Ai facebook meu!

Evidentment, cadascú pot gestionar el seu propi perfil de facebook com li doni la gana o com la pròpia xarxa li permeti. Només faltaria. Tot i així, a mi —particularment— encara hi ha coses que em sorprenen i d’altres que, fins i tot, em molesten. A partir d’aquí, si us plau, que ningú s’ofengui ni se senti al·ludit perquè tot el que diré ara mateix no va per ningú en concret. De fet, es tracta —tan sols— de reflexions o conclusions molt òbvies i de caire total i absolutament generalitzat. De reflexions o conclusions a les que qualsevol persona amb dos dits de front podria arribar-hi i que, no obstant, m’agradaria deixar ben paleses perquè tinc comprovat que, a vegades, tots tenim certa tendència a perdre el nord, els papers i, fins i tot, el sentit comú.

En primer lloc, hauríem de tenir molt clar que els amics del facebook no són amics. Els amics del facebook són contactes entre els quals, de tant en tant, pots trobar-hi algun company, algun conegut o —fins i tot— algun amic de veritat. Òbviament, tothom és molt lliure de lluir el nombre d’amics que vulgui o pugui en el seu perfil personal però, compte: els que només en tenen 20 o 30 perquè volen preservar d’aquesta manera la seva intimitat en una xarxa que ha triomfat per la irrefutable condició tafanera de l’ésser humà és que, senzillament, s’han equivocat d’espai. I els que han aconseguit amuntegar-ne 4000 perquè creuen —sense ser-ho— que són una mena de figura pública o similar, pitjor. Entre d’altres coses perquè, si no ho ets, posis el que posis i pengis el que pengis només et faran cas els quatre de sempre.

Partint d’aquesta premissa, però, resulta interessant comprovar —mitjançant el nombre i l’autoria dels “likes” amb els que els nostres “amics” premien tot allò que anem penjant— com va fluctuant, alhora, el nostre particular índex de “popularitat” en aquesta xarxa. I així, circumstàncies de tota mena provocaran que el nombre i l’autoria d’aquests esmentats “likes” variïn de forma més o menys substancial. Tenen aquestes fluctuacions, però, alguna mena de validesa, significat o importància? Home, jo —la veritat— no li atorgaria massa rellevància a res que procedeixi d’una xarxa social de caire més aviat lúdic on existeixen moltes variables a tenir en compte, però resulta inqüestionable, d’altrabanda, que cadascú pugui extreure les seves pròpies conclusions al respecte. Així doncs, jo diria —per començar— que existeixen dos tipus de “likes”: els sincers i els estratègics. Dins del primer grup trobaríem els “likes” d’amics, familiars, companys i coneguts que —estiguin més o menys d’acord amb el que diem— ens fan costat per estimació, fidelitat, amistat o —senzillament— per complicitat. En principi, aquests “likes” són els més estables i constants que els estratègics però, evidentment, també existeixen certs condicionants que poden fer variar el seu nombre. El principal seria una certa i inevitable reciprocitat (o el que és el mateix: si tu correspons de “bon rotllo” als meus comentaris o em recompenses amb els teus “likes”, jo també ho faré; si no, me’n cansaré i deixaré de fer-ho) però, òbviament, també pot donar-se el cas que, en un moment determinat, es produeixi alguna desavinença o malentès que trenqui amb aquesta correspondència de forma temporal o definitiva o bé que aquells “amics” que tan suport en donaven en el passat acabin per destinar el seu temps lliure a d’altres activitats, de ben segur, més enriquidores. Els més interessants (i sovint interessats), però, són els “likes” estratègics. Els que no són del tot sincers. Els que no són incondicionals. Els que tenen, en definitiva, una raó de ser molt concreta més enllà de la més pura i genuïna afinitat. A vegades, per seguir la tendència general (si els meus “amics” ho fan jo no seré menys) però altres vegades, també, per fer la “pilota”, per ferir o tocar la pera a un tercer, per hipocresia, per fer-se l’interessant, per no quedar malament, per “despistar”, per preparar el terreny, per demanar més tard un favor, per ser políticament correcte, per no haver de dir alguna cosa de forma directa, etc, etc. Capítol apart mereixen, d’altrabanda, aquells “likes” que es converteixen, de sobte, en “no likes”.O el que és el mateix: la indiferència, el silenci, l’oblit. El pitjor dels menyspreus. I és que, com bé diu la dita castellana: “No hay peor desprecio que no hacer aprecio”. Sens dubte, una veritat com un temple.

Dit això, m’agradaria —tanmateix— aprofitar la ocasió per fer un incís sobre tot allò que detesto (relativament, és clar) d’aquesta xarxa. Detesto, en primer lloc, que dia sí i dia també em convideu a jugar a jocs que no m’interessen el més mínim. Vull pensar que es tracta d’alguna mena d’automatisme de la xarxa en el que la persona que em convida no hi té res a veure perquè, si no és així, alguns de vosaltres (i no diré noms) sou realment moooolt pesats. Un altra de les coses que odio molt del facebook són les imatges de nens malats o que pateixen greus malformacions i les d’animals maltractats. Anem a pams: no és que sigui insensible a totes aquestes desgràcies però no crec, sincerament, que publicar aquestes imatges resolgui res en absolut. Jo no sé a vosaltres però a mi, la veritat, és que tot aquest “morbo” em regira bastant l’estómac. I ja per últim —si us plau— una mica de “vergonya” i sentit comú a l’hora d’explicar segons quines intimitats. Ja sé que cadascú és molt lliure d’explicar el que vulgui a la xarxa però, ostres, és que a vegades veig i llegeixo coses que ratllen la “pornografia emocional” i, ho sento, però amb això —senzillament— no puc. A partir d’aquí, i com diuen en castellà, “cada loco con su tema”. Saber el que mengeu, la música que us agrada, els quilòmetres que heu fet corrent o a on heu anat de vacances o de festa no és de vital importància, per descomptat, però, què coi... resulta divertit! ;-)

A moment like this. "Campanades de Boda". La Cubana. Un casori descollonant... i revelador

Finals de febrer de 2012. Teatre La Sala, Rubí. Mai he estat un home de teatre, ho confesso. Com tampoc he estat mai un home d’òpera, de concerts de música clàssica o de dansa. Però això no vol dir, ni molt menys, que no m’agradin aquesta classe d’espectacles. El que passa és que, per circumstàncies que ni jo mateix arribo a discernir, mai m’he sentit prou motivat com per anar-hi de tant en tant. I és una llàstima, la veritat, perquè si ara em pregunteu quin fou l’últim cop que vaig plorar de riure fins no poder més us hauria de dir que fou, precisament, en un teatre. Sí, sí, en un teatre. Concretament, veient l’assaig-preestrena de “Campanades de boda”, de La Cubana. Una obra de teatre descollonant. Però no només descollonant. Perquè si és ben cert que “Campanades de boda” és una obra per fer-se un fart de riure, també és del tot cert que te un guió magistral, que els diàlegs són la mar d’enginyosos, que el muntatge és espectacular, que els actors estan esplèndids i que la paròdia resultant és, definitivament, brutal.

Per tot això i més, tornaré al teatre. I tant que hi tornaré. Al menys, un cop l’any. Si convé, per riure. I si convé, per plorar. Però sempre, en qualsevol cas, per mirar de gaudir, amb totes les meves facultats, d’una manifestació artística que fins ara he tingut massa oblidada i que, a partir d’aquest moment, procuraré alimentar i promoure tant com em sigui possible. Ho prometo.

Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món

D’aquí a tres mesos faré quaranta-sis anys i mai, des de que tinc ús de consciència, m’havia sentit tan perseguit, injuriat, humiliat, menyspreat i amenaçat pel sol fet de sentir-me català. De fet, fins fa uns anyets, aquella rància i folklòrica Espanya de toros, tricornis i castanyoles em resultava gairebé simpàtica. Tan simpàtica com les pel•lícules d’en Paco Martínez Soria, la música de Fórmula V o els pallassos de la tele. Els meus pares eren gent treballadora, sense cap tipus de consciència política afí o radicalment contrària al règim que els va tocar viure, i us puc ben assegurar que mai em van inculcar cap tipus d’odi o rancúnia envers aquella grisa Espanya de pandereta que treia pit dels pantans que havia construït Franco, dels 12+1 d’Angel Nieto o del La, la, la de la Massiel.

El que avui em demana el meu cos, el meu cap i la meva ànima —però— és una Catalunya lliure. Una Catalunya independent. Una Catalunya que no tingui políticament res a veure amb l’estat espanyol. Així de clar i així de senzill. No vull tenir res a veure amb una reialesa patètica, amb una classe política repugnant i amb un himne i una bandera que em fan caguera. N’estic fins als pebrots que vulguin anorrear la nostra llengua i que ens robin sistemàticament. Necessito, ja, que la meva nacionalitat es correspongui amb les meves arrels i els meus sentiments. Sobretot, tenint en compte, que el meu país posseeix tots aquells elements indispensables per poder ser considerat un estat: història, tradició, cultura, llengua pròpia i, sobretot, recursos més que suficients per viure dignament. 

El meu independentisme, tot i així, ha estat un independentisme que s’ha cuinat a foc lent. Amb els anys. Llegint, conversant i constatant —al carrer, a l’escola, a la universitat o als mitjans de comunicació— quina era la realitat i la situació política i social que m’envoltava. Tanmateix, no he estat mai un activista. I, possiblement, si el govern de l’estat espanyol hagués estat més intel•ligent i generós amb Catalunya, la meva consciència política no hagués ultrapassat mai les fronteres d’un nacionalisme light o, com a molt, d’un independentisme utòpic. 

Consti, a més, que tinc família andalusa. Com d’altres catalans la tenen a Galícia, Aragó, Extremadura o València. I entenc i respecto que ells se sentin andalusos i espanyols. Només faltaria! Però, a banda d’aquests vincles familiars i afectius i de la meva gran atracció pel sud d’Espanya, jo només vull ser català. Català, mediterrani, europeu i ciutadà del món. Tan difícil és d’entendre?

La cerveseta

Ei amics! Què tal? Us presento “La cerveseta”, el meu nou blog. Un espai en el que, de tant en tant i en un ambient relaxat i distès, escriuré tot allò que em vingui de gust sense cap altra pretensió que la de gaudir fent el que tant m’agrada fer: ajuntar paraules. Què resulta que em llegiu i us agrada el que escric? Fantàstic! Què no? Cap problema. De fet, normalment escric per a mi mateix. Per posar en ordre les meves idees, per expressar els meus sentiments o, senzillament, per buidar el pap. Com podreu comprovar, a més, acostumo a escriure sobre temes que m’agraden (cinema, música, relats curts, art, societat, viatges, esports, natura, gastronomia...) i molt poc o gens sobre temes que no domino o que no m’interessen massa. Potser per això mateix m’agrada escriure des de la subjectivitat. Perquè porto més de quaranta anys convivint amb mi mateix i penso francament que, poc a poc, cada dia que passa començo a conèixer-me una mica més. ;-)