Música i cinema

Agradant-me com m’agrada la música i el cinema, no crec que ningú es sorprengui si admeto sense cap mena de reticència que una de les meves grans debilitats com espectador són els soundtracks cinematogràfics. O el que és el mateix: les bandes sonores. Entenent com a banda sonora, òbviament, la música que embolcalla qualsevol pel·li i que potencia i enriqueix, al mateix temps, qualsevol de les seves escenes o seqüències.

A partir d’aquí, permeteu-me que comparteixi amb tots vosaltres alguns dels meus soundtracks preferits. Com podreu observar, n’hi ha de tota mena. Alguns —composats, o no, per la pel·li en qüestió— funcionen perfectament com a temes musicals autònoms i absolutament independents del treball cinematogràfic. I d’altres, en canvi, esdevenen peces total i absolutament vinculades a las imatges que acompanyen.

Sigui com sigui, el que sí aconsegueixen tots aquests soundtracks és que el maridatge amb les escenes o seqüències escollides per l’ocasió sigui absolutament immillorable. Comproveu-ho! 

2001: A SPACE ODISSEY (1968), d'Stanley Kubrick

Also sprach Zarathustra

Richard Strauss

A CLOCKWORK ORANGE (1970), d'Stanley Kubrick

Funeral of Queen Mary

Henry Purcell/Wendy Carlos

AMADEUS (1984), Milos Forman

Lacrimosa

W.A. Mozart

APOCALYPSE NOW (1979), de Francis Ford Coppola

The end

The Doors

BARRY LYNDON (1985), d'Stanley Kubrick

Words

The Christians

BLADE RUNNER (1982), de Ridley Scott

Love theme

Vangelis

BLUE VELVET (1986), de David Lynch

In dreams

Roy Orbison

BRAVEHEART (1995), Mel Gibson

Main theme

James Horner

C'ERA UNA VOLTA IL WEST (1968), de Sergio Leone

The man with a harmonica

Ennio Morricone

CINEMA PARADISO (1988), de Giuseppe Tornatore

Main theme

Ennio Morricone

DOCTOR ZHIVAGO (1965), de David Lean

Main theme

Maurice Jarre

EXCALIBUR (1981), de John Boorman

Carmina Burana

Carl Orff

EXODUS (1960), d'Otto Preminger

Main theme

Ernest Gold

EXOTICA (1994), Atom Egoyan

Everybody knows

Leonard Cohen

FULL METAL JACKET (1987), Stanley Kubrick

These boots are made for walking

Nancy Sinatra

GALLIPOLLI (1981), de Peter Weir

Adagio in G Minor

Tomasso Albinoni

GLADIATOR (2000), de Ridley Scott

Now we are free

Lisa Gerrard / Hans Zimmer

HIGH NOON (1950), de Fred Zinnemann

Do not forsake oh my darling

Dimitri Tiomkin

IL BUONO, IL BRUTTO, IL CATTIVO (1966), de Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

IN THE MOOD FOR LOVE (2000), de Wong Kar Wai

Yumeji's theme

Shigeru Umbayeshi

JACKIE BROWN (1997), de Quentin Tarantino

Across 110th street

Bobby Womack

JAWS (1975), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

JOHNNY GUITAR (1954), de Nicholas Ray

Johnny Guitar

Victor Young / Peggy Lee

KILL BILL I (2003), de Quentin Tarantino

Don't let me be misunderstood

Santa Esmeralda

LAWRENCE OF ARABIA (1962), de David Lean

Main theme

Maurice Jarre

MANHATTAN (1979), de Woody Allen

Rhapsody in blue

George Gershwing/Benny Goodman

MIDNIGHT COWBOY (1969), de John Schlesinger

Everybody's talkimg

Harry Nilsson

ONCE UPON A TIME IN AMERICA (1984), de Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

OUT OF AFRICA (1985), de Sydney Pollack

Main theme

John Barry

PAINT YOUR WAGON (1969), de Joshua Logan

I was born under a wandering star

Lee Marvin

PER QUALCHE DOLLARO IN PIÙ (1965), Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

PER UN PUGNO DI DOLLARI (1964), Sergio Leone

Main theme

Ennio Morricone

PLATOON (1986), d'Oliver Stone

Adagio for strings

Samuel Barber

PSYCHO (1961), d'Alfred Hitchcock

Main theme

Bernard Herrmann

PULP FICTION (1994), de Quentin Tarantino

Son of a preacher man

Dusty Springfield

RAIDERS OF THE LOST ARK (1981), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

RISKY BUSINESS (1983), de Paul Brickman

Old time rock'n'roll

Bob Seger

ROCKY (1976), de John G. Avildsen

Gonna fly now

Bill Conti

SCHINDLER'S LIST (1993), d'Steven Spielberg

Main theme

John Williams

STAR WARS (1977), de George Lucas

Main theme

John Williams

THE DEER HUNTER (1978), de Michael Cimino

Cavatina

Stanley Myers

THE EXORCIST (1973), de William Friedkin

Tubular Bells

Mike Oldfield

THE GODFATHER (1972), de Francis Ford Coppola

Main theme

Nino Rota

THE MISSION (1986), de Roland Joffé

Main theme

Ennio Morricone

THE PIANO (1993), de Jane Campion

Main theme

Michael Nyman

THE WAY WE WERE (1973), de Sydney Pollack

The way we were

Barbara Streisand

THEMA & LOUISE (1991), de Ridley Scott

End Credits

Hans Zimmer

TOTAL RECALL (1990), Paul Verhoeven

First dream

Jerry Goldsmith

ULTIMO TANGO A PARIGI (1972), de Bernardo Bertolucci

Main theme

Gato Barbieri

WEST SIDE STORY (1960), de Robert Wise i Jerome Robbins

Maria

Leonard Bernstein

Ens hem begut l'enteniment?

La polèmica generada per unes imatges de la pel·li “Under the skin” on l’Scarlett Johansson llueix un espectacular nu integral m’han fet pensar, seriosament, si ens hem begut l’enteniment.

Naturalment, ja no es tracta de que a ningú sorprengui que tota una estrella de Hollywood aparegui nua en una pel·li. Això, teòricament, ja ho tenim superat. El que no sembla que tinguem tan clar és on hem de situar els paràmetres que estableixen un estereotip de bellesa saludable, normal, coherent. I no ho devem tenir gens clar perquè quan els que marquen les tendències s’esgarrifen a la xarxa amb un cos tan atractiu com el de la senyoreta Johansson és que alguna cosa no va bé.

Que no ha passat pels filtres del photoshop? Sí. Que llueix certes corbes on d’altres preferirien lleus i imperceptibles ondulacions? Sí. Que els seus pits ja no presumeixen de silicona com abans? Sí. D’acord. I què, em pregunto jo. Deixa de ser tan bella i atractiva com sempre per tot plegat? Ens hem begut l’enteniment?

Doncs sí, probablement ens hem begut l’enteniment. Si no tots, molts de nosaltres. Perquè mentre penso en aquesta absurda polèmica se’m passen pel cap —alhora— autèntiques bestieses. Bestieses com les d’aquelles noies o dones que es fan treure una costella per lluir una cintura més esvelta, per les que s’amputen el dit petit del peu per lluir uns talons més alts o per les que s’obsessionen per aprimar-se cada vegada més fins a poder lluir un bon thigh gap: un espai més o menys considerable entre les cuixes i el pubis. Increïble, però cert. Tan increïble com l’obsessió d’algunes joves ucrainianes com la Valeria Lukyanova, l’Anastasya Shpagina o l’Olga Oleynik per assemblar-se el màxim a la cèlebre nina Barbie.

Definitivament, ens hem begut l’enteniment...

Estem perduts?

En alguns moments pot semblar una pel·li futurista o, fins i tot, de ciencia-ficció. Però “Her” és, en canvi, una pel·li molt actual. I ho és perquè la problemàtica que planteja o vaticina (la nostra especial relació amb la tecnologia) ja la tenim pràcticament al damunt.

Òbviament, tot dependrà del nostre grau de maduresa i humanitat. Però el que esta claríssim és que —si no hi posem mà— la nostra greu dependència envers la tecnologia i molt especialment internet, whatsapp i les xarxes socials pot carregar-se en un futur no gaire llunyà tots aquells valors i principis que ens caracteritzen —o ens haurien de caracteritzar— com a éssers humans. I és que, ens agradi o no, vivim en una societat hedonista que prioritza la comoditat, el plaer i la immediatesa i, naturalment, la tecnologia és l’encarregada de subministrar-nos les eines adients per satisfer abastament aquestes “necessitats”. “Necessitats”, tot s’ha de dir, que abans es satisfeien d’altra manera.

Així doncs... vivim millor ara gràcies a la tecnologia? Doncs... sí i no. M’explico. La tecnologia, emprada amb seny i mesura, hauria de servir per augmentar la nostra qualitat de vida. Però, repeteixo, amb seny i mesura. Si no és així, cagada pastoret perquè el més probable és que ens acabi dominant i, de pas, inhibint i alienant. Conclusió: Mai fins ara havíem estat tant ben comunicats ni havíem gaudit de tantes eines per fer-ho. Però, compte: els mòbils, els mails, les videoconferències, les fotos i comentaris del facebook o del twitter, les converses via xats i whatsapp i tot els que se us pugui acudir ens poden ajudar —ben emprats i emprades— a mantenir cert contacte i comunicació amb persones o col·lectius amb les que no podríem fer-ho d’altra manera. Però mai, repeteixo, mai, podran substituir el contacte directe. La conversa davant un cafè o una cerveseta. Els esmorzars, dinars o sopars amb la família o els amics. Les abraçades. El petons. Les carícies. L’acte sexual, fins i tot... El dia que preferim qualsevol succedani tecnològic a tot això, estarem perduts.

L'experiència OHD

Podria esperar més temps, és clar, però també penso —francament— que quatre mesos i escaig ja m’atorguen, a dia d’avui, la suficient perspectiva com per poder fer un petit balanç personal del meu pas per l’Oh Happy Day, el programa-concurs de TV3 en el qual vaig participar com a membre de la coral Tons & Sons.

Evidentment, la meva valoració podria variar i molt en funció del punt de vista des del qual decidís enfocar la qüestió. Però com que sempre he preferit quedar-me amb les coses bones i oblidar o deixar de banda les dolentes, procuraré —si més no— que les meves conclusions definitives al respecte tinguin un to moderat, respectuós i, sobretot, positiu.

Així doncs, cada vegada que rememoro el meu pas per l’Oh Happy Day sense cap altre propòsit que el de reviure una experiència televisiva fins aleshores mai viscuda no puc tenir altra cosa al meu pensament, sens dubte, que molt d’agraïment i, sobretot, bons i entranyables records al respecte. Començant per l’impagable coaching d’en Joan Pau Chaves, la Dàmaris Galán i l’Oriol Cusó a la producció musical, continuant per la professionalitat de l’Esther Luengo i la Susanna Muntasell en el muntatge de les coreografies i acabant per la solvència de totes aquelles persones amb qui tractàvem cada divendres a TV3: la Maria i la Mercè de vestuari, les maquilladores, els tècnics de so, els càmeres, el regidor, la gent de producció, la gent de direcció i, òbviament, l’Eduard Farelo i els quatre membres del jurat.

Per sobre de tot, però, jo em quedaria amb el bon rotllo i la complicitat amb els companys i companyes dels altres cors. Fonamentalment, amb els DeuDeVeu, el cor guanyador del concurs. I em quedaria amb ells, sobretot, perquè tot i no tenir gairebé res a veure amb Tons & Sons, els DeuDeVeu sempre varen procurar transmetre’ns afecte, calidesa, companyonia, respecte, humilitat... Qualitats que diuen molt de l’enorme capital humà d’aquest grup. Un capital humà, per cert, tant o més gran que la seva pròpia vàlua artística.

Pel que fa a portes endins suposo que no fa cap falta admetre que —a banda de la gran satisfacció per la inesperada cinquena posició final— el concurs també va provocar, inevitablement, seriosos efectes col·laterals. Però no tan sols a Tons & Sons, és clar. Jo diria que a tots i cadascun dels nou cors que van participar en el concurs. Tot i així, que ningú pensi que escric tot això amb el propòsit de remenar res que pugui fer pudor. Ni ho penso fer, ni ganes. Només dic que si ja no sóc a Tons & Sons és perquè la pressió i l’exigència del concurs van provocar situacions i actituds que em van fer reflexionar i que em van empènyer, de retruc, a deixar la meva “zona de confort” a la coral i arriscar-me a començar de zero amb un nou projecte musical tant engrescador com del tot imprevisible. Un nou projecte del qual, si tot va bé, molt aviat en sentireu a parlar.

A partir d’aquí, però, que tots tinguem sort. Que tinguem sort i —sobretot— que siguem feliços. Tant els que encara resten a Tons & Sons (entre els quals hi tinc a la meva mare, a la meva cunyada i a un grapat de bons amics) com els que —després del terratrèmol Oh Happy Day— varem decidir marxar. Tots, absolutament tots, mereixem gaudir de la música allà on vulguem o puguem fer-ho. I si a sobre som “amateurs”, encara més.

Un autèntic calvari

Ja sé que no sóc precisament massa original, la veritat, però veure —per setmana santa— alguna d’aquelles típiques pel·lis de romans que acostumen a passar per la tele és, per a mi, un deure gairebé sagrat.

Com en d’altres ocasions hagués pogut estar “Ben-Hur”, “La túnica sagrada” o “La historia más grande jamás contada”. O, fins i tot, “La vida de Brian”. Però aquesta vegada, enlloc d’empassar-me el primer que hagués pogut trobar-me a la tele, vaig voler triar jo. I després de pensar-m’ho tranquil·lament em vaig decidir per revisar una pel·li diferent. Una pel·li dura, incòmode, polèmica... “La pasión de Cristo”, de Mel Gibson.

I encara que, certament, no em va colpir tant com el dia de la seva estrena, segueixo pensant que la passió de Gibson és una de les millors pel·lis de la primera dècada del s. XXI. Bàsicament perquè, tot i la seva hiperbòlica cruesa, el bo i millor de “La pasión de Cristo” resideix en que la pel.li de Gibson es limita a descriure les últimes hores de la vida de Jesús (les del seu calvari) sense cap mena de pretensió dogmàtica o adoctrinadora. Un detall, per cert, molt a tenir en compte en aquest tipus de pel·lis. Potser per això mateix em fa gràcia l’allau de crítiques que li van caure a en Gibson amb motiu de la seva estrena. Ultracatòlic? Antisemita? Sensacionalista? Anem a pams.

Si en Gibson és ultracatòlic o no, a mi me la porta fluixa. En la seva passió no detecto, almenys, cap tipus d’intent de menjada d’olla i sí, en tot cas, un possible excés de sang i fetge que potser pot remoure estómacs delicats, és clar, però mai de la vida creences o conviccions. I pel que fa al seu suposat antisemitisme, tres quarts del mateix. Discutir a aquestes alçades qui foren els responsables d’entregar Jesús a les autoritats romanes ja cansa. I tenint en compte que tant en Caifàs i la seva colla com els seus deixebles eren jueus suposo que no cal parlar-ne més, no?

A partir d’aquí, si bé podríem estar marejant la perdiu hores i hores parlant de la supèrflua truculència de les seves imatges o de l’escassa incidència del seu missatge espiritual, jo prefereixo quedar-me amb l’efectivitat de la seva repercussió mediàtica. Amb la seva sagnant poètica. Amb un ritme narratiu ni massa lent ni massa ràpid. Amb una posada en escena brillant. Amb uns personatges secundaris que saben fer d’això, de secundaris. Amb l’ofici d’un director que —sense arribar al geni de Kubrick, Scorsese o Tarantino— en sap un rato de rodar. I sobretot, per suposat, amb un Jim Caviezel senzillament sublim. Només per això, ja val la pena veure-la. 

Frankfurt am Main

Vint-i-cinc anys, amics. O el que és el mateix: un quart de segle. Aquest és el període de temps que ha passat des de que, el desembre de 1988, vaig emprendre el primer viatge pel meu compte. Un primer viatge que em va dur a París i que va col·locar la pedra inaugural d’una pràctica —veure món— que he procurat mantenir sempre que els diners i la disponibilitat m’ho han permès. A voltes més a prop i a voltes més lluny. Però sempre amb aquell esperit de curiositat, de descoberta, d’aprenentatge. Un esperit que em fa valorar i molt l’experiència vital de viatjar i que m’ha dut a gaudir, en aquests darrers vint-i-cinc anys, de tot un seguit de moments màgics que mai oblidaré.

Avui , però, no us vull parlar del passat. O, al menys, del passat més llunyà. Avui toca parlar del present o, si més no, del passat més immediat. Concretament, del meu últim viatge a Frankfurt am Main.

I és que, com gairebé sempre, amb aquest viatge m’he endut un munt de sorpreses. D’entrada, perquè pensava —erròniament— que l’antiga capital del Sacre Imperi Romanogermànic i l’actual cor financer del país més ric d’Europa seria, sens dubte, una ciutat superindustrialitzada, desmesurada i absolutament impersonal... I sí, veritablement Frankfurt és una gran ciutat. Amb molta immigració, amb el recinte firal més gran d’Europa i amb uns gratacels que et poden fer creure que ets a Manhattan. Però Frankfurt també és, a la vegada, una ciutat dissenyada per a les persones. Amb les seves zones peatonals, amb la seva anella verda i amb els seus carrils de bici per a tot arreu. Una ciutat tranquil·la on dona gust passejar a la vora del riu Main i on, gairebé a qualsevol lloc, pots prendre plàcidament la varietat de cervesa o apfelwein que et vingui de gust sense que el soroll del transit et destorbi gens ni mica.

Així doncs, us recomano cent per cent que la visiteu. Per l’acurada reconstrucció del seu centre històric, pels seus museus, per la seva zona comercial, pel seu riu, pel seu skyline, per les seves dues operes o per les seves cerveseries o sidreries. I també, per suposat, perquè a Frankfurt va néixer Goethe, perquè a la seva judengasse s’hi va instal·lar la primera dinastia bancària dels Rothschild i perquè, òbviament, d’aquí procedeix la salsitxa de carn de porc més famosa del món.