Que la sort t'acompanyi, capità!

Podria haver estat Cruyff, Krankl o fins i tot Maradona. Però si em pregunteu qui fou, realment, el meu ídol culé d’infantesa us diré —sense cap mena de dubte— que aquest fou en Migueli, el jugador que més vegades ha vestit la samarreta blaugrana (664) i que sempre em va fascinar per la seva entrega, orgull i caràcter.

Probablement per això mateix en Carles Puyol ha estat un dels meus jugadors preferits aquests darrers anys. Perquè sempre l’he vist com un Migueli sense bigoti i amb accent lleidatà. Un claríssim paral·lelisme que, d’altrabanda, m’indueix a preguntar-me si la retirada del de La Pobla comportarà —com en el cas del de Ceuta— un ineludible i forçós canvi de cicle.

Personalment, crec que sí. Que, definitivament, s’ha esgotat un cicle. Un cicle màgic que va iniciar en Pep Guardiola amb catorze títols de dinou possibles i que tanca avui en Tata Martino amb una temporada per oblidar que clama una renovació de l’equip tant àmplia com immediata.

Però tornem amb en Puyol. Puyi, pels amics. Un jugador que, tot i haver-ho guanyat tot amb el Barça i la selecció espanyola, va tardar cinc temporades en guanyar el seu primer títol. Sí, sí, no ho oblidéssim pas: cinc temporades. Un llarg període de temps durant el qual va saber el que era no menjar-se un torrat i durant el qual va acumular la fam de títols necessària per viure, posteriorment, la millor època de la història del FCB.

Així doncs, gràcies, Puyol. Pel teu compromís, per la teva intensitat, per la teva ètica, pel teu lideratge. Gràcies per tot el que ens has donat als afeccionats blaugranes i per haver conformat amb els Valdés, Xavi, Iniesta, Messi i companyia un equip de llegenda. Tu, almenys, has pogut guanyar tots aquells títols que en Migueli i jo, de petit, no varem poder guanyar. Que la sort t’acompanyi, capità!