Tornaré

Cada cop que torno a casa després d’haver passat uns dies de vacances al Cabo de Gata penso el mateix: “Bé, el proper any ja canviarem de destí… No sé, Huelva, Sardenya, Sicília… Estats Units potser…”. Però el cas és que poc després, un cop van passant els dies i l’enyorança d’aquells bons moments passats a Almería va creixent sense que res ni ningú pugui impedir-ho, no puc evitar de preguntar-me a mi mateix: Trobaré allà on vagi un cel tan blau i lluminós com el d’El Cabo? Podré banyar-me en una platja millor que la de Los Muertos? O en una cala més espectacular que la d’Enmedio? Gaudiré de la pau i la placidesa que em proporciona aquest racó de la costa? Sí ja ho sé... Molts de vosaltres estareu pensant “I és clar que sí!”... “Si no viatges a d’altres indrets mai no ho sabràs!”. I probablement tingueu raó. Probablement hi hagin racons de món semblants a aquest. Semblants o fins i tot millors. Però alguna cosa em diu que El Cabo és el MEU racó. El que sempre, conscient o inconscientment, he estat buscant. I aquesta és la raó, en definitiva, per la qual em sento empès a tornar-hi any rere any... I ja en són cinc de seguits!

El perquè d’aquesta inevitable atracció, però, ja us l’he esmentat altres vegades: la llum, el clima, el paisatge, les arrels (la família del meu pare és d’aquí)... I de retruc, naturalment, la serenitat que em transmeten tots aquests factors; ja siguin físics o visuals. Tots aquests factors i el fet inqüestionable —òbviament— que, tot i que cada vegada són més els que coincidim alhora en aquest petit paradís terrenal, El Cabo de Gata encara no s’ha convertit —gràcies a Déu— en una destinació turística excessivament massificada. Precisament per això mateix trobo que poder passejar plàcidament a la nit per Las Negras o La Isleta del Moro sense que res ni ningú t’atabali més del compte esdevé, al meu parer, un luxe gairebé asiàtic.

De raons n’hi ha més, per suposat. Les tapes, per exemple, en són una de les més poderoses i convincents. I és que el fet de poder resoldre qualsevol àpat a base d’una o vàries cervesetes acompanyades per alguna de les exquisides especialitats de la zona (jibia, gallopedro, sardinas, boquerones, puntillas, pulpo, calamar, cazón, migas, salmorejo, ajoblanco, papas a lo pobre o con alioli, ensaladilla, carne con tomate, choto, els Chérigan, els gurullos, els taberneros...) és fantàstic. No solsament perquè així alternes i a més t’estalvies de cuinar si no perquè no conec altra lloc a la península, francament, on la relació qualitat/preu sigui tan i tan satisfactòria.  

Una altra de les raons per les que m’agrada El Cabo i, més concretament, el Desert de Tabernas és per la seva condició d’immillorable localització cinematogràfica. I és que poder trepitjar in situ un entorn que tan pot passar pel far west nord-americà com per la Palestina bíblica és, sens dubte, un autèntic privilegi. Sobretot si, a més, li poses una mica d’imaginació. Res, tan sols una miqueta. La que li van posar, per exemple, els que van decidir rodar en aquests paratges pel·lícules tan destacables com “Lawrence de Arabia”, “Rey de reyes”, “Patton”, “Conan”, “Indiana Jones y la útima cruzada”, “Exodus” i, òbviament, els cinc mítics spaghetti-western d’en Sergio Leone: “Por un puñado de dólares”, “La muerte tenía un precio”, “El bueno, el feo y el malo”, “Hasta que llegó su hora” i “¡Agáchate, maldito!”.

En fí que de ben segur, tard o d’hora, tornaré a El Cabo. Entre d’altres coses perquè, com diuen per aquí, la Cristina i jo ja podem considerar-nos uns autèntics cabogateros. I això implica caminar i suar per accedir a platges i cales verges sense que això representi cap problema; prendre canyes, tintos i rebujitos a discreció; afartar-te de tapes i racions de peix on vulguis i quan vulguis (el bar de la plaça de Fernan Pérez o El Barquero de Pujaire són dues bones opcions); fer snorkel a Los Escullos o kaiac a San José; muntar a cavall fent veure que ets el Clint Eastwood o el Lee Van Cleef encara que no duguis botes ni pistoles; practicar el naturisme si no veus gaires bikinis o banyadors pels voltants; patejar-te el desert de Tabernas sol o amb el Juan, Juanen i companyia; pujar per enèsima vegada a l’Alcazaba d’Almería i fer un americano a l’Amalia; escoltar el potent rhytm&blues d’en Jan i l’Ivy (Level Eye) si actuen a prop; anar a prendre alguna cosa i escoltar una mica de rock en viu al inigualable Bar de Jo; fer una paelleta a Los Escullos o a Las Negras i un tercio o un gintonic després a La Bodeguiya; admirar les vistes del Mirador de la Media Luna o de La Amatista; anar al far i banyar-te als esculls de Les Sirenes o a les llarguíssimes platges de l’Almadraba o La Fabriquilla; decidir quan arribes a San José si aquell dia toca Monsul, Genoveses, Barronal o Media Luna; fer l’excursió fins  la Cala de San Pedro o posar el cul en remull a les piscines naturals dels voltants de la Cala del Plomo; recórrer els carrerons d’Aguascalientes (Los Albaricoques), fer un mos a l’Hostal Alba i acostar-te al lorquià Cortijo de El Fraile; visitar el Mini-Hollywood, el Fort Bravo o el Western Leone i els seus cinematogràfics entorns; fer una passejadeta per Rodalquilar o per Aguamarga; endinsar-te cap a Níjar, Lucainena, Turrillas, Sorbas o Polopos; quedar per tapear a Aguadulce o Almería amb les cosines o, senzillament, fer llargues migdiades i tenir un bon llibre a ma per quan vulguis una estona de relax... No sé, potser hi haurà qui trobi mil i una opcions molt millors que la meva per arrodonir un bon estiu però jo, amb tot això, en tinc prou i de sobres. Això sí, si el que acabo d’escriure us crida l’atenció organitzeu-vos, si us plau. I, sobretot, no vingueu tots de cop. Com a molt, d’un en un. O millor encara: jo no us he dit res, d’acord?

The Desert Attraction

No pretenc que coincidiu amb mi. Ni tan sols que m’entengueu. Em conformo, senzillament, amb que sapigueu que sóc un enamorat del desert. De les vastes superfícies ermes, seques, àrides, polsoses, desolades. De les altes temperatures. D’aquell sol de justícia que ho crema tot i que cau a plom, sense pietat. Sí, ho confesso: m’agrada sentir com canten les cigales i notar com la suor em llisca esquena avall mentre la gola se m’asseca i la pols se m’enganxa a la pell com una paparra. Possiblement per aquesta, i d’altres raons, tornaré aquest estiu al desert de Tabernas, a Almeria. Perquè sóc així de masoca i, fonamentalment, perquè m’encanta gaudir de l’aspre, implacable i estremidor paisatge de les “badlands”. Un laberint de rambles, barrancs, roques i matolls que sempre m’ha colpit profondament i que nodreix de forma més que satisfactòria, alhora, una altra de les meves dèries predilectes: la cinefília. Perquè sí, amics, el desert de Tabernas és terra de cinema. I més concretament, d’eurowestern. O del que, pejorativament, es va definir en un moment donat com a spaghetti-western. Un subgènere que ja des de ben petit em va captivar poderosament i que, de retruc, em va fer elevar als altars a dos dels meus monstres cinematogràfics de capçalera: els italians Sergio Leone i Ennio Morricone.

Amb l’objectiu de satisfer ambdues passions, doncs, faré els possibles per atansar-me aquest proper mes d’agost a les rambles de Tabernas. En principi la intenció seria tornar a endinsar-me al desert per la rambla del Cautivo en direcció nord (com ja varem fer l’any passat) i parar el màxim d’atenció a les diferents localitzacions cinematogràfiques que, per lògica, ens anirem trobant pel camí. Un itinerari que, sobre el paper, ens durà a identificar significatives escenes de “Rey de Reyes” (1961), “Lawrence de Arabia” (1962), “La muerte tenía un precio” (1965) o “Indiana Jones y la última cruzada” (1989). També és molt possible, però, que em dediqui a explorar l’altra banda de l’autovia, on s’hi poden localitzar memorables escenes de “Lawrence de Arabia” (1962), “El bueno, el feo y el malo” (1966), “Marco Antonio y Cleopatra” (1972), “Conan, el bárbaro” (1982) o “Indiana Jones y la última cruzada” (1989). Si puc rastrejar ambdues zones serà fantàstic. I si no pot ser, què hi farem... hauré de tornar-hi més endavant, no? ;-).