A moment like this. "Campanades de Boda". La Cubana. Un casori descollonant... i revelador

Finals de febrer de 2012. Teatre La Sala, Rubí. Mai he estat un home de teatre, ho confesso. Com tampoc he estat mai un home d’òpera, de concerts de música clàssica o de dansa. Però això no vol dir, ni molt menys, que no m’agradin aquesta classe d’espectacles. El que passa és que, per circumstàncies que ni jo mateix arribo a discernir, mai m’he sentit prou motivat com per anar-hi de tant en tant. I és una llàstima, la veritat, perquè si ara em pregunteu quin fou l’últim cop que vaig plorar de riure fins no poder més us hauria de dir que fou, precisament, en un teatre. Sí, sí, en un teatre. Concretament, veient l’assaig-preestrena de “Campanades de boda”, de La Cubana. Una obra de teatre descollonant. Però no només descollonant. Perquè si és ben cert que “Campanades de boda” és una obra per fer-se un fart de riure, també és del tot cert que te un guió magistral, que els diàlegs són la mar d’enginyosos, que el muntatge és espectacular, que els actors estan esplèndids i que la paròdia resultant és, definitivament, brutal.

Per tot això i més, tornaré al teatre. I tant que hi tornaré. Al menys, un cop l’any. Si convé, per riure. I si convé, per plorar. Però sempre, en qualsevol cas, per mirar de gaudir, amb totes les meves facultats, d’una manifestació artística que fins ara he tingut massa oblidada i que, a partir d’aquest moment, procuraré alimentar i promoure tant com em sigui possible. Ho prometo.