L'experiència OHD

Podria esperar més temps, és clar, però també penso —francament— que quatre mesos i escaig ja m’atorguen, a dia d’avui, la suficient perspectiva com per poder fer un petit balanç personal del meu pas per l’Oh Happy Day, el programa-concurs de TV3 en el qual vaig participar com a membre de la coral Tons & Sons.

Evidentment, la meva valoració podria variar i molt en funció del punt de vista des del qual decidís enfocar la qüestió. Però com que sempre he preferit quedar-me amb les coses bones i oblidar o deixar de banda les dolentes, procuraré —si més no— que les meves conclusions definitives al respecte tinguin un to moderat, respectuós i, sobretot, positiu.

Així doncs, cada vegada que rememoro el meu pas per l’Oh Happy Day sense cap altre propòsit que el de reviure una experiència televisiva fins aleshores mai viscuda no puc tenir altra cosa al meu pensament, sens dubte, que molt d’agraïment i, sobretot, bons i entranyables records al respecte. Començant per l’impagable coaching d’en Joan Pau Chaves, la Dàmaris Galán i l’Oriol Cusó a la producció musical, continuant per la professionalitat de l’Esther Luengo i la Susanna Muntasell en el muntatge de les coreografies i acabant per la solvència de totes aquelles persones amb qui tractàvem cada divendres a TV3: la Maria i la Mercè de vestuari, les maquilladores, els tècnics de so, els càmeres, el regidor, la gent de producció, la gent de direcció i, òbviament, l’Eduard Farelo i els quatre membres del jurat.

Per sobre de tot, però, jo em quedaria amb el bon rotllo i la complicitat amb els companys i companyes dels altres cors. Fonamentalment, amb els DeuDeVeu, el cor guanyador del concurs. I em quedaria amb ells, sobretot, perquè tot i no tenir gairebé res a veure amb Tons & Sons, els DeuDeVeu sempre varen procurar transmetre’ns afecte, calidesa, companyonia, respecte, humilitat... Qualitats que diuen molt de l’enorme capital humà d’aquest grup. Un capital humà, per cert, tant o més gran que la seva pròpia vàlua artística.

Pel que fa a portes endins suposo que no fa cap falta admetre que —a banda de la gran satisfacció per la inesperada cinquena posició final— el concurs també va provocar, inevitablement, seriosos efectes col·laterals. Però no tan sols a Tons & Sons, és clar. Jo diria que a tots i cadascun dels nou cors que van participar en el concurs. Tot i així, que ningú pensi que escric tot això amb el propòsit de remenar res que pugui fer pudor. Ni ho penso fer, ni ganes. Només dic que si ja no sóc a Tons & Sons és perquè la pressió i l’exigència del concurs van provocar situacions i actituds que em van fer reflexionar i que em van empènyer, de retruc, a deixar la meva “zona de confort” a la coral i arriscar-me a començar de zero amb un nou projecte musical tant engrescador com del tot imprevisible. Un nou projecte del qual, si tot va bé, molt aviat en sentireu a parlar.

A partir d’aquí, però, que tots tinguem sort. Que tinguem sort i —sobretot— que siguem feliços. Tant els que encara resten a Tons & Sons (entre els quals hi tinc a la meva mare, a la meva cunyada i a un grapat de bons amics) com els que —després del terratrèmol Oh Happy Day— varem decidir marxar. Tots, absolutament tots, mereixem gaudir de la música allà on vulguem o puguem fer-ho. I si a sobre som “amateurs”, encara més.