur
63
THE GUNFIGHTER (1950). Henry King
64
WAGON MASTER (1950). John Ford
65
A STREETCAR NAMED DESIRE (1951). Elia Kazan
66
ACE IN THE HOLE (1951). Billy Wilder
67
JEUX INTERDITS (1951). René Clément
68
STRANGERS ON A TRAIN (1951). Alfred Hitchcock
69
SURCOS (1951). José Antonio Nieves Conde
70
THE AFRICAN QUEEN (1951). John Huston
71
BEND OF THE RIVER (1952). Anthony Mann
72
HIGH NOON (1952). Fred Zinnemann
73
IKIRU (1952), Akira Kurosawa
74
LE SALAIRE DE LA PEUR (1952). Henri-Georges Clouzot
75
SINGIN' IN THE RAIN (1952). Stanley Donen
76
THE BAD AND THE BEAUTIFUL (1952). Vincente Minnelli
77
THE QUIET MAN (1952). John Ford
78
UMBERTO D. (1952). Vittorio De Sica
79
FROM HERE TO ETERNITY (1953). Fred Zinneman
80
I VITELLONI (1953). Federico Fellini
81
JEOPARDY (1953). John Sturges
82
MOGAMBO (1953). John Ford
83
SHANE (1953). George Stevens
84
TOKYO MONOGATARI (1953). Yasujiro Ozu
85
DIAL M FOR MURDER (1954). Alfred Hitchcock
86
EXECUTIVE SUITE (1954). Robert Wise
87
GARDEN OF EVIL (1954). Henry Hathaway
88
HUMAN DESIRE (1954). Fritz Lang
89
JOHNNY GUITAR (1954). Nicholas Ray
90
LA STRADA (1954). Federico Fellini
91
MAGNIFICENT OBSESSION (1954). Douglas Sirk
92
ON THE WATERFRONT (1954). Elia Kazan
93
REAR WINDOW (1954). Alfred Hitchcock
94
SHICHININ NO SAMURAI (1954). Akira Kurosawa
95
THE FAR COUNTRY (1954). Anthony Mann
96
LES DIABOLIQUES (1955). Henri-Georges Clouzot
97
LOS PECES ROJOS (1955). José Antonio Nieves Conde
98
MARTY (1955). Delbert Mann
99
MUERTE DE UN CICLISTA (1955). Juan Antonio Bardem
100
PATHER PANCHALI (1955). Satyajit Ray
101
REBEL WITHOUT A CAUSE (1955). Nicholas Ray
102
RIFIFÍ (1955). Jules Dassin
103
THE MAN FROM LARAMIE (1955). Anthony Mann
104
THE NIGHT OF THE HUNTER (1955). Charles Laughton
105
THE TALL MEN (1955). Raoul Walsh
106
AUTUMN LEAVES (1956). Robert Aldrich
107
CALLE MAYOR (1956). Juan Antonio Bardem
108
INVASION OF THE BODY SNATCHERS (1956). Don Siegel
109
LUST FOR LIFE (1956). Vincente Minnelli
110
SOMEBODY UP THERE LIKES ME (1956). Robert Wise
111
THE MAN WHO KNEW TOO MUCH (1956). Alfred Hitchcock
112
THE SEARCHERS (1956). John Ford
113
THE WRONG MAN (1956). Alfred Hitchcock
114
3:10 TO YUMA (1957). Delmer Daves
115
GUNFIGHT AT THE OK CORRAL (1957). John Sturges
116
KUMONOSU JO (1957). Akira Kurosawa
117
LETYAT ZHURAVLI (1957). Mikhail Kalatozov
118
PATHS OF GLORY (1957). Stanley Kubrick
119
THE BRIDGE ON THE RIVER KWAI (1957). David Lean
120
THE INCREDIBLE SHRINKING MAN (1957). Jack Arnold
121
TWELVE ANGRY MEN (1957). Sidney Lumet
122
WITNESS FOR THE PROSECUTION (1957). Billy Wilder
123
DRACULA (1958). Terence Fisher
124
EL CEBO (1958). Ladislao Vajda
125
MAN OF THE WEST (1958). Anthony Mann
126
RIO BRAVO (1958). Howard Hawks
127
THE BIG COUNTRY (1958). William Wyler
128
THE FLY (1958). Kurt Neumann
129
THE VIKINGS (1958). Richard Fleischer
130
TOUCH OF EVIL (1958). Orson Welles
131
VERTIGO (1958). Alfred Hitchcock
132
ANATOMY OF A MURDER (1959). Otto Preminger
133
BEN-HUR (1959). William Wyler
134
DAY OF THE OUTLAW (1959). André De Toth
135
EL PISITO (1959). Marco Ferreri
136
IMITATION OF LIFE (1959). Douglas Sirk
137
LE TROU (1959). Jacques Becker
138
NORTH BY NORTHWEST (1959). Alfred Hitchcock
139
SOME LIKE IT HOT (1959). Billy Wilder
140
THE LAST TRAIN FROM GUN HILL (1959). John Sturges
141
HOME FROM THE HILL (1960). Vincente Minnelli
142
PEEPING TOM (1960). Michael Powell
143
SPARTACUS (1960). Stanley Kubrick
144
THE APARTMENT (1960). Billy Wilder
145
JUDGEMENT AT NUREMBERG (1961). Stanley Kramer
146
ONE EYED JACKS (1961). Marlon Brando
147
ONE, TWO, THREE (1961). Billy Wilder
148
PSYCHO (1961). Alfred Hitchcock
149
THE HUSTLER (1961). de Robert Rossen
150
THE INNOCENTS (1961). Jack Clayton
151
THE LAST SUNSET (1961). Robert Aldrich
152
THE MISFITS (1961). John Huston
153
TWO RODE TOGETHER (1961). John Ford
154
VIRIDIANA (1961). Luís Buñuel
155
WEST SIDE STORY (1961). Robert Wise i Jerome Robbins
156
BILLY BUDD (1962). Peter Ustinov
157
BIRDMAN OF ALCATRAZ (1962). John Frankenheimer
158
DAYS OF WINE AND ROSES (1962). Blake Edwards
159
EL ÁNGEL EXTERMINADOR (1962). Luis Buñuel
160
LA JETÉE (1962). Chris Marker
161
LAWRENCE OF ARABIA (1962). David Lean
162
LOLITA (1962). Stanley Kubrick
163
LONELY ARE THE BRAVES (1962). David Miller
164
RIDE THE HIGH COUNTRY (1962). Sam Peckinpah
165
SEPPUKU (1962). Masaki Kobayashi
166
THE MAN WHO SHOT LIBERTY VALANCE (1962). John Ford
167
THE MIRACLE WORKER (1962). Arthur Penn
168
TO KILL A MOCKINGBIRD (1962). Robert Mulligan
169
WHAT EVER HAPPENED TO BABY JANE? (1962). Robert Aldrich
170
EL VERDUGO (1963). Luis García Berlanga
171
IL GATTOPARDO (1963). Luchino Visconti
172
NUNCA PASA NADA (1963). Juan Antonio Bardem
173
TENGOKU TO JIGOKU (1963). Akira Kurosawa
174
THE BIRDS (1963). Alfred Hitchcock
175
THE GREAT ESCAPE (1963). John Sturges
176
THE SERVANT (1963). Joseph Losey
177
HUSH… HUSH, SWEET CHARLOTTE (1964). Robert Aldrich
178
MARNIE (1964). Alfred Hitchcock
179
PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964). Sergio Leone
180
THE PAWNBROKER (1964). Sidney Lumet
181
THE TRAIN (1964). John Frankenheimer
182
DOCTOR ZHIVAGO (1965). David Lean
183
PER QUALCHE DOLLARO IN PIÙ (1965). Sergio Leone
184
PERSONA (1966). Ingmar Bergman
185
THE AGONY AND THE ECSTASY (1965). Carol Reed
186
THE COLLECTOR (1965). William Wyler
187
THE FLIGHT OF THE PHOENIX (1965). Robert Aldrich
188
THE HILL (1965). Sidney Lumet
189
THE KILLING (1965). Stanley Kubrick
190
DJANGO (1966). Sergio Corbucci
191
EL DORADO (1966). Howard Hawks
192
EL PRECIO DE UN HOMBRE (1966). Eugenio Martín
193
FANTASTIC VOYAGE (1966). Richard Fleischer
194
IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966). Sergio Leone
195
LA CAZA (1966). Carlos Saura
196
LA RESA DEI CONTI (1966). Sergio Sollima
197
SECONDS (1966). John Frankenheimer
198
THE PROFESSIONALS (1966). Richard Brooks
199
WHO'S AFRAID OF VIRGINIA WOOLF (1966). Mike Nichols
200
BANDIDOS (1967). Massimo Dallamano
201
COOL HAND LUKE (1967). Stuart Rosenberg
202
DA UOMO A UOMO (1967). Giulio Petroni
203
FACCIA A FACCIA (1967). Sergio Sollima
204
I CRUDELI (1967). Sergio Corbucci
205
I GIORNI DELL’IRA (1967). Tonino Valerii
206
IN COLD BLOOD (1967). Richard Brooks
207
OUR MOTHER'S HOUSE (1967). Jack Clayton
208
SAMURAI REBELLION (1967). Masaki Kobayashi
209
THE DIRTY DOZEN (1967). Robert Aldrich
210
THE GRADUATE (1967). Mike Nichols
211
2001: A SPACE ODISSEY (1968). Stanley Kubrick
212
C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968). Sergio Leone
213
IL GRANDE SILENZIO (1968). Sergio Corbucci
214
IL MERCENARIO (1968). Sergio Corbucci
215
NIGHT OF THE LIVING DEAD (1968). George A. Romero
216
PLANET OF THE APES (1968). Franklin J. Schaffner
217
ROSEMARY'S BABY (1968). Roman Polansky
218
THE PARTY (1968). Blake Edwards
219
LOS DESESPERADOS (1969). Julio Buchs
220
MA NUIT CHEZ MAUD (1969). Eric Rohmer
221
MIDNIGHT COWBOY (1969). John Schlesinger
222
PAINT YOUR WAGON (1969). Joshua Logan
223
THE WILD BUNCH (1969). Sam Peckinpah
224
TRUE GRIT (1969). Henry Hathaway
225
UNE CORDE, UN COLT (1969). Robert Hossein
226
A CLOCKWORK ORANGE (1970). Stanley Kubrick
227
KELLY'S HEROES (1970). Brian G. Hutton
228
LE BOUCHER (1970). Claude Chabrol
229
L'ENFANT SAUVAGE (1970). François Truffaut
230
MORTE A VENEZIA (1970). Luchino Visconti
231
RYAN'S DAUGHTER (1970). David Lean
232
THE BALLAD OF CABLE HOGUE (1970). Sam Peckinpah
233
TRISTANA (1970). Luis Buñuel
234
UNDER THE FLAG OF THE RISING SUN (1970). Kingi Fukasaku
235
DUEL (1971). Steven Spielberg
236
FAT CITY (1971). John Huston
237
GIÙ LA TESTA! (1971). Sergio Leone
238
JOHNNY GOT HIS GUN (1971). Dalton Trumbo
239
STRAW DOGS (1971). Sam Peckinpah
240
THE LAST PICTURE SHOW (1971). Peter Bogdanovich
241
AGUIRRE, DER ZORN GOTTES (1972). Werner Herzog
242
CONDENADOS A VIVIR (1972). Joaquín Romero Marchent
243
DELIVERANCE (1972). John Boorman
244
FRENZY (1972). Alfred Hitchcock
245
HIGH PLAINS DRIFTER (1972). Clint Eastwood
246
JEREMIAH JOHNSON (1972). Sydney Pollack
247
JUNIOR BOONER (1972). Sam Peckinpah
248
NON SI SEVIZIA UN PAPERINO (1972). Lucio Fulci
249
SLEUTH (1972). Joseph L. Mankiewicz
250
SOLYARIS (1972). Andrei Tarkovsky
251
THE GODFATHER (1972). Francis Ford Coppola
252
THE OTHER (1972). Robert Mulligan
253
THE POSEIDON ADVENTURE (1972). Ronald Neame
254
ULTIMO TANGO A PARIGI (1972). Bernardo Bertolucci
255
ULZANA'S RAID (1972). Robert Aldrich
256
UNA RAGIONE PER VIVERE E UNA PER MORIRE (1972). Tonino Valerii
257
VISKNINGAR OCH ROP (1972). Ingmar Bergman
258
BADLANDS (1973). Terrence Malick
259
EL ESPÍRITU DE LA COLMENA (1973). Víctor Erice
260
EMPEROR OF THE NORTH POLE (1973). Robert Aldrich
261
LE GRANDE BOUFFE (1973). Marco Ferreri
262
PAT GARRETT AND BILLY THE KID (1973). Sam Peckinpah
263
SCENER UR ET ÄKTENSKAP (1973). Ingmar Bergman
264
THE EXORCIST (1973). William Friedkin
265
THE WAY WE WERE (1973). Sydney Pollack
266
THE WICKER MAN (1973). Robin Hardy
267
A WOMAN UNDER THE INFLUENCE (1974). John Cassavetes
268
ANGST ESSEN SEELE AUF (1974). Rainer Werner Fassbinder
269
BRING ME THE HEAD OF ALFREDO GARCÍA (1974). Sam Peckinpah
270
NO PROFANAR EL SUEÑO DE LOS MUERTOS (1974). Jorge Grau
271
THE CONVERSATION (1974). Francis Ford Coppola
272
THE GODFATHER PART TWO (1974). Francis Ford Coppola
273
THE TEXAS CHAIN SAW MASSACRE (1974). Tobe Hooper
274
DERSU UZALA (1975). Akira Kurosawa
275
HAY QUE MATAR A B. (1975). José Luis Borau
276
JAWS (1975). Steven Spielberg
277
ONE FLEW OVER THE CUCKOO'S NEST (1975). Milos Forman
278
THE MAN WHO WOULD BE KING (1975). John Huston
279
¿QUIÉN PUEDE MATAR A UN NIÑO? (1976). Narciso Ibáñez Serrador
280
ANNIE HALL (1976). de Woody Allen
281
ASSAULT ON PRECINCT 13 (1976). John Carpenter
282
CARRIE (1976). Brian De Palma
283
KEOMA (1976). Enzo G. Castellari
284
MARATHON MAN (1976). John Schlesinger
285
OUTLAW JOSEY WALES (1976). Clint Eastwood
286
ROBIN AND MARIAN (1976). Richard Lester
287
ROCKY (1976). John G. Avildsen
288
TAXI DRIVER (1976). Martin Scorsese
289
THE OMEN (1976). Richard Donner
290
STAR WARS (1977). George Lucas
291
THE HILLS HAVE EYES (1977). Wes Craven
292
DAYS OF HEAVEN (1978). Terrence Malick
293
HALLOWEEN (1978). John Carpenter
294
HÖSTSONATEN (1978). Ingmar Bergman
295
MIDNIGHT EXPRESS (1978). Alan Parker
296
THE DEER HUNTER (1978). Michael Cimino
297
ALIEN (1979). Ridley Scott
298
APOCALYPSE NOW (1979). Francis Ford Coppola
299
ARREBATO (1979). Iván Zulueta
300
EL CRIMEN DE CUENCA (1979). Pilar Miró
301
ESCAPE FROM ALCATRAZ (1979). Don Siegel
302
LIFE OF BRIAN (1979). Terry Jones
303
MANHATTAN (1979). Woody Allen
304
OPERACIÓN OGRO (1979). Gillo Pontecorvo
305
RAGING BULL (1980). Martin Sorsese
306
THE BIG RED ONE (1980). Sam Fuller
307
THE BLUES BROTHERS (1980). John Landis
308
THE CHANGELING (1980). Peter Medak
309
THE ELEPHANT MAN (1980). David Lynch
310
THE SHINING (1980). Stanley Kubrick
311
1997: RESCATE EN NUEVA YORK (1981). John Carpenter
312
BODY HEAT (1981). Lawrence Kasdan
313
EL CRACK (1981). José Luis Garci
314
EVIL DEAD (1981). Sam Raimi
315
EXCALIBUR (1981). John Boorman
316
LA GUERRE DU FEU (1981). Jean Jacques Annaud
317
RAIDERS OF THE LOST ARK (1981). Steven Spielberg
318
TIEMPO DE REVANCHA (1981). Adolfo Aristarain
319
BLADE RUNNER (1982). Ridley Scott
320
FANNY OCH ALEXANDER (1982). Ingmar Bergman
321
GANDHI (1982). Richard Attenborough
322
MISSING (1982). Costa-Gavras
323
POLTERGEIST (1982). Tobe Hooper
324
THE THING (1982). John Carpenter
325
THE VERDICT (1982). Sidney Lumet
326
TOOTSIE (1982). Sidney Pollack
327
EL SUR (1983). Víctor Erice
328
RUMBLE FISH (1983). Francis Ford Coppola
329
SCARFACE (1983). Brian De Palma
330
AMADEUS (1984). Milos Forman
331
BLOOD SIMPLE (1984). Joel Coen
332
BODY DOUBLE (1984). Brian De Palma
333
LOS SANTOS INOCENTES (1984). Mario Camus
334
ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984). Sergio Leone
335
BARRY LYNDON (1985). Stanley Kubrick
336
OUT OF AFRICA (1985). Sydney Pollack
337
PALE RIDER (1985). Clint Eastwood
338
WITNESS (1985). Peter Weir
339
DER NAME DER ROSE (1986). Jean-Jacques Annaud
340
EL VIAJE A NINGUNA PARTE (1986). Fernando Fernán Gómez
341
HANNAH AND HER SISTERS (1986). Woody Allen
342
PLATOON (1986). Oliver Stone
343
THE MISSION (1986). Roland Joffé
344
AU REVOIRE LES ENFANTS (1987). Louis Malle
345
FULL METAL JACKET (1987). Stanley Kubrick
346
CINEMA PARADISO (1988). Giuseppe Tornatore
347
DANGEROUS LIAISONS (1988). Stephen Frears
348
DEAD RINGERS (1988). David Cronenberg
349
MUJERES AL BORDE DE UN ATAQUE DE NERVIOS (1988). Pedro Almodóvar
350
THE LAST TEMPTATION OF CHRIST (1988). Martin Scorsese
351
CRIMES AND MISDEMEANORS (1989). Woody Allen
352
DANCES WITH WOLVES (1990). Kevin Costner
353
GOODFELLAS (1990). Martin Scorsese
354
MILLER'S CROSSING (1990). Joel i Ethan Coen
355
MISERY (1990). Rob Reiner
356
TOTAL RECALL (1990). Paul Verhoeven
357
TULITIKKUTEHTAAN TYTTÖ (1990). Aki Kaurismaki
358
CAPE FEAR (1991). Martin Scorsese
359
THE SILENCE OF THE LAMBS (1991). Jonathan Demme
360
THEMA & LOUISE (1991). Ridley Scott
361
A FEW GOOD MEN (1992). Rob Reiner
362
BASIC INSTINCT (1992). Paul Verhoeven
363
HUSBANDS AND WIVES (1992). Woody Allen
364
LÉOLO (1992). Jean-Claude Lauzon
365
RESERVOIR DOGS (1992). Quentin Tarantino
366
THE CRYING GAME (1992). Neil Jordan
367
UNFORGIVEN (1992). Clint Eastwood
368
A PERFECT WORLD (1993). Clint Eastwood
369
ALIVE! (1993). Frank Marshall
370
CARLITO'S WAY (1993). Brian De Palma
371
GROUNDHOG DAY (1993). Harold Ramis
372
IN THE NAME OF THE FATHER (1993). Jim Sheridan
373
LA ARDILLA ROJA (1993). Julio Médem
374
SCHINDLER'S LIST (1993). Steven Spielberg
375
SHORT CUTS (1993). Robert Altman
376
THE PIANO (1993). Jane Campion
377
THE REMAINS OF THE DAY (1993). James Ivory
378
DEATH AND THE MAIDEN (1994). Roman Polanski
379
EXOTICA (1994). Atom Egoyan
380
PULP FICTION (1994). Quentin Tarantino
381
THE SHAWSHANK REDEMPTION (1994). Frank Darabont
382
TO LIVE! (1994). Zhang Yimou
383
BRAVEHEART (1995). Mel Gibson
384
CASINO (1995). Martin Scorsese
385
CONTE D'ÉTÉ (1995). Eric Rohmer
386
EL DÍA DE LA BESTIA (1995). Álex de la Iglesia
387
SEVEN (1995). David Fincher
388
THE BRIDGES OF MADISON COUNTY (1995). Clint Eastwood
389
ABSOLUTE POWER (1996). Clint Eastwood
390
BEAUTIFUL GIRLS (1996). Ted Demme
391
BREAKING THE WEAVES (1996). Lars von Trier
392
FARGO (1996). Joel Coen
393
KAUAS PILVET KARKAAVAT (1996). Aki Kaurismaki
394
TÉSIS (1996). Alejandro Amenábar
395
TRAINSPOTTING (1996). Danny Boyle
396
ABRE LOS OJOS (1997). Alejandro Amenábar
397
AFFLICTION (1997). Paul Schrader
398
FUNNY GAMES (1997). Michael Haneke
399
LA VITA È BELLA (1997). Roberto Benigni
400
THE FULL MONTY (1997). Peter Cattaneo
401
THE SWEET HEREAFTER (1997). Atom Egoyan
402
AMERICAN HISTORY X (1998). Tony Kaye
403
FESTEN (1998). Thomas Vintenberg
404
FUCKING AMAL (1998). Lukas Moodysson
405
LOS AMANTES DEL CÍRCULO POLAR (1998). Julio Médem
406
SAVING PRIVATE RYAN (1998). Steven Spielberg
407
THE TRUMAN SHOW (1998). Peter Weir
408
AMERICAN BEAUTY (1999). Sam Mendes
409
MAGNOLIA (1999). Paul Thomas Anderson
410
NOT ONE LESS (1999). Zhang Yimou
411
THE BLAIR WITCH PROJECT (1999). D.Myrick i E. Sánchez
412
THE SIXTH SENSE (1999). M. Night Shyamalan
413
TODO SOBRE MI MADRE (1999). Pedro Almodóvar
414
WONDERLAND (1999). Michael Winterbottom
415
AMORES PERROS (2000). Alejandro González Iñárritu
416
BILLY ELLIOT (2000). Stephen Daldry
417
DANCER IN THE DARK (2000). Lars von Trier
418
DUT YEUNG NIN WA (2000). Wong Kar Wai
419
GLADIATOR (2000). Ridley Scott
420
MEMENTO (2000). Christopher Nolan
421
NUEVE REINAS (2000). Fabian Bielinsky
422
REQUIEM FOR A DREAM (2000). Darren Aronofsky
423
IN THE BEDROOM (2001). Todd Field
424
LOS OTROS (2001). Alejandro Amenábar
425
MULHOLLAND DRIVE (2001). David Lynch
426
CIDADE DE DEUS (2002). Fernando Meirelles i Kátia Lund
427
IRREVÉRSIBLE (2002). Gaspar Noé
428
LILJA FOREVER (2002). Lukas Moodysson
429
[REC] (2003). Jaume Balagueró i Paco Plaza
430
CARANDIRU (2003). Héctor Babenco
431
LES INVASIONS BARBARES (2003). Denys Arcand
432
MASTER AND COMMANDER (2003). Peter Weir
433
MI VIDA SIN MI (2003). Isabel Coixet
434
MONSTER (2003). Patty Jenkins
435
MYSTIC RIVER (2003). Clint Eastwood
436
TE DOY MIS OJOS (2003). Icíar Bollaín
437
KILL BILL I-II (2003-2004). Quentin Tarantino
438
BIN JIP (2004). Kim Ki Duk
439
COLLATERAL (2004). Michael Mann
440
CRASH (2004). Paul Haggis
441
DARE MO SHIRANAI (2004). Hirokazu Koreeda
442
DER UNTERGANG (2004). Olivier Hirschbiegel
443
GEGEN DIE WAND (2004). Fatih Akin
444
MILLION DOLLAR BABY (2004). Clint Eastwood
445
OMAGH (2004). Pete Travis
446
THE PASSION OF THE CHRIST (2004). Mel Gibson
447
THE VILLAGE (2004). M. Night Shyamalan
448
TURTLES CAN FLY (2004). Bahman Ghobadi
449
A HISTORY OF VIOLENCE (2005). David Cronenberg
450
BROKEBACK MOUNTAIN (2005). Ang Lee
451
CINDERELLA MAN (2005). Ron Howard
452
EL AURA (2005). Fabian Bielinsky
453
MATCH POINT (2005). Woody Allen
454
MEMORIES OF MURDER (2005). Bong Joon-Ho
455
BABEL (2006). Alejandro González Iñárritu
456
CHILDREN OF MEN (2006). Alfonso Cuarón
457
VOLVER (2006). Pedro Almodóvar
458
ZODIAC (2007). David Fincher
459
CAMINO (2008). Javier Fesser
460
GRAN TORINO (2008). Clint Eastwood
461
REVOLUTIONARY ROAD (2008). Sam Mendes
462
THE CHASER (2008). Na Hong Jin
463
THE CURIOSE CASE OF BENJAMIN BUTTON (2008). David Fincher
464
CELDA 211 (2009). Daniel Monzón
465
EL SECRETO DE SUS OJOS (2009). Juan José Campanella
466
KYNODONTAS (2009). Giorgios Lanthimos
467
THE ROAD (2009). John Hillcoat
468
127 HOURS (2010). Danny Boyle
469
BLACK SWAN (2010). Darren Aronofsky
470
BURIED (2010). Rodrigo Cortés
471
I SAW THE DEVIL (2010). Kim Ji-Woon
472
PA NEGRE (2010). Agustí Villaronga
473
INTOUCHABLES (2011). Olivier Nakache
474
LA PIEL QUE HABITO (2011). Pedro Almodóvar
475
MELANCHOLIA (2011). Lars Von Trier
476
MIENTRAS DUERMES (2011). Jaume Balagueró
477
THE TREE OF LIFE (2011). Terrence Malick
478
ALABAMA MONROE (2012). Félix Van Groeningen
479
AMOUR (2012). Michael Haneke
480
DJANGO UNCHAINED (2012). Quentin Tarantino
481
JAGTEN (2012).Thomas Vinterberg
482
BLUE JASMINE (2013). Woody Allen
483
HER (2013). Spike Jonze
484
NEBRASKA (2013). Alexander Payne
485
PRISONERS (2013). Denis Villeneuve
486
BOYHOOD (2014). de Richard Linklater
487
LA ISLA MÍNIMA (2014). Alberto Rodríguez
488
MOMMY (2014). Xavier Dolan
489
NIGHTCRAWLER (2014). Dan Gilroy
490
RELATOS SALVAJES (2014). Damián Szifrón
491
WHIPLASH (2014). Damián Chazelle
492
ROOM (2015). Lenny Abrahamson
493
THE HATEFUL EIGHT (2015). Quentin Tarantino
494
THE REVENANT (2015). Alejandro González Iñárritu
495
THE VISIT (2015). M. Night Shyamalan
496
ARRIVAL (2016). Denis Villeneuve
497
HELL OR HIGH WATER (2016). David Mackenzie
498
QUE DIOS NOS PERDONE (2016). Rodrigo Sorogoyen
499
SPLIT (2016). M. Night Shyamalan
500
TARDE PARA LA IRA (2016). Raúl Arévalo
  
I per si no en teniu prou, com a bonus track, us adjunto també el meu top-10 del que portem de s. XXI:

2016

1.- “LA LLEGADA”, de Denis Villeneuve
2.- “COMANCHERÍA”, de David Mackenzie
3.- “MÚLTIPLE”, de M. Night Shyamalan
4.- “QUE DIOS NOS PERDONE”, de Rodrigo Sorogoyen
5.- “JULIETA”, de Pedro Almodóvar
6.- “TARDE PARA LA IRA”, de Raúl Arévalo
7.- “SULLY”, de Clint Eastwood
8.- “NO RESPIRES”, de Fede Álvarez
9.- “CALLE CLOVERFIELD 10”, de Dan Trachtenberg
10.- “AL FINAL DEL TÚNEL”, de Rodrigo Grande

2015

1.- “LA HABITACIÓN”, de Lenny Abrahamson
2.- “LOS ODIOSOS OCHO”, de Quentin Tarantino
3.- “EL RENACIDO”, de Alejandro González Iñárritu
4.- “AMY”, de Asif Kapadia
5.- “LA VISITA”, de M. Night Shyamalan
6.- “LA JUVENTUD”, de Paolo Sorrentino
7.- “PAULINA”, de Santiago Mitre
8.- “TRUMAN”, de Cesc Gay
9.- “EVEREST”, de Baltasar Kormákur
10.- “EL PUENTE DE LOS ESPÍAS”, de Steven Spielberg

2014

1.- “WHIPLASH”, de Damián Chazelle
2.- “LA ISLA MÍNIMA”, de Alberto Rodríguez
3.- “RELATOS SALVAJES”, de Damián Szifrón
4.- “BOYHOOD”, de Richard Linklater
5.- “MOMMY”, de Xavier Dolan
6.- “NIGHTCRAWLER”, de Dan Gilroy
7.- “EL GRAN HOTEL BUDAPEST”, de Wes Anderson
8.- “ALMA SALVAJE”, de Jean-Marc Vallée
9.- “PERDIDA”, de David Fincher
10.- “LA TEORÍA DEL TODO”, de James Marsh

2013

1.- “NEBRASKA”, de Alexander Payne
2.- “PRISIONEROS”, de Denis Villeneuve
3.- “HER”, de Spike Jonze
4.- “BLUE JASMINE”, de Woody Allen
5.- “CAPITÁN PHILLIPS”, de Paul Greengrass
6.- “LA VIDA DE ADÈLE”, d’Abdellatif Kechiche
7.- “RUSH”, de Ron Howard
8.- “BEGIN AGAIN”, de John Carney
9.- “EXPEDIENTE WARREN: THE CONJURING”, de James Wan
10.- “EL LOBO DE WALL STREET”, de Martin Scorsese

2012

1.- “AMOR”, de Michael Haneke
2.- “ALABAMA MONROE”, de Félix Van Groeningen
3.- “DJANGO DESENCADENADO”, de Quentin Tarantino
4.- “LA CAZA”, de Thomas Vintenberg
5.- “CRUCE DE CAMINOS”, de Derek Cianfrance
6.- “ARGO”, de Ben Affleck
7.- “EL CAPITAL”, de Constantin Costa-Gavras
8.- “EL VUELO”, de Robert Zemeckis
9.- “EL ÚLTIMO CONCIERTO”, de Yaron Ziberman
10.- “SKYFALL”, de Sam Mendes

2011

1.- "MELANCOLÍA", de Lars Von Trier
2.- "INTOCABLE", de Olivier Nakache y Eric Toledano
3.- "UN DIOS SALVAJE", de Roman Polanski
4.- "LA PIEL QUE HABITO", de Pedro Almodóvar
5.- "EL ÁRBOL DE LA VIDA", de Terrence Malick
6.- "LOS DESCENDIENTES", de Alexander Payne
7.- "DRIVE", de Nicolas Winding Refn
8.- "CÓDIGO FUENTE", de Duncan Jones
9.- "MIENTRAS DUERMES", de Jaume Balagueró
10.- "WAR HORSE", de Steven Spielberg

2010

1.- "CISNE NEGRO", de Darren Aronofski
2.- "INCENDIES", de Denis Villeneuve
3.- "PA NEGRE", de Agustí Villaronga
4.- "BURIED", de Rodrigo Cortés
5.- "ENCONTRÉ AL DIABLO", de Kim Jee-Woon
6.- "127 HORAS", de Danny Boyle
7.- "EL ESCRITOR", de Roman Polanski
8.- "EN UN MUNDO MEJOR", de Susanne Bier
9.- "VALOR DE LEY", de Joel i Ethan Cohen
10.- "CARANCHO", de Pablo Trapero

2009

1.- "EL SECRETO DE SUS OJOS", de Juan José Campanella
2.- "CIUDAD DE VIDA Y MUERTE", de Lu Chuan
3.- "CELDA 211", de Daniel Monzón
4.- "INVICTUS", de Clint Eastwood
5.- "LA CARRETERA", de John Hillcoat
6.- "UP", de Pete Docter y Bob Peterson
7.- "ANTICRISTO", de Lars Von Trier
8.- "MOON", de Duncan Jones
9.- "LOS ABRAZOS ROTOS", de Pedro Almodóvar
10.- "LA CINTA BLANCA", de Michael Haneke

2008

1.- “REVOLUTIONARY ROAD”, de Sam Mendes
2.- “GRAN TORINO”, de Clint Eastwood
3.- “EL LUCHADOR”, de Darren Aronofsky
4.- “EL CURIOSO CASO DE BENJAMIN BUTTON”, de David Fincher
5.- “A CIEGAS”, de Fernando Meirelles
6.- “LA OLA”, de Dennis Gansel
7.- “LA CLASE”, de Laurent Cantet
8.- “TWO LOVERS”, de James Gray
9.- “EL INTERCAMBIO”, de Clint Eastwood
10.- “THE READER”, de Stephen Daldry

2007

1.- “AL OTRO LADO”, de Fatih Akin
2.- “LA EDAD DE LA IGNORANCIA”, de Denys Arcand
3.- “AMERICAN GANGSTER”, de Ridley Scott
4.- “RATATOUILLE”, de Brad Bird
5.- “EL ASESINATO DE JESSE JAMES POR EL COBARDE ROBERT FORD”, de Andrew Dominik
6.- “EL TREN DE LAS 3:10”, de James Mangold
7.- “LA NIEBLA”, de Frank Darabont
8.- “LA ESCAFANDRA Y LA MARIPOSA”, de Julian Schnabel
9.- “CAÓTICA ANA”, de Julio Médem
10.- “REC”, de Jaume Balagueró y Paco Plaza

2006

1.- “BABEL”, de Alejandro González Iñárritu
2.- “EL LABERINTO DEL FAUNO”, de Guillermo del Toro
3.- “LAS ALAS DE LA VIDA”, de Antoni P. Canet
4.- “HIJOS DE LOS HOMBRES”, de Alfonso Cuarón
5.- “LA VIDA DE LOS OTROS”, de Florian Henckel Von Donnersmarck
6.- “VOLVER”, de Pedro Almodóvar
7.- “DESPUÉS DE LA BODA”, de Susanne Bier
8.- “EL FIN DE LA INOCENCIA”, de Michael Cuesta
9.- “SALVADOR”, de Manuel Huerga
10.- “CRÓNICA DE UNA FUGA”, de Adrián Caetano

2005

1.- “BROCKEBACK MOUNTAIN”, de Ang Lee
2.- “MATCH POINT”, de Woody Allen
3.- “FLORES ROTAS”, de Jim Jarmusch
4.- “EL AURA”, de Fabián Bielinsky
5.- “EL VIENTO”, de Eduardo Mignogna
6.- “EL NUEVO MUNDO”, de Terrence Malick
7.- “UNA HISTORIA DE VIOLENCIA”, de David Cronenberg
8.- “CINDERELLA MAN”, de Ron Howard
9.- “LA JOYA DE LA FAMILIA”, de Thomas Bezucha
10.- “MUNICH”, de Steven Spielberg

2004

1.- “DIARIOS DE MOTOCICLETA”, de Walter Salles
2.- “CRASH”, de Paul Haggis
3.- “MILLION DOLLAR BABY”, de Clint Eastwood
4.- “CONTRA LA PARED”, de Fatih Akin
5.- “LAS TORTUGAS TAMBIÉN VUELAN”, de Bahman Ghobadi
6.- “BIN–JIP”, de Kim Ki-Duk
7.- “ENTRE COPAS”, de Alexander Payne
8.- “LA PASIÓN DE CRISTO”, de Mel Gibson
9.- “EL HUNDIMIENTO”, de Olivier Hirschbiegel
10.- “EL BOSQUE”, de M. Night Shyamalan

2003

1.- “MYSTIC RIVER”, de Clint Eastwood
2.- “KILL BILL”, de Quentin Tarantino
3.- “MI VIDA SIN MI”, de Isabel Coixet
4.- “LAS INVASIONES BÁRBARAS”, de Denys Arcand
5.- “MEMORIES OF MURDER”, de Bong Joon-Ho
6.- “PRIMAVERA, VERANO, OTOÑO, INVIERNO… Y PRIMAVERA”, de Kim Ki-Duk
7.- “MONSTER”, de Patty Jenkins
8.- “TE DOY MIS OJOS”, de Icíar Bollaín
9.- “SOÑADORES”, de Bernardo Bertolucci
10.- “21 GRAMOS”, de Alejandro González Iñárritu

2002

1.- “CIUDAD DE DIOS”, de Fernando Meirelles y Kátia Lund
2.- “EL PIANISTA”, de Roman Polanski
3.- “IRREVERSIBLE”, de Gaspar Noé
4.- “LILJA FOREVER”, de Lukas Moodyson
5.- “LA ÚLTIMA NOCHE”, de Spike Lee
6.- “BLOODY SUNDAY”, de Paul Greengrass
7.- “CAMINO A LA PERDICIÓN”, de Sam Mendes
8.- “SYMPATHY FOR MR. VENGEANCE”, de Park Chan-Wook
9.- “LOS LUNES AL SOL”, de Fernando León de Aranoa
10.- “28 DÍAS DESPUÉS”, de Danny Boyle

2001

1.- “LOS OTROS”, de Alejandro Amenábar
2.- “MULLHOLLAND DRIVE”, de David Lynch
3.- “EN LA HABITACIÓN”, de Todd Field
4.- “MOULIN ROUGE”, de Baz Luhrmann
5.- “EL HIJO DE LA NOVIA”, de Juan José Campanella
6.- “A.I., INTELIGENCIA ARTIFICIAL”, de Steven Spielberg
7.- “MONSTRUOS, S.A.”, de Pete Docter, Lee Unkrich y David Silverman
8.- “EL EXPERIMENTO”, de Oliver Hirschbiegel
9.- “HEDWIG AND THE ANGRY INCH”, de John Cameron Mitchell
10.- “LUCÍA Y EL SEXO”, de Julio Médem

2000

1.- “GLADIATOR”, de Ridley Scott
2.- “IN THE MOOD FOR LOVE”, de Wong Kar-Wai
3.- “BAILAR EN LA OSCURIDAD”, de Lars Von Trier
4.- “BILLY ELLIOT”, de Stephen Daldry
5.- “REQUIEM FOR A DREAM”, de Darren Aronofsky
6.- “AMORES PERROS”, de Alejandro González Iñárritu
7.- “NUEVE REINAS”, de Fabián Bielinsky
8.- “TIGRE Y DRAGÓN”, de Ang Lee
9.- “LA COMUNIDAD”, de Alex de la Iglesia
10.- “EL PROTEGIDO”, de M. Night Shyamalan

No m’agradaria finalitzar aquest recull, però, sense fer ús de les estadístiques que em proporciona FilmAffinity per mirar de treure alguna conclusió vàlida respecte a quin tipus de cinèfil sóc en funció d’aquestes primeres 3.000 pel·lis visionades i valorades. Així doncs, aquestes són les xifres de la meva base de dades:






Conclusions:

La primera i gran conclusió que puc extreure un cop vistes les estadístiques de FilmAffinity és que sóc un gran consumidor de cinema nordamericà. Així doncs, tot i que he vist pel·lis de 47 països diferents, el 58% d’aquestes produccions (gairebé 1.800 d’un total de 3.000) són nordamericanes. D’altres països només destacarien un 12% d’espanyoles, un 8% de britàniques, un 3% de franceses i un 3% d’italianes. De fet, només hi ha 16 països dels que hagi vist més de 10 pel·lis. De la resta, hi ha 15 països dels que he vist entre 9 i 2 pel·lis i n’hi ha 16 més dels que tan sols n’he vist 1.

Pel que fa a bones notes mitjanes de països dels que hagi vist 10 o més pel·lis cal esmentar Alemanya, Suècia, Dinamarca, Irlanda, Argentina, Japó, Corea i Mèxic amb xifres que oscil·len entre el 6,75 i el 7,20 de mitjana. Partint de la base que la meva mitjana global és d’un 6,20 (exactament igual que la mitjana d’EUA), val a dir que el Regne Unit, França i Itàlia també la superen mentres que Espanya, Canadà i Austràlia ni tan sols hi arriben.   

Pel que fa a dècades, anys i mitjanes és força curiós. L’estadística demostra que he vist molt més cinema contemporani que clàssic però que —tot i així— valoro molt més positivament aquest últim. Així doncs, considerant com a clàssic el cinema que va des del mut fins a finals de la dècada dels 70 (1979, vaja) les xifres diuen que he vist un total de 821 pel·licules. Un 27% amb una mitjana d’un 7,50. Del 1980 ençà, en canvi, he vist 2.179 pel·licules. El 73%, vaja. La mitjana, però, ja baixa a un 5,8%.

I poca cosa més. Pel que fa als gèneres les estadístiques són confoses (com és natural, moltes pel·lis poden adscriure’s a més d’un gènere i no sempre és fàcil encasellar-les) i pel que fa al meu repartiment de notes el que sí es pot deduïr ràpidament és que sóc un votant prou generós. Al cap i a la fí, les meves valoracions més repetides són el 7 (en un 25% dels casos), el 6 (21%), el 8 (18%) i el 5 (13%). No està gens malament, no?