Llibertat d'expressió sí, però... fins a quin punt?

Successos tan actuals com la presumpta cleca que va rebre el Pere Navarro o l’assassinat a trets de la Isabel Carrasco, han reobert recentment el vell debat sobre la llibertat d’expressió a les xarxes socials. I és que, tot i que les xarxes esdevenen avui dia un territori gairebé indòmit a l’hora de que tothom pugui dir la seva sense cap tipus d’impunitat, la veritat és que llegir en qualsevol d’aquests medis segons quines bretolades —al marge de no aportar res de positiu— pot arribar a provocar, fins i tot, vergonya, indignació i molta tristor.

Així doncs... on situem l’estreta línia entre la llibertat d’expressió i la falta de respecte? Personalment jo la situaria en els insults, en les expressions vexatòries, en el llenguatge vulgar i groller. Si som capaços d’evitar aquesta manera de dir les coses serà perquè, probablement, hem estat capaços de reflexionar totes aquestes coses una miqueta més. I us asseguro que no parlar —o escriure, en aquest cas— en calent, amb la jugular inflada i els ulls injectats en sang resulta, sens dubte, molt més aconsellable i terapèutic. Tan sols es necessita una mica de pràctica. De seguida veureu —si us comprometeu a fer-ho— que, enlloc d’expressions tant típiques o habituals com “fill de puta”, “que et donin pel cul” o “no em toquis els collons” apareixen, com per art de màgia, sinònims, metonímies, sinècdoques, prosopopeies, metàfores, hipèrboles, símils, jocs de paraules, ironies i sarcasmes a dojo... Recursos literaris, tots ells, que ens evitaran haver de parlar com si portéssim vint anys de condemna en una presó mexicana i que ens proporcionaran, en canvi, un estil literari enginyós, elegant i absolutament irresistible.

Conyes a banda, si tots poséssim tan sols una miqueta de criteri i sentit comú a l’hora d’escriure a les xarxes socials probablement serien quatre i no quatre milions els que dirien bajanades. Perquè sí, tothom és molt valent davant d’un teclat, però... quants serien capaços de mantenir un enfrontament verbal cara a cara davant d’un Kiko Matamoros, d’un Tomás Roncero o d’una Belén Esteban? Pocs, no? Entre d’altres coses perquè, com diu una d’aquelles frases que volten pel facebook i que alguns atribueixen a Kant, “mai discuteixis amb un imbècil, doncs et portarà al seu nivell i allà et guanyarà per experiència”. Doncs ja està, deixem de treure pit i marcar paquet com adolescents amb les hormones esvalotades i posem una mica de seny, si us plau. Els blogs i les xarxes socials són una magnífica eina per fer ben explícita la nostra opinió, per descomptat, però ser més vulgars o cridaners del compte no ens farà pas tenir més raó.

Ei, i que consti que a mi el Navarro i la Carrasco me la porten fluixa, eh! Ai, ehem... perdó!