Que la sort t'acompanyi, capità!

Podria haver estat Cruyff, Krankl o fins i tot Maradona. Però si em pregunteu qui fou, realment, el meu ídol culé d’infantesa us diré —sense cap mena de dubte— que aquest fou en Migueli, el jugador que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana (664) i que sempre em va fascinar per la seva entrega, orgull i caràcter.

Probablement per això mateix en Carles Puyol ha estat un dels meus jugadors preferits aquests darrers anys. Perquè sempre l’he vist com un Migueli sense bigoti i amb accent lleidatà. Un claríssim paral·lelisme que, d’altrabanda, m’indueix a preguntar-me si la retirada del de La Pobla comportarà —com en el cas del de Ceuta— un ineludible i forçós canvi de cicle.

Personalment, crec que sí. Que, definitivament, s’ha esgotat un cicle. Un cicle màgic que va iniciar en Pep Guardiola amb catorze títols de dinou possibles i que tanca avui en Tata Martino amb una temporada per oblidar que clama una renovació de l’equip tant àmplia com immediata.

Però tornem amb en Puyol. Puyi, pels amics. Un jugador que, tot i haver-ho guanyat tot amb el Barça i la selecció espanyola, va tardar cinc temporades en guanyar el seu primer títol. Sí, sí, no ho oblidéssim pas: cinc temporades. Un llarg període de temps durant el qual va saber el que era no menjar-se un torrat i durant el qual va acumular la fam de títols necessària per viure, posteriorment, la millor època de la història del FCB.

Així doncs, gràcies, Puyol. Pel teu compromís, per la teva intensitat, per la teva ètica, pel teu lideratge. Gràcies per tot el que ens has donat als afeccionats blaugranes i per haver conformat amb els Valdés, Xavi, Iniesta, Messi i companyia un equip de llegenda. Tu, almenys, has pogut guanyar tots aquells títols que en Migueli i jo, de petit, no varem poder guanyar. Que la sort t’acompanyi, capità!   

Oh Happy Day! (II)

Confirmada ja la segona edició d’OHD només puc dir que probablement la seguiré amb una estranya barreja de nostàlgia i alleujament. Nostàlgia per l’experiència viscuda, per moltes de les persones que vaig conèixer, per la muntanya russa de nervis i emocions  esperant als camerinos, pujant a l’escenari o escoltant el veredicte del jurat. Però també alleujament. Molt alleujament. Perquè si bé participar en el programa ha disparat indubtablement la projecció artística dels nou cors seleccionats en la primera edició (sobretot la dels quatre semifinalistes, és clar), també s’ha de reconèixer que la tremenda sacsejada que acostuma a comportar un esdeveniment així provoca, impepinablement alhora, actituds i reaccions (per dir-ho d’una forma suau) del tot imprevisibles. Sobretot en aquells grups que no hagin sabut gestionar correctament l’impacte mediàtic que suposa un programa d’aquestes característiques. Així doncs, els meus millors desitjos a l’equip que seleccionarà els cors participants. Espero que tots siguin molt bons i que ens ofereixin un espectacle com cal tots els dissabtes al vespre. Veureu des de casa, amb total i absoluta imparcialitat, serà —sens dubte— un gran plaer.

Llibertat d'expressió sí, però... fins a quin punt?

Successos tan actuals com la presumpta cleca que va rebre el Pere Navarro o l’assassinat a trets de la Isabel Carrasco, han reobert recentment el vell debat sobre la llibertat d’expressió a les xarxes socials. I és que, tot i que les xarxes esdevenen avui dia un territori gairebé indòmit a l’hora de que tothom pugui dir la seva sense cap tipus d’impunitat, la veritat és que llegir en qualsevol d’aquests medis segons quines bretolades —al marge de no aportar res de positiu— pot arribar a provocar, fins i tot, vergonya, indignació i molta tristor.

Així doncs... on situem l’estreta línia entre la llibertat d’expressió i la falta de respecte? Personalment jo la situaria en els insults, en les expressions vexatòries, en el llenguatge vulgar i groller. Si som capaços d’evitar aquesta manera de dir les coses serà perquè, probablement, hem estat capaços de reflexionar totes aquestes coses una miqueta més. I us asseguro que no parlar —o escriure, en aquest cas— en calent, amb la jugular inflada i els ulls injectats en sang resulta, sens dubte, molt més aconsellable i terapèutic. Tan sols es necessita una mica de pràctica. De seguida veureu —si us comprometeu a fer-ho— que, enlloc d’expressions tant típiques o habituals com “fill de puta”, “que et donin pel cul” o “no em toquis els collons” apareixen, com per art de màgia, sinònims, metonímies, sinècdoques, prosopopeies, metàfores, hipèrboles, símils, jocs de paraules, ironies i sarcasmes a dojo... Recursos literaris, tots ells, que ens evitaran haver de parlar com si portéssim vint anys de condemna en una presó mexicana i que ens proporcionaran, en canvi, un estil literari enginyós, elegant i absolutament irresistible.

Conyes a banda, si tots poséssim tan sols una miqueta de criteri i sentit comú a l’hora d’escriure a les xarxes socials probablement serien quatre i no quatre milions els que dirien bajanades. Perquè sí, tothom és molt valent davant d’un teclat, però... quants serien capaços de mantenir un enfrontament verbal cara a cara davant d’un Kiko Matamoros, d’un Tomás Roncero o d’una Belén Esteban? Pocs, no? Entre d’altres coses perquè, com diu una d’aquelles frases que volten pel facebook i que alguns atribueixen a Kant, “mai discuteixis amb un imbècil, doncs et portarà al seu nivell i allà et guanyarà per experiència”. Doncs ja està, deixem de treure pit i marcar paquet com adolescents amb les hormones esvalotades i posem una mica de seny, si us plau. Els blogs i les xarxes socials són una magnífica eina per fer ben explícita la nostra opinió, per descomptat, però ser més vulgars o cridaners del compte no ens farà pas tenir més raó.

Ei, i que consti que a mi el Navarro i la Carrasco me la porten fluixa, eh! Ai, ehem... perdó!